¿Són les metodologies les que han degradat l’educació?
D’uns quants mesos ençà s’ha parlat
molt de com de malament va l’ensenyament al nostre país, culpant-ne molt sovint
les metodologies d’aprenentatge-ensenyament, des que la llei educativa vigent
(actualment, la LOMLOE) té com a base educar en entorns competencials (per
competències).
Vagi per davant que soc dels qui
pensa que l’arbre ─les “desacreditades” metodologies─ no ens deixa veure el
bosc: l’autèntica educació és la que prové de l’interès a fer que cada alumne
trobi el seu camí a la vida. Per això, sí que estic a favor de l’estudi, de
treballar la memòria i els coneixements, que sovint s’insinua que són eines cognitives
que ja no es fan servir a causa de les “modernes” metodologies. Sigui dit de
passada que de “modernes” no en tenen res, ja que la majoria són herència de la
gran revolució educativa, coneguda com a Escola Nova, de finals del segle XIX i
principis del XX, teories sovint molt reutilitzades, però poc estudiades.
Amb sorpresa, he llegit en més d’un
article que l’escola ha renunciat a ensenyar. Això no és així, de cap manera.
Amb tot, encara miro el futur de l’educació amb optimisme, perquè hi ha força
professionals i institucions que estan treballant molt encertadament en el camí
de la sensatesa pedagògica, en especial els que entenen l’escola com una
comunitat d’aprenentatge que escolta la veu de tots els actors, aportant
coneixements i sabers.
Per començar, ben cert és que el
problema és estructural: des de la Llei General d’Educació del 1970 (Villar
Palasí), hi ha hagut fins a vuit lleis educatives, basades més per criteris
polítics que per criteris pedagògics. Els educadors van bojos, estan desorientats.
El problema, doncs, és sistèmic. I com més va, més intrusives són les lleis,
més baixos són els nivells, i més alarmants les desercions escolars.
D’altra banda, la psicologització i
judicialització de la vida escolar també han afavorit el desconcert de no pocs
professionals. I aquestes “invasions” en el camp estrictament pedagògic i
educatiu encara emboliquen més la troca, i no aporten solucions efectives.
Tornant al tema que ens ocupa, però,
hom parla, de forma reduccionista, de la “metodologia per projectes” com l’eix
de tots els mals, oblidant que en la bona pràctica pedagògica hi ha altres
metodologies.
Certament, hi ha hagut un abús en
l’ús del conegut com a “treball per projectes” (sovint un mal ús, sense rigor),
ja que és veritat que obre possibilitats d’informació i de recerca, però no
tant del saber: arribar a aquest saber implica una reflexió sobre les
informacions obtingudes al llarg del procés del treball.
Però n’hi ha d’altres, de
metodologies per al treball escolar, que s’apliquen poc perquè segurament es
desconeixen o impliquen més feina.
Parlaríem, doncs, d’altres
metodologies com ara l’aprenentatge basat en problemes (ABP), la lliçó
magistral, l’estudi de casos, l’aprenentatge cooperatiu, l’aprenentatge-servei,
o el contracte d’aprenentatge, entre les més destacades. S’apliquen poc i hi ha
sabers ─que són l’objectiu final d’un aprenentatge competencial─ que obliguen a
usar metodologies més variades, i no tan sols l’aprenentatge orientat a
projectes (AOP).
I tot això sense oblidar les
“modalitats” d’ensenyament, que serien:
- Les classes teòriques
- Les classes semipresencials
- Els seminaris i tallers
- Les classes pràctiques
- Les pràctiques externes
- Les tutories
- L’estudi i treball en grup
- L’estudi i treball autònom
La combinació intel·ligent de
metodologies i modalitats, en funció de les necessitats grupals o individuals
de l’alumnat, és el que fa bona la tasca del bon mestre, que en fa una reflexió
prèvia sobre com concretar-les a l’aula.
Quant a l’avaluació, tema de debat,
l’educació en entorns competencials també obliga a formes d’avaluació diverses
que impliquen i interpel·len el necessari acompanyament del mestre. I no és
incompatible amb “suspendre si l’alumne no ha assolit allò que necessita per a
la vida (altra cosa és com es gestiona la reformulació dels objectius per a la
“recuperació” d’aquest alumne).
En resum, la llei pot dir el que
vulgui, l’important és l’habilitat del professor a l’hora d’escollir la
pràctica a l’aula. Perquè les metodologies educatives que s’utilitzen a l’aula
(AOP, ABP, etc.) no són negatives “per se” sinó que el problema rau amb quin
rigor científic s’apliquen i quines finalitats educatives persegueixen. Massa
sovint s’actua amb excés d’ocurrències i amb poques evidències.
Per acabar, les metodologies s’han
de veure com una eina, no com la finalitat. El problema, doncs, no són les
metodologies sinó una decidida transformació d’aquest sistema educatiu caducat
i en crisi, aprenent del coneixement que aporten aquells professionals i
institucions dels que he parlat.
Article publicat a Impuls Educació el 21 de gener de 2025 (https://impulseducacio.org/mes-enlla-de-les-tendencies-educatives/)
