Pàgines

dijous, 28 de febrer del 2013

"Fer pedagogia", locució de moda...


(imatge obtinguda del bloc Ciencias Sociales d'Antonio Boix)

Sembla que el mot pedagog i la locució "fer pedagogia d'alguna cosa" ha fet fortuna. Etimològicament, però, en l’antiga Grècia el pedagog (παιδαγωγός) era l’esclau que literalment conduïa els nois, el que els acompanyava, que els feia de guia, mentre que els mestres (διδάσκαλος) eren els que els ensenyaven. Així ho trobem reflectit per primera vegada en Plató, en el seu diàleg Lisis.

El vocable i la locució, malgrat tot, han fet fortuna -deia-, perquè polítics i "opinadors" de tota mena s'emplacen els uns als altres a "fer pedagogia" del que sigui. A mi -ja em perdonareu-, sincerament, cada cop que ho sento, se'm remou l'estómac i la meva ànima de pedagog se sent ferida. He arribat a pensar que preferiria que fessin servir algun sinònim de pedagog, com ara mestre o educador. Però llavors, clar, haurien de dir "fer mestratge" (que sona molt tècnic) o "fer educació" (que sona molt contundent i seriós). Tanmateix, doncs, com que els altres dos mots sonen fatal enmig d'una tertúlia (sigui disbauxada o conspícua, tant li fa), pedagogia serveix per a tot i sona erudit, encara que ningú no sàpiga ben bé què vol dir fer pedagogia. Ara bé, no ens enganyéssim, si ho analitzem en el context que ho fan servir, vénen a dir que tots som uns rucs i que cal que algú ens alliçoni de tot... Ells!

Vist el que es veu avui dia, penso que ningú dels que fan servir la locució "cal fer pedagogia" no està prou legitimat per dir-ho en sentit estricte. Entre d'altres coses perquè ser pedagog, o fer pedagogia, implica NECESSÀRIAMENT un alt sentit ètic i d'humilitat per acceptar els errors: parafrasejant Montessori, tenir el cor net.

No sé si és el cas... però algú ho havia de dir...

(Ara se m'acut que etimològicament també podríem enllaçar-ho amb "pedant", que és el que vénen a ser molts dels que es vanten de "fer pedagogia").

dimecres, 27 de febrer del 2013

En defensa de Maria Montessori


Fa una setmana, encara em vaig trobar amb un d'aquells puristes de la pedagogia que s'alinea amb els que consideren que a Maria Montessori no se li pot atorgar el "títol" de pedagoga. Els arguments en què es basen són massa rebuscats, per a mi. Ni m'he plantejat si hi estic d'acord o no: simplement no em serveixen. 

Negar-li a Montessori la seva dedicació i preocupació per l'educació dels nens seria com negar-los el mestratge en arquitectura als constructors de catedrals i ponts, a l'edat mitjana. Amb el pas del temps bé que duren i són exemple de construccions magistrals per als arquitectes novells. En aquelles construccions i en els seus artífexs -com amb la pedagogia i els pedagogs-, no només hi ha art sinó, sobretot, molta ciència i estudi.

Altres dels anomenats "pedagogs" no tenen una obra tan completa i coherent com la que ens va deixar la pedagoga italiana. Si el fet de ser metgessa no la fa mereixedora d'aquest reconeixement, tampoc no serien pedagogs Pestalozzi, Froebel, Dewey, Decroly o Freire.

Pedagog no és només qui ha estudiat Pedagogia. La consideració de pedagog no depèn del que t'atorguin els altres, sinó d'allò que hom ha fet i ha aportat a l'educació, tant des del vessant teòric com del pràctic, és a dir, que ha pensat "en teoria" i ho ha aplicat "a la pràctica", per tornar-hi a reflexionar. I així anar construint coneixement pedagògic.

Ningú no pot posar en dubte que aquest és el cas de Maria Montessori: el seu treball amb nens pobres del barri de Sant Lorenzo, a Roma, a principis del segle XX, la fundació d'escoles arreu (també a Catalunya), i sobretot -com deia- el seu llegat documental, avalen amb escreix la seva categoria com a pedagoga.

El maig passat fa fer 60 anys de la seva mort. Un pèl tard, però aquest és el meu modest homenatge.

(Podeu consultar la seva biografia de la pàgina que la UNESCO dedica als pensadors de l'educació de tots els temps).