Pàgines

dissabte, 17 de setembre del 2011

On són els educadors 2.0?

Feia dies que portava pel cap escriure sobre aquest tema.

Fa poc vaig adonar-me de les virtuts i de la utilitat del twitter com a mitjà de comunicació directa. Hi veig una eina interessant per a una comunicació ràpida (per bé que efímera) entre diverses persones. Al twitter, si segueixes les persones adequades, hi veig la possibilitat d'assabentar-te de novetats i de notícies de tot tipus gairebé al moment. Seguint-ne a d'altres descobreixo el fantàstic món del sentit de l'humor (ai, com ens en falta, de vegades!), dels comentaris amb enginy i, fins i tot, de la poca-soltada.

Ja fa una mica més temps, vaig veure en el facebook una manera d'estar en contacte, de compartir emocions, imatges o records, amb les persones conegudes. O sigui, una comunitat virtual viva i que es comunica, en la que esculls i decideixes lliurement qui és i qui no és amic/amiga. El twitter és com estar al balcó de casa i veure passar la gent que explica coses, però no s'aturen a fer la xerrada. El facebook, ets al cafè, al menjador de casa o al restaurant, fent-la petar, ensenyant fotos, o explicant l'últim acudit, o un article del diari.

Ara ja fa més de tres anys que vaig obrir el meu bloc (o blog). El bloc (o blog) et dóna l'oportunitat de fer un discurs sobre el que saps, donar opinió sobre un tema o, simplement, relatar allò veus, ordenant les idees. No cal dir que entre els que gosen obrir un bloc hi ha els que tenen més desenvolupada una certa habilitat per escriure (o un sentit del ridícul menys desenvolupat). És un recurs que pot arribar a donar molt de si, quan tens temps per dedicar-hi, o és el teu modus vivendi (que no és el meu cas).

Entremig, he obert i desenvolupat diverses pàgines web, per motius professionals, i és un món que, per donar pautes de com aplicar-ho a l'educació, hi ha magnífics experts que, a bastament, ens n'han cantat les excel·lències (i les quals jo m'hi sumo amb molt de gust).

No caldria ni esmentar el correu electrònic (ja el 1997 un bon amic, professor d'EADA, en aquella època em va dir: "aquí, si no llegeixes el correu cada dia, ets home mort"): avui dia, sí que en aquest recurs, hem hagut de endinsar-nos-hi, si no molts estaríem "morts". I, encara, comento de passada la constant consulta, recerca o estudi que he fet a milers de pàgines, web amb informació de tot tipus.

Ara bé, al llarg de la meva carrera professional de molts anys (el mèrit no és meu, és del temps que passa de forma inexorable) he tingut oportunitat de conèixer molts, però que molts, professionals de l'educació: mestres, professorat de tots els nivells, titulars de centres, directius de centres educatius i d'institucions pedagògiques. Tanmateix, en una època que es parla de pissarres digitals, d'ordinadors a les escoles, de les TIC, etc. cerco, a totes aquestes persones que he conegut, al twitter, al facebook, o miro si tenen un bloc (o blog), o bé si administresn alguna web... i no puc deixar de sorpendre'm: pràcticament ningú! Encara avui, em consta que algunes d'aquestes persones no utilitzen el correu (he constatat que n'hi ha que no saben ni com s'obre), i ben just entenen el concepte de "navegar per internet" a la recerca de recursos didàctics aplicables a l'aula.


És aleshores que em sorgeix una pregunta fatídica: no serà que volem fer educació 2.0 (perquè estem convençuts que és el futur) sense tenir professorat 2.0? Si, d'entre els meus coneguts, hi trobés un 20 o un 25% que fossin habituals d'aquests recursos, ja em plauria (no vull pensar que m'he anat a topar amb els professionals més obsolets i carques de tota Catalunya!).

Penso que falta cultura digital entre el professorat. No n'hi ha prou amb fer cursets. Aquesta cultura, la digital, la que anomenem Educació 2.0, és una manera diferent de viure l'educació. Per això, cal una formació diferent, que té més a veure amb l'engrescament, amb la il·lusió i les ganes de fer front a nous reptes, que al fet d'aprendre "mecanismes nous" o "tècniques noves", com aquell qui llegeix el prospecte abans de fer anar un electrodomèstic nou. Així és com ho viu la majoria i em remeto a les evidències.

