Pàgines

dimecres, 29 de juliol de 2009

Una troballa: "La Llumanera de Nova York"... i l'anglès

En la típica tertúlia estiuenca a la fresca, un senyor d'una certa edat, viatjat i lletrat (a les persones grans, viatjades i lletrades, se les ha d'escoltar perquè, si les deixes parlar, sempre aprens coses noves interessants), avui mateix m'ha parlat de la revista La Llumanera de Nova York, una revista en català que es va publicar en aquella ciutat, per part d'un grup d'il·lustres catalans, de novembre de 1874 a maig de 1881. Si en voleu saber més podeu consultar el que, sobre La Llumanera de Nova York, en diu la Viquipèdia.

No n'havia sentit a parlar mai. Després de la xerrada, m'ha faltat temps per tafanejar per internet. Navegant, he arribat, fins i tot, a un web amb els facsímils dels primers vuit números. Tota una troballa! Me l'aniré mirant amb deteniment perquè, pel que he vist, en cada número i en cada article, n'hi ha per sucar-hi pa!

Com que fa pocs dies vaig publicar un escrit sobre l'anglès, m'ha fet especial gràcia un enginyós escrit suposadament atribuït a un pagès que acaba d'arribar a Nova York, en aquella època, en què explica a un company seu com és la llengua anglesa. L'article va ser publicat en el núm. 3 de la revista, el gener de 1875. Tal com insinuava en el meu escrit que esmentava, no sembla que els coses hagin canviat gaire, si ens fixem en el conjunt de la població.

Em ve de gust reproduir-lo sencer.

La llengua inglesa.

(Carta de un pagés arribat á Nova York á un company seu en Catalunya.)


Estimat company y amich,


á Nova York he arribat,


y apenas he descansat


aquesta carta te escrich.


Al fí de la llibertat


estich en lo clássich sol:


aqui tothom fa l'que vol...


Si ho permet la autoritat.


Nova York tel's carrers grans,


las casas tocan al cel,


las donas tenen bon pel


y los homes son gegants.


Los diaris son com llensols,


los carrers sont llarchs y drets,


y solen ser bastans nets


quant no hi ha neu, fanch ó pols.


Pero, hoy, los yankis tenen


un modo tal de parlar,


que jo nom puch esplicar


com ells mateixos se entenen.


Es molt pitjor quel gabatxo,


se sembla molt al lladrar,


y l'home quel va inventar


jo crech que estaba borratxo.


Quant se parla inglés se tanca


la boca y s'obren las dents,


y si cuidado no hi téns,


la llengua se t'entrabanca.


Explicarme jo no puch


(y saps que no só cap plepa)


que de una "caynera", cuch.


Corn se diu lo "blat de moro,"


sombret es un "trós de pá,"


y en compte de dir "demá"


se diu en inglés tu, moro.


Dihuen bota a la "mantega"


y per dir "jo" se diu ¡ay!,


Lo qual m'omple l'cor d'esglay


puix embla que lagú jemega.


Escúral vol dir "esquirol,"


p r d r "mitja" s'diu que s'toquin,


"no fumin" se diu no s'moquin,


y del carbó en dihuen col.


La "mare" dihuen que es moda,


pero la gran moda, es la "ahia,"


y la familia es tan sabia


que "l'germá" dihuen que broda.


Si á una noya malalteta


teli acostas molt numil


preguntant ¿que duya fil?


Ella t'contestará: beta.


Com més disbarats els digas


més t'entendrán, de segú.


Per dir "dos" has de dir ,


y per dir "números", figas.


Y tot pel mateix estil.


Sink es "l'aygüera", ja ho sens;


per dir "quartos" digas cents,


y per dir un "molí", mil.


Sols una cosa, Geroni,


trobo jo en aquet llenguage


ben dita y es ¡mal vinatge!,


quel "diner" se diu dimoni.





Nova York, 28 Decembre 1874.

Senzillament, genial!

dimarts, 28 de juliol de 2009

Les relacions de desconfiança

No fa gaire, arran de la lamentable defunció d’una malalta pel virus de la grip A, a l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid, vaig sentir en un conegut programa de ràdio de tarda que, després d’una visita al metge, un de cada quatre cerquem informació sobre el diagnòstic que ens hagi pogut fer el facultatiu. Els experts diuen que abans la proporció era un de cada sis. Per tant, concloïen, la desconfiança creix.


Però la desconfiança creix no només envers els metges. Fa anys que s’ha instal·lat en les relacions a l’escola, amb els proveïdors, amb els clients, amb les entitats financeres, i amb un llarguíssim etc. La nostra societat està basant cada cop més les seves relacions en la desconfiança. Que lluny que queden aquells dies en què un tracte es tancava amb una encaixada de mans. Tothom sabia que, per honor, no es faltaria mai a la paraula empenyorada.


Sovint em pregunto, i pregunto als meus amics, com hi hem arribat a aquesta situació. La resposta no és fàcil. És veritat que mandrosament ens hem deixat envair per formes culturals en què no hi va inclosa aquesta ancestral relació de confiança.


De malfactors i de mentiders n’hi ha hagut sempre; però hi ha una diferència: abans se’ls coneixia. Ara, lamentablement, són més coneguts els pocs honestos que els que no ho són. Aquests, la primera habilitat que desenvolupen és la de fer passar per veritat categòrica una mentida, una estafa o una falsedat monumentals. Que permanentment volen fer-nos combregar amb rodes de molí, vaja. En això, m’atreviria a dir que, molt i molt, els nostres polítics --principalment-- i algunes de les lleis que aproven --en part-- hi tenen alguna cosa a veure.


Fa molt pocs dies, fins i tot hi ha qui s’ha atrevit a desconfiar d’uns bombers que van donar la seva vida per salvar-ne d’altres. Fins a quin punt ha d’arribar aquesta desconfiança? En aquest sentit, fa poc, ja vaig fer una petita reflexió en aquest mateix bloc, al final d'un escrit titulat “Deu ser una broma, no?”.


Després, encara hi ha polítics que s’atreveixen a criticar la ciutadania dient que, entre nosaltres, s’ha instal·lat el pessimisme… No si, a sobre, en tindrà la culpa el ciutadà per ser un desconfiat!


Compte perquè els nens, que són esponges, tot això també ho aprenen. El que els fa més mal és veure que a l'escola i a casa se'ls inculca uns determinats valors, però a l'hora d'aplicar-los veuen que els propis educadors sovint també practiquem el tot s'hi val. El perill està en que acabi convertint-se en la manera natural de fer. I, tanmateix, a mi em fa por. Una societat basada en la mentida i, per tant, en la desconfiança, patirà molt. Patirem molt...