Pàgines

dilluns, 31 de desembre del 2012

Educació: 2012, un trist balanç? o 2013, una nova oportunitat?

No vull deixar acabar l'any sense fer un molt personal balanç del 2012, pel que fa a l'educació i a la pedagogia.

En primer lloc, les retallades. Necessàries o no, hi han estat presents i han afectat al funcionament dels nostres centres, encara que només sigui per l'estat d'ànim que s'ha creat en molts dels docents.

Seguidament, l'entrada en escena del ministre Wert. En comptes d'encarar la més que necessària i reclamada reforma sistèmica, proposa una llei amb la vella matriu de l'ineficaç LOGSE, però afegint-hi elements que es remunten a la Llei Moyano, del 1857.

Tanmateix, i seguint amb el tema anterior, la seva LOMCE és una clara invasió de competències estatutàries en matèria d'Ensenyament (anul·lant la singladura de la consensuada LEC), i a la pràctica és una flagrant centralització dels continguts, de les metodologies. És, en definitiva, un camí que ens porta al pensament únic.

Més greu encara, el tracte matusser, desvergonyit i maleducat que dóna a la nostra llengua i a la nostra cultura. És a dir, que genera un conflicte polític on no n'hi ha, sense ocupar-se d'allò és important: la millora del sistema educatiu en base a un consens majoritari, no dels polítics, sinó en especial dels professionals de l'educació.

Mentre, el fracàs i l'abandonament escolars no paren d'incrementar-se. Els indicadors dels diversos informes (PISA, McKinsey, PIRLS-TIMSS, etc.), presenten uns resultats decebedors pel que fa a la competència del nostre alumnat. I això fa mal. L'alumnat no va bé i la culpa no és seva; la pregunta és: és que estan en mans d'irresponsables? (la resposta encara fa més mal). Prou fan els nostres mestres a les aules, enginyant-se-les com poden perquè el desastre no sigui tan gran, com seria d'esperar, atès el marc en el que s'han de moure, i que els hauria de servir de referència.

Espero i desitjo que tots els que hi estem implicats: pares, mestres, pedagogs, i altres professionals del camp de l'educació comencem a plantar cara davant de qui sigui per fer valer la nostra veu. Dir que ja n'hi ha prou, que no es poden fer les lleis educatives en clau política (a quatre anys vista) sinó en clau pedagògica,  aprofitant tota la saviesa i tot el bagatge pedagògic que té el país, i les pistes que ens dóna tota la literatura dels informes esmentats. I, sobretot, la que reclama i mereix el propi alumnat.

Faig, doncs, una crida a unir esforços aquest 2013, que demà comença, a la recerca de noves oportunitats de millora, en bé dels nostres infants i joves.


dissabte, 15 de desembre del 2012

L'art i la cal·ligrafia



Avui, sense voler (o volent, perquè buscava notícies sobre pedagogia pels diaris digitals -cosa que faig sovint-*), m'he topat amb un interessant article de Mayte Rius, a lavanguardia.com, amb el suggerent títol en castellà "Con buena letra", que parlava de la cal·ligrafia.

M'ha fet rumiar perquè, justament aquestes setmanes, hem estat parlant amb el meus alumnes de la competència d'escriure, el el marc de la didàctica de les llengües. Recordàvem que la finalitat de l'escriptura és la comunicativa, que és pel que els humans la vam inventar. Simplificant, hi reconeixíem dos processos, en l'escriure: psicomotriu (o manual) i el cognitiu (o creatiu i comunicatiu).

Si bé el segon, com deia, és l'important, després de llegir l'article esmentat, m'adono que potser no vaig insistir prou en la necessitat de fer bona lletra, tot i que vam parlar de la necessitat d'una bona organització neurològica dels infants perquè el procés se'ls faci planer.

L'article de Mayte Rius em descobreix un altre vessant oblidat: l'artístic. Fer bona lletra és també, en part, un art. Fer-lo practicar als infants, ha de ser font de sensibilitat i dels bons hàbits de pulcritud, mesura, ordre, etc. A més, que sigui així facilita també la comunicació.


Benvinguda doncs la redescoberta de la cal·ligrafia! Ho tindré present.


* També sovint sense massa èxit, perquè de pedagogia se'n parla poc; i el poc que es parla és per fer-ho, cada dos per tres, barrejada amb la política.