Vull, modestament, fer una crida a tots aquells que treballeu (jo mateix, també) per a la difusió d'aquests recursos: penseu si no heu (hem) de canviar alguna cosa del vostre (nostre) discurs. Feu-lo (fem-lo) més amable i menys tècnic. Més pedagògic, en definitiva.



      

29 comentaris:

  1. Molt encertat.
    Sobre el twitter, a mi m'agrada molt i no crec que no permeti aprofondir i que sigui com el balcó de casa: els 140 caracters permeten el just, és cert, però la possibilitat dels links i les finestres de comentaris com aquesta obren una porta enorme. Jo només fa 4 mesos que en tinc compte, però he aprés més que en anys: com ben dius, si esculls bé a qui seguir... Téns tota una biblioteca en píndoletes al teu abast.
    Sobre el final del teu post, crec que téns molta raó sobre la quantitat de docents que només s'apropen al 2.0 en la teòrica i que ni s'apropen al correu electrònic (tot i tenir compte); potser xtec té dades sobre nombre d'usuaris creats i nombre d'usuaris que no s'han connectat en, diguem-ne, un any. Seria il.lustratiu.
    A la meva escola, per posar un exemple, potser 2 ó 3 (EIP) s'apropen força al 2.0 però... (i aquí hi ha el problemàs) no tenim connexió a les aules, així que la cosa queda força limitada a activitats puntuals. Com va dir no sé quin torero: "lo que no pué zé no pué zé, y ademáh eh impozible""

    ResponElimina
  2. Interesante reflexión, Xavier.
    Llevo 2 años dedicándome a la formación de profesores en TIC y todavía sigo preguntándome qué tengo que cambiar y mejorar para que los docentes sean capaces de empezar a usar la tecnología con naturalidad y eficiencia con sus alumnos.
    Para esto intento recordar qué es lo que me llevó a mí a trabajar con las TIC en el aula. La primera vez que utilicé un ordenador para preparar mis clases me pareció un gran avance, podía prescindir de la fotocopiadora, recortar, pegar... para preparar mis propios materiales. Desde entonces ya vi muchas ventajas y apenas desventajas. Con la llegada de internet esas ventajas se multiplicaron de forma exponencial, la posibilidad de acceder a la información de forma tan sencilla y disponer de múltiples fuentes y recursos me pareció un gran adelanto. Mientras tanto mis alumnos aprendían a manejar el editor de textos y herramientas básicas de comunicación. A partir de aquí y con la llegada de la web 2.0 ya fue la revolución. Reconozco que primero era una usuaria pasiva, hasta que comprendí el concepto de compartir ideas y conocimiento.
    En primer lugar creo que es necesario que haya una necesidad, ese siempre ha sido mi punto de partida: quiero hacer algo, cómo puedo hacerlo, qué herramientas me lo permiten, invierto tiempo y realizo lo que quería. Añado así una habilidad más que ya requerirá tanto esfuerzo la próxima vez y que además puedo compartir o mostrar a quien le surja la misma necesidad.
    En una conferencia de Daniel Cassany a la que asistí esta semana nos recordaba que nuestros alumnos no necesitan realizar un curso para crear un blog, elaborar un vídeo y colgarlo en internet, aprender a utilizar un póster virtual o compartir en redes sociales. Muchos profesores sí, y seguramente, con un curso no es suficiente, porque se necesita poner en práctica lo aprendido para interiorizarlo o inevitablemente, se olvida. Se abrió el debate de siempre, el que tú planteas: profesores 1.0 enseñando a alumnos 2.0. Y sólo me sale un profundo suspiro...
    En mi opinión el cambio metodológico todavía no se ha terminado de instaurar, muchos profesores no están preparados para utilizar la tecnología de forma diferente. Por otra parte, me pregunto si es tan esencial la tecnología para aprender. La respuesta sería que depende de cómo se utilice, lo importante, sigue siendo la metodología utilizada, no la herramienta.
    Creo que una de las formas en la que los profesores/usuarios potenciales (potenciales porque no existen expectativas de que todos terminemos utilizando tecnologías en el aula, al menos de momento) pueden aprender es mediante la imitación, tener la suerte de que alguien, como dices en tu artículo, de forma amable te muestre su experiencia y veas su utilidad. Si no se ve la utilidad, no surge la necesidad, y sin necesidad, no hay motivación para invertir tiempo en aprender algo nuevo. Además de esto, no olvidemos que esa inversión inicial de tiempo y esfuerzo es ineludible. Uno de los comentarios más comunes es: "es que para todo eso se necesita mucho tiempo". Bueno, ni es tanto si empezamos poco a poco, ni nadie hemos aprendido a conducir en un día. Malas noticias, ese tiempo hay que invertirlo. Pero sólo al principio, cada vez se necesitará menos tiempo para obtener mejores resultados.
    Por último, en relación a lo que comentas sobre todas esas personas que no encuentras en Twitter, Facebook, que no tiene blogs o no participa en la red, yo por el contrario querría nombrar a todas aquellas que sí encontramos. Desde que participo activamente en la red, he conseguido disfrutar de lo que yo llamo comunidad transversal, que son todas aquellas personas que encuentro en las redes sociales, que nos leemos en blogs y participamos y colaboramos en proyectos. Estas personas son las mismas allá donde vaya (virtualmente hablando), pero afortunadamente cada vez somos más, y eso me hace ser más optimista.
    El resto, sólo se cura con el tiempo…

