Pàgines

dilluns, 1 de desembre del 2008

La riquesa, la pobresa i la cultura

Suposo que a més d’un, alguna vegada, se’ns han posat els pèls de punta en veure el nivell cultural al que cada cop ens tenen més acostumats els nostres (pobres?) adolescents. Està clar que, cada cop en més quantitat, tenen clar que el que aprenen a l’escola els serveix per no suspendre o –en algun cas— per treure bona nota. Difícilment pensen que els serveix per aplicar-ho a la vida real.

Un exemple. És evident que a l’escola se’ls ensenya vocabulari, les normes ortogràfiques, els conceptes matemàtics, la visió de la història i, fins i tot, el sentit de la vida, en la connotació més àmplia del terme. Malgrat això, a l’hora de parlar entre ells es denota que cada cop saben menys de molts temes de certa profunditat perquè, senzillament, no els interessen i, per tant, no en parlen i acaben ignorant-los.

En canvi, si la conversa va de sentiments, o d’opinions superficials sobre temes ètics, polítics, etc., llavors sí que s’interessen i utilitzen tot un seguit de vocables tòpics, apresos d’algun film nord-americà, o d’algun programa de tele-escombraria. I tot això amanit amb un seguit de gesticulacions histriòniques i amb el consum d’alguna substància poc aconsellable (i que acostuma a contribuir en l’escalfament del debat). Tot plegat pot durar uns minuts: crits –potser un mastegot–, quatre insults, amenaces, i un lèxic d’una dotzena de vocables obscens.

Ja fa molts anys, una persona sàvia em va dir que els grans mals del món vénen a causa dels sentiments. I a mi em sembla que és veritat. I, heus ací que els nostres joves, majoritàriament, se senten interessats per tot allò que fa referència a l’àmbit de les passions i dels sentiments i, en canvi, ignoren i s’avorreixen amb allò que té a veure amb la raó, la ciència o el coneixement. Fa poc, es va dedicar un dia a la conscienciació sobre la violència de gènere, em fa pensar que si, en públic hi ha aquestes manifestacions de violència gratuïta, què no deu passar en privat!

Qui n’és el responsable? Una mica tots. Com s’adreça? Potser parlant més amb els adolescents (fills o alumnes). Deixar que expressin els seus sentiments, amb els seus recursos i, de mica en mica, anar-los conduint vers un discurs més asserenat que, al final, els acabarà semblant més plaent. És com en tot: necessiten un model. Si els adults ens limitem a criticar-los i a esfereir-nos de com parlen o de com vesteixen, ells no tindran el model que necessiten.

Jo ho he fet i m’ha anat bé... amb ells! (algun adult s’ha estranyat i algun m’ho ha criticat: així els va!).

Com a cloenda, diré que fa dies que dono voltes a una idea: en l’àmbit cultural dels nostres adolescents passa com en el poder adquisitiu dels països amb una economia neoliberal: els pobres són cada cop més pobres, i els rics són cada cop més rics i s’aprofiten dels pobres. Els incultes són cada cop més incultes, i els cultes ho són cada cop més, i s’aprofiten dels incultes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixeu el vostre comentari aquí