                                   

dimecres, 12 de desembre del 2012

Dotze del dotze del dotze



Avui és l'últim dia de les nostres vides (si no canvia la manera de comptar els anys) en què podem escriure el mateix nombre per indicar el dia, el mes i l'any: 12/12/12, tant si fem servir la norma catalana com l'anglosaxona. No tornarà a passar fins l'1 de gener del 3001. Jo no hi seré. Potser només hi quedarà el Sr. Eduard Punset...

Bé; en qualsevol cas, no volia deixar passar aquest dia sense fer un petit apunt al meu bloc. No m'estendré en repassar la interessant simbologia del número 12, perquè ho podeu trobar a la viquipèdia, per exemple.

Ara bé, pensant en clau pedagògica, al pas que anem potser serà el nombre de lleis educatives que podem arribar a tenir en menys de quaranta anys (Déu mos en guard! -que dirien al Pallars-).

Per a un mestre, només que siguin dotze els infants als que hem ajudat a tirar endavant les seves vides, ja seria un bon nombre... Si ho multipliquem per 12, encara més. Tenim una gran responsabilitat i de cada dotze alumnes, ens interessen tots dotze! I així, cada curs.

I així, sempre.


dijous, 6 de desembre del 2012

Xavier Melgarejo a "Singulars" de TV3

No hi penso afegir res. En Xavier ho diu tot. Val la pena escoltar-lo atentament, perquè hi ha detalls molt importants que poden passar desapercebuts. En Xavier Melgarejo sol mesurar molt bé les paraules i en totes hi sol haver pistes per a la reflexió, missatges.


dilluns, 19 de novembre del 2012

Ningú sense la seva oportunitat

Mireu aquest vídeo que m'ha passat un bon amic.



És un noi que s'ha fet a ell mateix venint d'un orfenat, i malvivint al carrer des dels 12 anys. No ho té fàcil, però m'atreveixo a formular que ell mateix serà qui s'haurà de bastir la seva pròpia família en l'entorn de la música, que és quan -diu- que se sent que és una altra persona. No sé si hi ha un bon final i guanya el concurs, però de ben segur que marca un abans i un després a la seva vida...

Això perquè ho vegin aquelles persones que, tenint responsabilitats o essent professionals de l'educació, s'atreveixen a etiquetar les persones per les aparences. Tothom ha de tenir la seva oportunitat i l'obligació de la resta (en especial els educadors) és la de donar-l'hi.

                     

dijous, 11 d’octubre del 2012

El tresor d'una nació són els seus infants

Un company de feina m'ha fet arribar una entrevista al psicòleg i doctor en Pedagogia Xavier Melgarejo, publicada a la revista digital Perú21.pe el passat 9 d'octubre. Xavier Melgarejo va estar estudiant el fenomen de Finlàndia en profunditat, fent un treball etnogràfic, durant anys, vivint el dia a dia de l'escola finesa, estudiant extensament els factors socials, culturals i polítics per trobar-hi els motius de l'èxit del model educatiu d'aquell país. Les seves conclusions es poden trobar en els molts articles publicats*, en les moltes conferències i xerrades que ell mateix ha pronunciat, i en el ressò que van tenir en l'Administració educativa catalana.

Al final del article del que parlava, diu una frase -que no per haver-li sentit dir en les diverses ocasions que he tingut el privilegi de parlar amb ell personalment, o de sentir-lo parlar en públic- novament m'ha colpit i m'ha fet rumiar: "Los finlandeses consideran que el tesoro de la nación son sus niños y los ponen en manos de los mejores profesionales del país".

Contundent. Però avui, més que mai, m'ha donat peu per preguntar-me: en mans de qui està l'educació espanyola (i de retruc, la catalana) a dia d'avui? És pot permetre el país que sigui tenir un responsable de l'educació de tan baix perfil pedagògic i democràtic com el que demostra tenir el ministre Wert?

A patir? els de sempre: els infants.


* PS. Recomano una lectura al seu article "La selección y formación del profesorado: clave para comprender el excelente nivel de competencia lectora de los alumnos finlandeses", publicat en el monogràfic que la Revista de Educación, en el seu numero extraordinari del 2006, va dedicar a l'informe PISA.

                 

dijous, 4 d’octubre del 2012

Parlar per boca d'ase



Des de fa uns anys cap aquí, el govern d’Espanya ha intensificat el seu assetjament a Catalunya, a la seva llengua pròpia, el català, i a la seva cultura. Aquest assetjament s’ha intensificat definitivament des de la majoria absoluta obtinguda pel PP en les últimes eleccions generals, celebrades el 20 de novembre de l’any passat. Ara, després de la rotunda manifestació del poble de Catalunya el passat 11 de setembre de 2012, han proliferat els atacs sistemàtics, injuriosos i, fins i tot, fomentadors de la xenofòbia. Un retorn a les dues Espanyes.