    ResponElimina
  3. A Catalunya hi ha uns 100.000 professors, més de primària que de secundària, i crec recordar que la mitjana d'edat éstà a prop del 45 anys i va creient...
    Si mirem el perfil dels usuaris de la xarxa, és precissament una franja d'edat poc activa. Així i tot, sembla que la formació aconsegueix incrementar la freqüència d'ús d'Internet d'un docent, més que augmentar el nombre total d'usuaris...
    Queda molta feina a fer!

    ResponElimina
  4. N'estic d'acord, Xavier...

    Pel que fa a la comparació que en fas entre Facebook i Twitter, per mi la diferència principal està en la finalitat. Jo entenc la primera com un espai social on et comuniques i comparteixes moments entre familiars i amics i en segueixes la seva evolució, comentaris, fotos... I entenc la segona, el Twitter, com una xarxa social (almenys per a mi) on et relaciones i comparteixes punts de vista i recursos vistos des de la vessant més professional. És a dir, jo no vaig a Facebook per a aprendre i compartir coneixement i recursos, hi vaig perquè em relaciono amb el meu fill que viu a Barcelona i amb altres familiars i amics que només veig de tant en tant. Ja sé que també es poden crear grups i treballar juntament amb els alumnes, però també hi ha altres opcions per a això... I vaig al Twitter perquè busco una relació de professional a professional, perquè m'interessa seguir a una sèrie de gent relacionada amb el món de l'educació que, crec, em fa créixer com a docent i m'ajuden a aprendre i, espero, d'alguna manera col•laboro a crear allò que en diem coneixement col•lectiu, del qual ens enriquim tots i totes.

    També tinc un bloc, (que va sorgir amb la idea d'anar presentant recursos als meus companys, però que són els que menys se'l miren...) encara que no l'actualitzo tant com voldria, i he creat i administro el de la meva escola, i intento posar en marxa un espai Moodle, i un Sites per l'assignatura de Medi, i blocs individuals pels alumnes, i altres que a nivell de formació TIC de professors (webs, blocs i Moodle) he hagut de fer servir.

    Quant a l'última qüestió, estàs molt encertat... tenim encara professorat 1.0, tot i que ja ens vénen alumnes 2.0. En el meu centre estem força tecnificats, amb PDI a totes les aules, amb la corresponent connexió a Internet, però... encara falta canviar la metodologia per tal d'utilitzar totes aquelles eines que ens poden facilitar la tasca. I és que el professorat pot estar preparat per a fer servir la PDI, però els manca l'hàbit de cercar recursos a Internet, de compartir-lo,s encara que només fos a nivell de centre, fins i tot hi ha qui no obre el correu per a res i, evidentment no hi ha cap dels meus companys a Twitter, però sí a Facebook.

