Pàgines

dilluns, 31 de desembre de 2012

Educació: 2012, un trist balanç? o 2013, una nova oportunitat?

No vull deixar acabar l'any sense fer un molt personal balanç del 2012, pel que fa a l'educació i a la pedagogia.

En primer lloc, les retallades. Necessàries o no, hi han estat presents i han afectat al funcionament dels nostres centres, encara que només sigui per l'estat d'ànim que s'ha creat en molts dels docents.

Seguidament, l'entrada en escena del ministre Wert. En comptes d'encarar la més que necessària i reclamada reforma sistèmica, proposa una llei amb la vella matriu de l'ineficaç LOGSE, però afegint-hi elements que es remunten a la Llei Moyano, del 1857.

Tanmateix, i seguint amb el tema anterior, la seva LOMCE és una clara invasió de competències estatutàries en matèria d'Ensenyament (anul·lant la singladura de la consensuada LEC), i a la pràctica és una flagrant centralització dels continguts, de les metodologies. És, en definitiva, un camí que ens porta al pensament únic.

Més greu encara, el tracte matusser, desvergonyit i maleducat que dóna a la nostra llengua i a la nostra cultura. És a dir, que genera un conflicte polític on no n'hi ha, sense ocupar-se d'allò és important: la millora del sistema educatiu en base a un consens majoritari, no dels polítics, sinó en especial dels professionals de l'educació.

Mentre, el fracàs i l'abandonament escolars no paren d'incrementar-se. Els indicadors dels diversos informes (PISA, McKinsey, PIRLS-TIMSS, etc.), presenten uns resultats decebedors pel que fa a la competència del nostre alumnat. I això fa mal. L'alumnat no va bé i la culpa no és seva; la pregunta és: és que estan en mans d'irresponsables? (la resposta encara fa més mal). Prou fan els nostres mestres a les aules, enginyant-se-les com poden perquè el desastre no sigui tan gran, com seria d'esperar, atès el marc en el que s'han de moure, i que els hauria de servir de referència.

Espero i desitjo que tots els que hi estem implicats: pares, mestres, pedagogs, i altres professionals del camp de l'educació comencem a plantar cara davant de qui sigui per fer valer la nostra veu. Dir que ja n'hi ha prou, que no es poden fer les lleis educatives en clau política (a quatre anys vista) sinó en clau pedagògica,  aprofitant tota la saviesa i tot el bagatge pedagògic que té el país, i les pistes que ens dóna tota la literatura dels informes esmentats. I, sobretot, la que reclama i mereix el propi alumnat.

Faig, doncs, una crida a unir esforços aquest 2013, que demà comença, a la recerca de noves oportunitats de millora, en bé dels nostres infants i joves.


8 comentaris:

  1. Com bé dius és un balanç trist, enlloc d'avançar ens fan anar enrere... tanmateix les coses imposades a cops de drecret mai no són sentides ni assumides... 40 anys de dictadura no van poder acabar amb la pedagogia ni amb la llengua catalana.
    M'uneixo a la teva crida, com a pedagoga i com a catalana per a seguir lluitant pel que verdarament importa: l'educació dels nostres infant i joves.

    Rosa Rodríguez

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Rosa! A veure si fem una bona pinya reivindicant allò que l'educació necessita: que quedi en mans dels experts!

      Elimina
  2. Hem de fer sentir la nostra veu, també sóc al món de l´educació i veig el mal que ens estan fent la classe política . Hauria d´estar consensuat pugi qui pugi al govern i tant l´educació com la sanitat hauríen d´esser els pilars de la nostra societat. Especialment voldria remarcar que el ministre d´educació hauría d´ésser un expert en la matèria i no un déspota com en l´actualitat .

    Paquita Vilalta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hem de fer molta pinya per aconseguir, com dius, fer sentir la nostra veu professional, i que aquesta sigui la base d'un sistema educatiu eficaç i estable, en bé dels infants. Gràcies per la teva aportació.

      Elimina
  3. Personalment, a vegades em pregunto que com és possible que, en un país com Catalunya, on la seva tradició pedagògica ha estat molt important, no hi hagi ni tan sols un fet diferencial de resultats que faci bon testimoni de la feina feta.

    Hi ha qui encara s´atreveix a responsabilitzar als anys del Caudillo. Si quaranta anys de dictadura han pogut contaminar el sistema educatiu, les gairebé quatre decades de democràcia haurien d´haver estat suficients per purificar-lo.

    Fa masses anys que les polítiques educatives experimenten amb el futur de les noves generacions: com molt bé ha apuntat en Xavier, cada canvi de Ministerio ha anat acompanyat d´una nova Llei d´Educació, més aviat farcida d´ideologia política amb la mateixa data de caducitat que el final de la legislatura, que no pas acompanyada de criteris pedagògics útils i aplicables al menys, a mig termini.