Hi ha una expressió catalana que diu “parlar per boca d’ase”, que significa repetir les animalades que han dit altres sense parar a pensar-les ni contrastar-les. Això és el que estan fent els mitjans de comunicació espanyols: desinformar i fer creure a la resta de ciutadans espanyols que els catalans som uns insolidaris, antipàtics i creguts. I es dir amb propietat que els mitjans i els espanyols “parlen per boca d’ase”, perquè els polítics espanyols demostren tenir una mica d'aquest animal quan diuen les bajanades que diuen sobre Catalunya, sobre el seu president, sobre els catalans i, el que és pitjor sobre la seva llengua i la seva cultura, que són les senyes d’identitat del poble català. Per il·lustrar-ho Posaré uns exemples de plena actualitat i que afecten al meu camp professional, l’educació.

L’actual ministre d’educació, José Ignacio Wert, és el paradigma de la ignorància, convertida en mala fe. En una entrevista al canal autonòmic madrileny Telemadrid (al servei de les idees espanyolistes més ràncies), afirma que hi ha "evidències que relacionen el creixement del sentiment independentista en algunes comunitats autònomes amb la direcció que ha portat el sentit educatiu"[1]. És a dir, interpreta que l’actual onada independentista és fruit de l’educació sectària que ha rebut l’alumnat de Catalunya els últims 30 anys especialment pel fet de fer-ho en català. Ahir, el mateix president de Catalunya ja li va contestar que semblava mentida que fes tan evident la seva ignorància justament qui del coneixement n’hauria de fer bandera. També li va recordar que l’alumnat de Catalunya, en els informes PISA, treu millors resultats en competència lingüística castellana que la resta d’alumnes de l’estat espanyol. En aquest sentit és molt interessant l’estudi "Resultats del model lingüístic escolar de Catalunya. L'evidència empírica" (Document), que el sociolingüista Dr. Miquel Strubell, de la UOC, va presentar a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) el 27 de juny de 2012. En aquest document queda demostrada, una vegada més, la validesa del model educatiu català, basat en la llengua com a eix vertebrador. Només un ignorant desconeix que els humans, per aprendre les estructures lingüístiques que ens permeten comunicar-nos, necessitem una llengua de referència.

A Catalunya, amb les grans onades immigratòries  de les últimes dècades, es fa més necessari que mai que el català, llengua pròpia del territori, assumeixi aquest paper, encara que només sigui per sentit comú, més enllà de les aportacions que fan la lingüística i la sociolingüística. El model educatiu català és un model d’èxit, com també ens recorda la declaració de la Societat Catalana de Pedagogia, que recull i reconeix els fonaments científics, pedagògics i socials que legitimen el model d’immersió lingüística i l’ensenyament de la llengua catalana per a tots els alumnes, presentada el 5 d’octubre de 2011 (Document).

Aquest mateix ministre, en la mateixa entrevista, continua dogmatitzant que la seva reforma educativa "no pretén ser una recentralització", sinó que tracta d'eliminar el que ha estat el desenfocament que ha tingut el procés educatiu a Espanya". En aquest sentit, ha posat com a model Finlàndia a l'entendre que aquest país "dóna una immensa autonomia als centres educatius, però manté un currículum nacional i avalua d'acord amb unes pautes ben definides"[2]. Res més lluny de la realitat, ja que a Finlàndia, com tothom sap (menys ell, pel que sembla) el currículum que ell anomena nacional, no representa més que el 40% del global de cada escola i que, a la pràctica, els professors el coneixen i poca cosa més, perquè allà hi ha un un altre referent fonamental: la llei educativa és la mateixa des del 1978. A més, és una llei que no es preocupa pels continguts sinó, bàsicament, per la formació del professorat. Per contra, cal recordar que a Espanya, des del 1970, i amb la nova LOMCE que proposa el mateix Wert, ja hi ha hagut fins a set lleis educatives diferents (canviant segons el color del partit polític al govern).