    Però crec que les coses poden canviar si en els claustres hi ha algun docent 2.0 que faci una mica de guia i esperoni els companys. Aquest curs, a nivell de claustre, pensem dedicar una de les hores comunes setmanals a fer aquestes coses: presentar experiències d'aula als companys, mostrar-los diferents activitats col•laboratives, presentar-los algunes eines web 2.0 que crec imprescindibles, aprofundir en el coneixement de "La meva XTEC" i totes les seves possibilitats, invitar-los a treure el nas pel Twitter...

    Ja veus, jo, com tu, encoratjo a tots aquells docents 2.0 que formen part d'un claustre 1.0 a fer propostes, a mostrar què es pot aconseguir i segur que més d'un (tant de bo fossin molts) s'enfilarà al tren...

    Salut!

    ResponElimina
  5. Divertit il·lustratiu comentari, Neus, fent al·lusió al torero. És veritat que fallen els recursos a algunes escoles, però tu i jo, per exemple, no escrivim coses a la feina. És més, a la feina estem per l'alumnat. Hi ha feina a fer i es pot començar reconeixent, com fas, la realitat que tenim. És un canvi de mentalitat no de mètode.

    ResponElimina
  6. Silvia, t'agraeixo el teu extens comentari. És molt interessant perquè deixa veure la part més humana del problema. Crec que a les escoles, el professorat 2.0 heu de fer una autèntica tasca de proselitisme i de comprensió amb els vostres companys i companyes. Així, és com ens en sortirem.

    ResponElimina
  7. Neus, no sé si dir-ho... Jo la franja de la que parles, ja fa temps que la vaig passar, però segueixo convençut de que, per cada hora que inverteixo en aprendre a bellugar-me per les TIC, és més temps que tinc per dedicar-me en persona al meu alumnat. Això és el que hauríem de fer-los entendre.

    ResponElimina
  8. Gràcies, Teresa, per l'aportació que fas en la distinció entre les possibilitats del Facebook i del Twitter. Es nota que ho toques cada dia. M'anima veure que algú com tu, que ho vius dia a dia, s'ho pren amb l'optimisme que mai ha de deixar el pedagog. Com dius, tant de bo que s'acabin enfilant al tren.

    ResponElimina
  9. Molta raó amb el que dius!! Per moltes eines "modernes" que ens doni la tecnologia i per molts cursets que fem per aprendre-les, no servirà pas de res si no estem convençuts que el que cal canviar és la manera com eduquem.

    ResponElimina
  10. Gràcies, Mercè, pel teu comentari. Ara tenim la feina d'educar els educadors, que també és fer pedagogia.

    ResponElimina
  11. Enhorabona per la reflexió! Sovint cal que els mestres, pedagogs i educadors hi pensem. Les eines digitals són un suport (i molt bo) per l'ensenyament, però si no se sap utilitzar-lo estem fent un pas enrere en l'educació.

    ResponElimina
  12. Gàcies, Míriam, pel comentari, que reforça el que ha anat sortint.

    ResponElimina
  13. Hola Xavier! Abans de no res, vull dir-te que no acostumo a opinar en blogs, així que no tinc pràctica i tampoc no sé si és útil la meva aportació.
    La teva reflexió, nomès em fa llegir en veu alta el que ja pensava des fa temps. L’escola 2.0 encara no ha arribat i … no s’acosta tampoc.Seguim funcionant a molts llocs , com a petites illes en un mar ple d’obstacles (companys que no volen saber, xarxa insuficient al centre, dificultats en les connexions, problemes de comprensió a casa…) el que implica molts cops solitud i treball per lliure, és clar.
    Jo no tinc blog. Ens hem proposat a la classe fer-ne un al llarg del curs per compartir les nostres coses, però encara no ens hem posat. Vaig fer un per al cicle , amb la temàtica de la setmana cultural, fa dos cursos. També vaig fer un simbòlic per la celebració del 25è aniversari de l’escola. Però personal no en tinc, i, a l’aula encara no m’hi he posat.
    El que si hem fet ha estat participar en projectes telemàtics amb nois i noies d’altres escoles.Engresquen molt els nens i els fa implicar-s’hi. Es presenten com a grup, perquè no es coneixen, fan les mateixes tasques ( a l’ordinador,amb format paper, amb recerques on line, amb consultes a llibres…) i arriben a conclusions que han de llegir i interpretar ,per opinar de la feina dels altres. Ho hem fet amb nois de C.S. i amb nois de C.M. i a les àrees de Llengua i de Coneixement del medi. Però això és com tot. A mi em resulta una eina fantàstica de treball cooperatiu i col·laboratiu i per això quan he pogut l’he feta servir. No tothom pensa igual i tot i que deixes ben clar que tot està pautat, que és interessant, que a ells els hi encanta… quan toca canviar de cicle , la proposta per als mestres que venen és un bolet en la seva programació i és aparcada.
    D’altres companys fan edicións de petites pel·ícules, en fem ús de WQ, d’eines com el Glogster, d’eines de manipulació de fotografia, i les que vagin sorgint. No és tothom qui ho fa, no vagis a creure…
    També t’he de dir que jo no em puc queixar. El curs passat vam acabar de digitalitzar el centre i tothom d’una manera més bàsica o més elaborada s’ha posat a fer ús de pissarres i canons . Aquest any hem demanat una formació en centre. En principi a la gent se la veu animada…

