Pàgines

divendres, 22 de juny del 2012

L'autor d'aquest bloc premiat –i honorat– pel Col·legi Oficial de Pedagogs de Catalunya


El passat 14 de juny, vaig tenir l'honor de rebre la menció especial en el VI premi d'assaig pedagògic Frederic Company i Franquesa, convocat pel Col·legi Oficial de Pedagogs de Catalunya (COPEC). Em ve molt de gust compartir-ho amb tots vosaltres, principalment per fer palès el meu agraïment a tots aquells que, a través de converses i canvis d'impressions, m'han ajudat a refermar -o rebutjar- algun dels plantejaments pedagògics i professionals del meu escrit guardonat.
Haig de donar les gràcies a tantes... a tants... Però molt especialment les  haig de donar al meu alumnat que, al llarg de gairebé quaranta anys de professió, han fet de mi el que sóc: un pedagog orgullós de ser-ho i enamorat de la seva professió.
Trobareu tota la informació i el treball (si us ve de gust consultar-ho) en aquest enllaç del COPEC: http://www.pedagogs.cat/reg.asp?id=1184&i=ca&gd=114.

           

divendres, 15 de juny del 2012

A reveure, Judit

No hi ha res tan dur com la mort d'un familiar proper i -sobretot- estimat: tots hi hem hagut de passar, i hi haurem de passar: és llei de vida. Però hi ha d'altres persones que, per les sinergies compartides, quan t'assebentes que se'n van, no deixes de sentir com una mena de record agredolç que et colpeix suaument però continuadament, que no et pots treure del cap.

Això és el que m'ha passat avui quan he sabut que la Judit ja no hi és. Mestra jove, de mirada neta i pregona, i somriure franc, encomanadís. Ha estat una gran mestra, amb un profund sentit pedagògic i de la responsabilitat, aquell que adorna els bons educadors. Discreta, treballadora, ordenada... Només trenta-quatre anys... i tenia tot un recorregut professional d'allò més prometedor. Però això no ho decidim nosaltres. Hem d'apredre a "viure" les persones cada dia, intensament, com si fos l'últim.

De fet, ni tan sols sabia que estigués malalta. Probablement li hagués escrit (a vegades ens enviàvem algun correu per felicitar-nos l'aniversari) però, com que no pot ser, deixo en mans del Creador tot allò que li hagués pogut dir. Només vull expressar el goig que va suposar poder compartir amb ella uns pocs anys aquesta professió que tant estimem. I la Judit no era persona que passés desapercebuda...

Allà on siguis desitjo que t'arribi tota aquesta energia agraïda que em porta a fer-te aquest reconeixement.

A reveure, Judit...

       

dimarts, 12 de juny del 2012

Reconeixement de la SCP a Maria Teresa Codina

Poques vegades tenim l'ocasió de poder retre homenatge a alguna pedagoga que hagi destacat per ser-ho. M'explico: els pedagogs encara ens estem preguntant sovint de què fem o per a què servim... encara sort que -almenys en el meu cas- sabem qui som. Maria Teresa Codina és això: un model viu de pedagogia.

Ella ha estat la precursora de la implicació etnogràfica en els col·lectius més necessitats, de tot ordre i condició, de la nostra societat catalana, tant des del vessant del seu treball a l'aula com, posteriorment, des dels seus càrrecs a l'Administració.

I tot amb un treball inspirat per l'eficàcia, l'eficiència i la saviesa que proporciona fer les coses calladament, sense buscar altre reconeixement que el dels destinataris directes de la tasca pedagògica. Un model a imitar i un model a seguir. Jo m'hi apunto.

El reconeixement li retrà la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans, i tindrà lloc el proper dia 20 de juny, a les 19.30 hores, a la Sala Pi i Sunyer (carrer del Carme, 40, de Barcelona). És un acte obert a tots aquells pedagogs i pedagogues que s'hi vulguin sumar.

(INVITACIÓ)

     

dimarts, 5 de juny del 2012

Un bona bufetada a temps...

Ja sé que no és pedagògicament correcte dir-ho però, a vegades, sí que val allò d'una bona bufetada a temps. Ho dic per tota aquesta sèrie de personatges que, al llarg de la curta història de la nostra democràcia, han anat creixent com un tumor maligne: polítics corruptes, banquers corruptes, industrials corruptes, professionals corruptes, sindicalistes corruptes, eclesiàstics corruptes, nobles corruptes, esportistes corruptes... Tots ells ens han portat (i encara no han marxat!) a la situació actual: indignació, retallades, deshumanització, pobresa, desesperació... I no els passa res! 


Si en són de corruptes que ara miren cap un altre costat, com si la festa no anés amb ells. Per a més inri, reclamen indemnitzacions i jubilacions sucoses "pels serveis prestats", diuen. I és arribat a aquest punt que ens vénen ganes d'escanyar-los a tots, de tallar-los el cap, d'afusellar-los (és a dir, matar-los segons la manera més o menys sàdica de pensar de cadascú).


Però la culpa no és d'ells: és nostra, és de tots... per no haver-los donat una bona bufetada pedagògica (i tan terapèutica!) a temps. Potser seria el més exemplificant: cridar-los un per un, donar-los la merescuda bufetada, i de cara a la paret (a la presó, o a caseta), sense res (ni un duro!).


Ai si els seus pares els haguessin donat una bona bufetada a temps... o els haguessin fet escriure cent vegades la definició de la paraula ètica!