La Humanitat ha perdut el nord

Dóna la impressió que el món ha perdut el nord. I és veritat: és la Humanitat la que ha perdut el sentit del món mateix. Ens afanyem en mil i una coses. A ulls d’algú que es miri les coses des de l’òptica correcta, estem fent el passarell!

Aquest algú no és impersonal, eteri, incògnit: són aquelles persones que es miren el món des de l’esperit, com diu el meu amic el Dr. Josep Olives Puig, de la Tradició Primordial i Unànime de la Humanitat (recognoscible en els simbolismes, els mites, els arquetips universals, etc.). Aquest món que hem bescanviat per unes monedes de plata amb que ens ha enganyat el materialisme. I així ens va...

El problema de les escoles bressol d'iniciativa social

En Carles Armengol, al seu blog "VENT DE CARA", en una entrada titulada "el fracàs d'una política d'escoles bressol" ens fa reflexionar sobre el tracte escandalós que estan rebent, per part de les poders públics, les llars d'infants d'iniciativa social. A la seva entrada, a més, hi ha tot el referent històric i legal d'aquesta situació. De fet, va enllaçada a un escrit seu al diari PuntAvui, del passat dijous, dia 9 de febrer, de lectura molt recomanable.

És a través d'aquest article que m'assabento del tancament del de Llar d'Infants Joan XXII, al barri de la Verneda de Barcelona. La notícia m'ha colpit perquè vaig tenir el goig de ser-ne titular, d'aquest centre, arran de la meva tasca professional a la Fundació d'Escoles Parroquials (FEP).

És una notícia trista, i que massa sovint passa desapercebuda, com si l'educació infantil fos una educació de segon ordre. O, pitjor, com si les úniques escoles bressol legitimades fossin les d'iniciativa pública. Potser no estaria de més recordar a molts polítics que, al llarg de la història de l'educació, fins fa ben poc, la majoria d'escoles bressol han estat d'iniciativa social: sindicats, cooperatives, ordes religiosos, o iniciatives diocesanes.

Aplaudeixo, doncs, valent comentari d'en Carles al PuntAvui, que subscric totalment, i del qual en faré la màxima difusió, cosa que també intento fer a través d'aquesta entrada.

El centre Joan XXIII en concret, primer va ser un orde de religioses que el va fundar (amb el suport de persones benestants amb inquietuds socials), i se'n van fer càrrec durant els anys més durs de la postguerra, en què la Verneda era un dels barris més pobres de Barcelona (qui vulgui més informació que llegeixi un interessant i recent "post" al blog del Centre de Barri Verneda). Posteriorment, a finals dels anys 80, se'n va fer càrrec la FEP.

Sempre s'hi havia fet una tasca social, educativa i pastoral de primer ordre, al centre Joan XXII. Recordo, encara vivament, la il·lusió amb què les educadores, a final dels anys 90, malgrat els salaris de misèria, hi van promoure un canvi pedagògic radical, per estar al dia, a fi de proporcionar el millor entorn pedagògic possible al seu menut alumnat.

Però, una vegada més, els poders públics estan més pendents dels seus somnis megalòmans que de l'obligat esperit de servei, sobretot en els entorns més desafavorits. Em vénen, amb certa ràbia, al cap aquelles dures (en el transfons) paraules del prevere italià Lorenzo Milani: "hay que tener el celo de elevar al pobre a un nivel superior; no a un nivel igual al de la clase dirigente sino superior: más humano, más espiritual, más cristiano, más todo...".

Són moltes les històries que dels inicis d'aquell centre m'explicava Sor Amparo, i que caldria recuperar per passar-les-hi per la cara -per a la seva vergonya, si en tenen- a aquelles persones que diuen estar al costat dels ciutadans, però que obliden les petites-grans històries d'aquests, i de tot allò que han aconseguit a base de sacrificis i d'esforços de molts, mentre ells segueixen essent "autistes" socials, malbaratant recursos en projectes allunyats dels entorns concrets.

Com també són moltes les persones de la Verneda que van poder ser alguna cosa a la vida gràcies al primer impuls educatiu, humà i espiritual, que els va proporcionar el centre Joan XXIII... I així a la majoria de barris en què la iniciativa social i de l'Església, quan ningú no hi pensava, s'hi van posar sense escarafalls.

En fi, potser caldrà passar de la impotència a l'acció, perquè no torni a passar. Jo em poso a disposició...

   

Catalunya: educació, esforç, cultura

Un vídeo per fer-lo arribar tot el món. Que sàpiguen qui som i què som capaços de fer, els catalans. Educadament, amb esforç, units i integrant, sense exclusions. Si us és possible, feu-ne difusió (està disponible al youtube). La UNESCO està amb nosaltres.

La futura llei que s'albira

És indubtable que el nou govern, tard o d'hora endegarà un nou procés (el vuitè des de la Ley General de Educación del 1970) per canviar el marc legal de l'estat en matèria educativa.

Tots els que ens dediquem a aquest ofici, el de l'educació, sabem que una reforma no només és necessària sinó que ha de ser radical i estable. Perquè sigui radical i estable no només cal un "consens" polític: amb això no n'hi ha prou! Com jo mateix reflexionava en un comentari que vaig fer a un post del blog La Pissarra 2.0, crec que més que mai és molt necessària la intervenció i guiatge per part dels pedagogs. Des de la "Llei Moyano" de 1857 (des de llavors se n'han promulgat fins a vuit, si hi incloem la LEC), les nostres lleis n'estan molt mancades, d'aquesta intervenció i d'aquest guiatge. Sense voler polemitzar, sinó mirant el benestar pedagògic del nostre alumnat, hi ha un excés de normativització, i massa ingredients, mal entesos, de psicologisme.