    Jo també, com molta gent, faig ús de Facebook (per a àmbit familiar i d’amics),de twitter ( per a rebre informació de gent que considero interessant ,en diversos àmbits i de google+ (on faig un recull de coses interessants de mestres que en un moment o un altre faré servir i que no vull perdre).

    No sé si et servirà de gaire la meva opinió,però gràcies per demanar-me-la.

    Maite (@bajoqueta)

    ResponElimina
  14. Maite,

    Caram! Per ser que no acostumes a fer comentaris, aquest t'ha quedat d'allò més rodó. I tant que serveix la teva opinió! I espero que la llegeixi força gent perquè fas un declaració d'intencions molt sana. Endavant i moltes gràcies!

    ResponElimina
  15. Quan un profe(ssional) és a l'escola, li queda poc temps per dir: "vinga, ara toca innovar". Crec que o bé ho portes dins, ben dins, o costa molt (i n'hi ha que tot i això se'n surten força bé...)
    Una frase que tots heu sentit d'algun profe(ssional de l'escaqueig): "Això s'ha fet així tota la vida"..."deixa't estar de modernitats..."
    Però si busquem, segur que tenim els profes-llevat a cada escola, alguns d'amagats, però que cal que surtin i se sàpiga (especialment els pares, que sovint són crítics)
    Jo dividiria els 2.0 en dos tipus: els que els utilitzen perquè han estat autodidactes o han rebut tres o quatre cursets i els agrada i els va bé ("i no m'atabalis gaire"), i els que ho viuen amb passió i aconsegueixen apassionar els companys/es, fills/es, alumnes... D'aquests en necessitem un per equip de profes, un per família, no?
    He conegut una experiència d'ús de facebook per ciències socials. El profe només volia prendre contacte amb el medi i els alumnes. La valoració del professor ha estat positiva, només perquè ha pogut ensenyar (sense classes magistrals, sinó un a un...) a comportar-se al facebook. Ja és molt. I que els nois reconeguin la seva identitat digital i la dels altres com a real. Ja és molt, treballar la competència digital. I han après socials? Segur que sí...

    ResponElimina
  16. Gràcies, Josep Manuel. És el contrapunt positiu de la visió de les famílies. Desitjaria que s'acomplís la teva petició ben aviat: un professor 2.0, dels que ho viuen amb passió, a cada equip. Més encara, a cada etapa... posats a demanar, un per cada línia que tingui el centre. L'experiència que expliques és exemplar sobre "com" cal utilitzar els recursos digitals. Ben vist!

    ResponElimina
  17. Per cert... sovint un gram d'imatge (digues marqueting, estratègia, pilleria o el que vulguis) ajuda si al darrera hi ha "txitxa".
    http://www.applesfera.com/ipad/el-ipad-2-para-fines-educativos-el-nuevo-anuncio-de-apple
    Ho han sabut fer atractiu i té èxit, i està aconseguint incorporar indigents digitals al món 2.0. com jo.

    ResponElimina
  18. Agraït novament, Josep Manuel. Suposo que ja ho has penjat al twitter.