    Però hem de reconèixer que dins les escoles també hem experimentat i reinventat fins al deliri: un progressisme malentès ens ha volgut fer veure a l´alumne com un ésser delicat que no es pot esforçar massa, ni ha de patit cap mena de disciplina, ni es pot frustrar amb un mal resultat.

    És evident que l´esforç mai no es pot d´esvincular de la motivació i les ganes d´aprendre, però carregar-se conceptes com l´autoexigència , el rigor , l´autoritat- sempre entesa com l´autoritat natural que hom reconeix a qui el guia o li fa de mestre- , o la satisfacció de la feina ben feta amb l´inevitable esforç que això comporta, han fet que l´educació quedi ressentida.

    Efectivament, m´afegeixo a la crida d´en Xavier per a unir esforços a la recerca de noves oportunitats de millora, en bé dels nostres infants i joves.
    Una crida, que considero que també hem d´adreçar a alguns sindicats que han utilitzat l´educació com a eina de revolució permanent i que buscant la seva pròpia supervivència, no s´han parat a pensar que ells també tenen una responsabilitat social.

    Bon any !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme. Un comentari que afegeix molt valor al propi post. Hi ha tants temes, que a vegades no saps per on començar i per on acabar. Quan fas una entrada al bloc, necessàriament has d'acotar per no cansar o que no es perdi el discurs. Però, mica en mica, els anirem tocant tots. Bon any!

      Elimina
  4. M'hi afegeixo. Darrerament veig cada cop més clar que l'educació no funciona / no serveix com hauria de servir. Moltes paraules (no terminologia acotada, taxonomitzada) què no diuen res perquè ho volen dir tot. Són les preferides dels polítics que sense haver estudiat pedagogia s'atreveixen a tot, o de científics d'altres camps què poden fer un bon discurs però no aporten iniciatives d'interenció pedagògica fonamentada. Després de les taxonomies de Bloom i equip i les competències docents de Flanders i equip... no conec res prou precís, un vocabulari científic que sigui unívoc per als professionals docents i educadors. Construir coneixement? Fracàs escolar? Èxit escolar? Atenció a la diversitat? Excel·lència educativa? i la major de totes Qualitat de l'educació; la què tots compartim, la paraula... però amb quin significat?

    Tothom despotrica de l'educació tradiciona. Queda bé. Queda més bé apuntar-se a la innovació educativa. La tradició sola té caràcter doctrinal, costum que s'imposa; cracteritza els sistemes religiosos. La innovació caracteritza l'empresa productiva, cada dia més productiva. La tradició és qüestió de principis. La innovació és qüestió de resultats. Tot això ens ha contamitat l'educació que és procés, continu, amb temps forts i temps de calma.

    L'educació no pot renunciar a l'heritatg cultural, a la tradició però l'ha de destriar amb pensament crític. L'educació d'avui ha de fer competents les persones per viure avui, no en una societat anterior, amb capacitat per a anar modificat-se en allò que calgui.

    Fer l'educació, l'han de fer molts: pares i mares, mestres i professors, educadors i comunicadors però... qui? ha de pensar la intervenció educadora?, qui? ha de dissenyar sistemes d'intervenció fonamentats en la ciència, dirigits segons finalitats de l'educació? Sistemes d'intervenció que mostrin el seu valor per: funcionalitat, eficàcia i dimensió humana.

    Això correspon als pedagogs i pedagogues, perfil científic i professional que s'ha anat bastint durant el segle XX. Però com que sembla que ens hem perdut en xerrameca i castells de fum... a això tothom s'hi atreveix. En salut també hi ha curanderos (healings) potser perquè la medicina no ho pot resoldre tot, però la medicina és una ciència i pràctica mèdica que ha demostrat abastament eficàcia i hom la respecta.

    Pedagogs i pedagogues hem d'assumir la nostra responsabilitat científica, professional i social. No pot ser que cadascú hi digui la seva, sobretot després de tants anys d'inventar de tot. Prenc per referència el pedagog Philippe Meirieu. D'entrada dona una estructura clara: Principis, tensions i referents. És una bona base per a una pedagogia científica. L'altra dia, sentia una mare d'una escola on hi ha comisisó pedagògica de pares i mestres per decidir. Deia: - A mi qui m'hagi de parlar de pedagogia, que s'acrediti com a col·legiat que n'ha estudiat, o no es demana així a metges, advocats, arquitectes o enginyers?. Tenim molta feina per fer, i ningú en sap més que nosaltres. Ja cal que ens afanyem amb estudi, sessions pedagògiques col·legiades i preses de posició clares. Martí Teixidó

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Martí, per la teva interessant aportació. Molts d'aquests arguments ja els hem parlat moltes vegades, i són la base del meu treball actual, i que vaig publicar en part en l'escrit premiat pel Col·legi de Pedagogs de Catalunya. Hem de seguir reivindicant i preparant-nos molt bé: hem de fer amb molta cura i fermesa la nostra feina.

      Elimina

Deixeu el vostre comentari aquí