Cal que els pedagogs fem sentir d'una vegada amb força la nostra veu, basada en la ciència pedagògica, d'una banda, i en l'experiència pedagògica, de l'altra: les dues.

                 

Noé, l'arca i el desodorant...

[Ja sé que són dues entrades en un dia: trenco tots rècords personals. Però per això són els rècords: per trencar-los quan pots o tens el dia].

Aquest migdia, mirant les notícies, en l’apartat “anuncis” n’hi ha hagut un que m’ha cridat l’atenció. Miraré de resumir-lo tant com pugui perquè, a banda de la nefasta posada en escena formal, m’ha sobtat el fons: es tracta d’un xicot que construeix un vaixell de fusta, emulant l’arca de Noé... es posa un desodorant i ‒mentre una veu en off diu, més o menys, “prepara’t per a la fi del món” (o semblant, perquè no hi he parat més atenció)‒ s’hi van aplegant parelles de xicotes ben maques... Després, llamps, trons, pluja... i l'arca al fons.

He recordat una entrada que sobre el Nadal ja vaig fer fa un parell d’anys. He tornat a posar-me en la pell de tots els nens (i no tan nens) que, de ben segur, no saben quin és l’origen de l’anunci: la narració bíblica sobre Noé i el diluvi universal.

No ho diré amb les meves paraules de cristià; utilitzaré les paraules d’un il·lustre filòsof i pedagog no massa sospitós de ser-ho, al menys de forma ortodoxa: em refereixo a Lev Tolstoi. En l’Estudi Segon de la seva obra L’escola Iàsnaia Poliana, entre moltes d’altres coses ‒sempre interessants‒ diu:

“Per obrir un univers nou al deixeble, i sense ciència arribar a estimar la ciència, no hi ha res més que un sol llibre: la Bíblia. Parlo tanmateix per a aquells que no consideren la Bíblia com una revelació”.

I fa moltes altres afirmacions que, en boca d’un llibertari (inspirador de Ferrer i Guàrdia), aconsello vivament que les llegeixin amb cura els pedagogs del segle XXI, necessitats de donar referents culturals i antropològics al seu alumnat.

Sense això, fins i tot un anunci banal d’un desodorant perd la seva “eficàcia”.

     

     

    

Nadius digitals o analfabets analògics?

Ja fa dies que poso en dubte el concepte de nadiu digital. Em sembla que no sóc l'únic.

Sí que és veritat que, per l'ús, els infants d'avui tenen unes destreses que no teníem nosaltres. Però això també és normal en altres àmbits: els nens de pagès, per exemple, saben portar un tractor als nou anys i els de ciutat, no. I no per això parlem de "nadius en aperos".

La conclusió que en trec és molt senzilla: per bé que del nostre alumnat en diem "nadius digitals", ens segueixen necessitant perquè són "analfabets analògics". Ja vaig escriure fa dies que nosaltres també les hem d'aprendre, les destreses. I ho hem de fer perquè, coneixent-les, podem guiar l'alumnat ignorant (en el sentit clàssic del terme, és a dir, que no sap i està aprenent) en el camí per aprofitar-les per al que són: eines per adquirir informació que, alhora, els ha de servir per construir coneixement, per acabar en allò que és important: el saber... i aquest és analògic.

Informació, coneixement i saviesa

Ahir, en el marc de la XVIII Tribuna de l'Edu21, que tenia com a lema un suggerent L'educació en temps de crisi, vam tenir el plaer d'escoltar al Dr. Mariano Fernández Enguita (Universitat de Salamanca). No vull estendre'm sobre el contingut de la seva conferència perquè, ben aviat, estarà penjada en vídeo al web de l'Edu21.

Voldria però ressaltar una idea que va plantejar-hi que em va fer reflexionar. L'exposo perquè em sembla fonamental pensar-hi des de la pedagogia, en un moment en què es comença a parlar de la liquidesa de tot plegat, a partir de l'expansió de les noves tecnologies, i de la seva aplicació a l'educació, en general (aules, família, etc.). La idea és que més que mai, en la història de la humanitat, hem tingut tant a l'abast tanta informació, però aquesta s'ha menjat -deia ell- bona part de l'espai que pertocaria al coneixement; però, el que és pitjor, el coneixement ha acabat per aparcar la saviesa, que és la finalitat de l'educació.
Deixo l'enllaç al bloc del Dr. Fernández Enguita

Declaració de la Societat Catalana de Pedagogia (SCP)

en relació amb les bases científiques, pedagògiques i socials de l'escola catalana i la immersió lingüística. La Societat Catalana de Pedagogia és filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).

És un document essencial en aquests moments en què, de forma partidària, i aliena a la realitat de Catalunya, es posa en qüestió, de manera poc científica, el model lingüístic de l'educació a casa nostra. La llengua, com s'afirma en el document, ha estat. precisament, l'element de cohesió social més radical. La declaració posa negre sobre blanc als fonaments pedagògics d'aquesta manera de fer tan reeixida.

Tots aquells que estimen l'exemplar tradició pedagògica del País n'han de fer una lectura acurada; a fe que hi trobaran la seguretat que necessiten sentir per seguir treballant en la mateixa direcció, sense deixar cap mena d'escletxa al dubte que generen certs cants de sirena "desafinats".