    ResponElimina
  19. Hola Xavier. Per fi trobo una estona per respondre la teva suggestiva entrada.

    Planteges un munt de temes que tinc ganes de comentar, així que espero no enrotllar-me massa (quan algú diu això, s'ha de començar a tremolar).

    En primer lloc, m'agrada la caracterització que fas de Twitter i de Facebook. Però encara m'agrada més que la Neus i la Teresa ho vegin d'una altra manera. Crec que això posa sobre la taula dues qüestions:
    1) Té sentit està en diferents xarxes socials, perquè cadascuna ens aporta coses diferents i és bo reflexionar sobre aquesta pluralitat usos i adquirir-ne consciència.
    2) cadascú utilitza les diferents xarxes socials de maneres diferents.

    Respecte al possible desànim davant l'evidència que la majoria del professorat no és 2.0, dues referències. La primera és una entrada de @Sergi_TIC, titulada "Predicant la revolució", que anava en una línia similar:

    http://www.martincabeza.eu/wp/archives/868

    La segona és una frase que acostuma a dir l'Antoni Zabala, de l'editorial GRAÓ: "el món avança gràcies als freakis". És a dir, que encara que de vegades sembli que el ritme de les coses no és el que ens agradaria, si no féssim les nostres feines, el més probable és que aquest ritme fos encara més baix. Així, que, si més no, tot plegat val la pena.

    Sobre la forma de fomentar l'actitud 2.0 entre la majoria del professorat actual, crec que l'encertes en individuar com a determinants els aspectes de motivació, per davant dels de capacitació tecnològica. Com se sol dir, els arbres no ens haurien d'impedir veure el bosc.

    Jo comparteixo la visió prudent de la Silvia i també crec que paga la pena anar a poc a poc, introduint petites pràctiques innovadores, però sense perdre ningú (o pràcticament ningú) pel camí.

    I, sobretot, crec que tots i totes compartim que s'aprèn fent i enfrontant-se a reptes. Això que veiem tan clar en relació a l'alumnat potser no sempre es posa en pràctica en la formació docent.

    Per acabar, us deixo l'enllaç a un article que probablement ja coneixeu, titulat "8 grandes ideas para el aprendizaje constructivista". De totes elles, subratllo la número 7.

    http://villaves56.blogspot.com/2011/08/8-grandes-ideas-para-el-aprendizaje.html

    ResponElimina
  20. Sandro,

    Senzillament excel·lent. T'agraeixo les precisons i prenc molt bona nota de les aportacions que fas.

    A banda de que el teu text es llegeixi al meu bloc (que és un privilegi i un honor), com podries fer que arribés a més gent? Perquè és molt interessant. Jo ho publico al twitter.

    ResponElimina
  21. L’article toca un tema que crec central i que dóna peu a fer-nos moltes preguntes. Per què la majoria dels docents no es decideix a fer el pas? Penso que, a més de les poques ganes de dedicar-hi temps, hi ha el fet que la majoria dels cursos que se’ns ofereixen es limita a ensenyar el funcionament d’unes eines, sense entrar en el seu potencial per facilitar un canvi metodològic. Aquesta també ha estat una mancança del projecte educat 1x1. S’han gastat un munt de diners en equipament però no han obert cap debat sobre la innovació educativa que permet. Més aviat al contrari, han potenciat els llibres de text digitals que no aporten pràcticament res als de paper. I molts professors han decidit que no calia complicar-se la vida per fer el mateix que ja féiem. Sense debat, sense compartir experiències, sense canviar la mentalitat respecte a com ha de ser l’educació del segle XXI no anirem enlloc.
    Jo he tingut la sort de comptar amb una bona formació que em va despertar l’entusiasme per embrancar-me en aquesta aventura i de coincidir-hi amb un grup de col·legues que també s’hi van il·lusionar. Fa dos anys que compartim dubtes, experiències, recursos i ganes. I, fins i tot, ens paguem els cursos de la nostra butxaca.
    Puc dir-vos que després de més de trenta anys de professió estic molt més satisfeta amb els resultats de la meva feina. Internet i les eines 2.0 em permeten fer projectes que engresquen els alumnes perquè els fan sentir protagonistes del seu aprenentatge. S’adonen que el que és important no és el que els ensenyem sinó el que ells aprenen.
    Aquest estiu vaig participar en una jornada sobre innovació educativa i va ser molt interessant una sessió en què alumnes van donar la seva opinió sobre l’ús de les TIC. Per a la nostra sorpresa, s’hi van mostrar molt crítics. Podeu veure un vídeo que recull el seu parer a http://www.citilabpro.eu/hortdigital/conclusions-de-la-jornada/.
    Després de pensar-hi, vaig arribar a la conclusió que, a part de repetir les opinions que he sentit en boca de molts professors, l’ús que estaven fent dels ordinadors i d’internet no suposava cap canvi en l’enfocament pedagògic. I aquí torno al principi: com més o menys diu el meu admirat Jordi Adell “tecnologia sin pedagogia es mera cacharrería”.
    Gràcies per encetar aquest debat tan necessari.

