Pàgines

dilluns, 17 de novembre del 2008

El blog del Pedagog

Navegant pels blocs del "google" vaig trobar un blog que es diu "El blog del Pedagog" i hi vaig trobar una llarga reflexió molt interessant. Tant, que no me'n vaig poder estar de posar-hi un petit comentari, que transcric. Tanmateix, però, us recomano vivament de visitar l'escrit del bloc esmentat; el trobareu a http://elblogdelpedagog.blogspot.com/2008/11/s-hora-de-dir-prou.html


El meu comentari ha estat:


"Mira que si estic d'acord amb tu que, sense conèixer el teu bloc, ja fa dies que, en el meu entorn, proposo un discurs igual. D'altra banda, tot navegant, he trobat el vostre bloc i el visitaré sovint, perquè jo tembé sóc un pedagog, que li agrada ser-ho, però no li agrada el que veu: on ens porten els polítics, on ens porten els sindicats i on ens porten un grapat de docents que no senten el que fan.



També, doncs, prou d'amargar i tapar les mancances d'alguns companys, que són mancances per culpa del propi sistema, que no els ha donat les eines apropiades per sentir, de veritat, el que fan."

divendres, 14 de novembre del 2008

Els mestres, la vaga i l'educació

He estat una setmana com de vacances de bloc. I no serà perquè no hi hagi temes sobre els que opinar, sempre des del punt de vista de pedagog, però a vegades ve més de gust de posar-s’hi que d’altres.

Dijous, dia 13, hi va haver mestres i professorat que van fer vaga. Segons el Departament d’Educació, la incidència no va arribar ni al 20% dels docents. Segons els convocants (un sol sindicat) va tenir un seguiment massiu. No sé què en diu la guàrdia urbana (perquè en això, de manifestacions i vagues, en qüestió de números, sempre hi trobem a faltar els de la guàrdia urbana).

No entraré a valorar ni el seguiment, ni qui convoca, ni per què es convoca una vaga de professorat. Però sí que vull fer un clam en nom de tot aquest alumnat nostre, que està a la cua d’Europa en competències bàsiques. Estar a la cua en això vol dir, en termes absoluts, que si agaféssim un infant de cada país, el del nostre seria l’últim en resoldre una situació quotidiana, amb els recursos apresos a l’escola. Això vol dir competències bàsiques. I això vol dir estar a la cua d’Europa. Que trist!

I aquí, barallant-nos i tirant de tòpics rancis com ara que la culpa és de la concertada, o dels mestres que treballen poc, o del govern que fa les lleis amb els peus. Els responsables en som una mica tots i és molt urgent que ens posem d’acord per fer-hi front. Des de l’objectivitat. Deixant-nos de partidismes, de gremialismes o de corporativismes. Pensem d’una vegada en els nostres infants! Quin espectacle donem, Déu meu!

En el famós debat televisiu sobre l’educació que va tenir lloc fa uns dies a TV3 es va posar de manifest la vergonyant falta de sentit comú de totes les parts implicades. Tampoc hi va ajudar la postura pretesament imparcial de la direcció del programa.

Bé, demà (o un altre dia, o d’aquí a una estona), més.

divendres, 7 de novembre del 2008

A voltes, amb l'avaluació

Vaig sentir, no fa gaire —primer, amb sorpresa i, després, amb dolor—, que les autoritats educatives s'estan plantejant molt seriosament de reintroduir una mena de revàlida a 6è de Educació Primària. No ens enganyem, serà això: un examen de revàlida. És a dir, totes les alarmes del sistema educatiu estan enceses... i tornarem a exercir la pressió sobre els pobres alumnes!

¿No seria més lògic avaluar l’avaluador que fins ara no ha fet la feina? Sóc pedagog però ara em queixo amb els nens i nenes de Catalunya: “No! Si us plau! No em poseu un altre cop entre les cordes; no deixeu que molts dels meus profes ho aprofitin per pressionar-me amb qualsevol mena d'estrés i de xantatge!!! Avalueu-los a ells!!!”

I és que en aquest país no hi ha cultura d'avaluació. Més ben dit: sempre s'avalua als altres, però mai a un mateix...

dijous, 6 de novembre del 2008

La lliçó d'un Obama

Ahir, al programa de "el club" de TV3, l'Albert Om entrevistava cinc ciutadans de Catalunya que porten el cognom Obama. Tots ells de raça africana. I tots ells van explicar la seva experiència com a portadors de l'ara mediàtic cognom.

A la pregunta de l'Albert sobre què li demanarien al seu "tocaio", em va cridar expecialment l'atenció la resposta d'un d'ells, un jubilat que porta més 40 anys a Catalunya. Va contestar molt humilmentment: "- jo no li demanaria res, per a mi... en tot cas, per aquells que ho necessiten més; jo ja en tinc prou amb la meva pensió". Em va emocionar.

En aquest món que tots en volem més, que alliçonem (indirectament) els nostres infants en la cultura de no tenir-ne mai prou, un modest jubilat, de cognom Obama, ens dóna tota una lliçó de seny! Seria bo que tots aprenguéssim a agrair el que tenim i a valorar-ho com un tresor.

dimecres, 5 de novembre del 2008

La gran esperança negra

Avui ha estat elegit Barak Obama com a president dels Estats Units. Al nostre país se n'ha fet desplegament mediàtic important. No n'hi ha per a menys: es pot dir que serà el president del món, i tot el món n'està a l'espectativa.

Sembla com si aquest senyor hagi d'acabar amb els problemes que té el món. Si és capaç, amb el seu lideratge, de convèncer els polítics d'arreu que cal canviar l'orientació dels valors en general, benvingut sigui.

Els nostres infants necessiten altres miralls. Hi ha molta gent que hi treballa, per canviar les coses; però potser sí que cal que algú s'hi posi al capdavant.

No sé si algú li farà veure que té una gran responsabilitat. I no sé si la voldrà assumir. Decebria molta gent si, al final, acaba com tots: sucumbint a les pressions, i deixant-se endur pels cants de sirena de la fama.

No, no ho té gens fàcil. Però tots estem una mica esperançats amb aquest personatge. El seguirem de prop.