Però, encara més, el Sr. Wert sembla ignorar que a Catalunya és va aprovar la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), amb un ampli consens del Parlament català, i que dimana de les facultats que atorga al govern català l’Estatut d’Autonomia del 2006, que té la consideració de Llei Orgànica del estat espanyol.  Aquest Estatut, com se sap, ha estat sistemàticament mutilat per l’anomenat Tribunal Constitucional que té una legitimitat més que qüestionable, però que deixa marge suficient com perquè a Catalunya, des del 2009 en què es promulgà, s'estiguin fent propostes innovadores i necessàries, que milloren el sistema al nostre país.

Per acabar d’arrodonir la seva intervenció, el ministre Wert, en ser preguntat sobre si el Govern de Espanya és "incapaç" de que es compleixi la Constitució i de que a Catalunya i a les Balears un nen pugui estudiar en castellà, va respondre que està "fermament disposat a resoldre aquest assumpte, però que és un assumpte que va més enllà de l'alta inspecció de l'Estat". "No ha de quedar el menor dubte respecte que en aquesta legislatura aquest tema tindrà una solució pràctica, perquè el problema no és el que digui la llei, que ho diu clarament, i és que tothom té dret que el castellà sigui la llengua vehicular en què rebi l'educació. No n'hi ha prou amb l'anomenada atenció individualitzada per entendre aquest dret, sinó que s'ha de fer efectiu i jo garanteixo que això ho farem"[3]. Amb això, ve a dir que derogarà la Llei de Normalització Lingüística catalana amb tota la impunitat.

En aquest sentit caldria recordar-li a Wert que dels més de 50.000 alumnes que s’han matriculat a Catalunya a P-3 només 12 famílies han sol·licitat que se’ls ensenyi en llengua castellana. En canvi, el curs passat, a les més de 125.000 famílies que van demanar l’ensenyament en català al País Valencià, se’l hi va denegar dràsticament.

Fidel al seu argument, ja només faltava la cirereta del pastís "wertià": diu que subvencionarà escoles privades a Catalunya perquè facin del castellà l'única llengua vehicular d'ensenyament. Sense comentaris: es desqualifica ell sol.

Políticament parlant, i pel mal que s'en deriva per a l'educació, el PP ha estat el partit que sempre s’ha mostrat més bel·ligerant amb la causa catalana. Recordem que és aquest partit polític qui ha presentat la gran majoria dels recursos plantejats al Tribunal Constitucional sobre lleis catalanes, o sobre el mateix Estatut d’Autonomia del 2006. En aquests moments la seva lluita contra Catalunya se centra en dos fronts: un, l’atac i l’assetjament sistemàtic a la llengua i a la cultura catalanes, conculcant competències que són pròpies de la Generalitat de Catalunya (recordem que l’Estatut és Llei Orgànica espanyola); i, dos, utilitzant tots els mitjans de poder al seu abast per crear una atmosfera de por i d’inseguretat entre els catalans. Però pensem que el poble català ja ho ha dit ben clar: prou!

Però no és només de la mà d’aquest partit que vénen els atacs a Catalunya (els extrems es toquen), al seu poble i a les seves manifestacions culturals. Els líders de l’altre partit majoritari, el PSOE, últimament també han dit barbaritats que ha anat recollint la premsa: Joaquín Leguina, Gullermo Sánchez Vara, Javier Solana, i un llarg etc.

Per acabar d’arrodonir la feina, el Sr. Vidal-Quadras va enviar una carta a tots els seus “col·legues” (així els anomena) del Parlament Europeu explicant que "l'ofensiva separatista (catalana) no té res de pacífica ni de democràtica". Penso que la millor resposta és tornar a visionar el to democràtic, festiu, pacífic i, fins i tot, pedagògic, amb què es va desenvolupar la manifestació de més d’un milió i mig de catalans, de tots coneguda.

Tot això per no parlar de la involució institucional que està patint Espanya, que es fan patent en les últimes declaracions del Rei espanyol o per part de comandaments militars (dels quals es comença a saber que s’estan reunint des de fa dies de forma clandestina, i ara sóc jo qui parla per boca d'ase), o de les constants referències a la immutabilitat de la Constitució Espanyola, que han erigit com a Llei Única, a la manera de Los principios Fundamentales del Movimiento del dictador Franco, que asseguraven que España es una unidad de destino en lo universal.

I la mala educació s'ha fet present...


[1] Europa Press (2 d’octubre de 2012). El Periódico de Catalunya. Obtingut de http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/wert-relaciona-lauge-lindependentisme-amb-sistema-educatiu-2216988
[2] Ibídem.
[3] Ibídem.