    ResponElimina
  22. L’article toca un tema que crec central i que dóna peu a fer-nos moltes preguntes. Per què la majoria dels docents no es decideix a fer el pas? Penso que, a més de les poques ganes de dedicar-hi temps, hi ha el fet que la majoria dels cursos que se’ns ofereixen es limita a ensenyar el funcionament d’unes eines, sense entrar en el seu potencial per facilitar un canvi metodològic. Aquesta també ha estat una mancança del projecte educat 1x1. S’han gastat un munt de diners en equipament però no han obert cap debat sobre la innovació educativa que permet. Més aviat al contrari, han potenciat els llibres de text digitals que no aporten pràcticament res als de paper. I molts professors han decidit que no calia complicar-se la vida per fer el mateix que ja féiem. Sense debat, sense compartir experiències, sense canviar la mentalitat respecte a com ha de ser l’educació del segle XXI no anirem enlloc.
    Jo he tingut la sort de comptar amb una bona formació que em va despertar l’entusiasme per embrancar-me en aquesta aventura i de coincidir-hi amb un grup de col·legues que també s’hi van il·lusionar. Fa dos anys que compartim dubtes, experiències, recursos i ganes. I, fins i tot, ens paguem els cursos de la nostra butxaca.
    Puc dir-vos que després de més de trenta anys de professió estic molt més satisfeta amb els resultats de la meva feina. Internet i les eines 2.0 em permeten fer projectes que engresquen els alumnes perquè els fan sentir protagonistes del seu aprenentatge. S’adonen que el que és important no és el que els ensenyem sinó el que ells aprenen.
    Aquest estiu vaig participar en una jornada sobre innovació educativa i va ser molt interessant una sessió en què alumnes van donar la seva opinió sobre l’ús de les TIC. Per a la nostra sorpresa, s’hi van mostrar molt crítics. Podeu veure un vídeo que recull el seu parer a http://www.citilabpro.eu/hortdigital/conclusions-de-la-jornada/.
    Després de pensar-hi, vaig arribar a la conclusió que, a part de repetir les opinions que he sentit en boca de molts professors, l’ús que estaven fent dels ordinadors i d’internet no suposava cap canvi en l’enfocament pedagògic. I aquí torno al principi: com més o menys diu el meu admirat Jordi Adell “tecnologia sin pedagogia es mera cacharrería”.
    Gràcies per encetar aquest debat tan necessari.

    ResponElimina
  23. Antònia,

    Gràcies a tu per participar-hi i deixar-hi aquestes reflexions, comentaris i aportacions tan encertades i profundes. Celebro molt la frase del meu admirat Jordi Adell. No la coneixia i l'assumeixo necessàriament!

    ResponElimina
  24. Hola de nou.

    Mil gràcies per la teva resposta, però he de dir que em sembla massa benevolent. I no és falsa molèstia. Bàsicament he recopilat moltes de les idees que heu anat plantejant, així que en tot cas, el que és bo és el debat que s'ha generat.

    A més, rellegint el comentari hi he trobat unes quantes faltes imperdonables :-(

    Pel que fa a la difusió, en breu començaré a publicar el meu propi bloc. Si et sembla bé, aprofitaré per reprendre i desenvolupar des d'allà algunes de les idees que hem estat comentant aquí.

    Salutacions a tothom.

    ResponElimina
  25. No esperava tanta transcendència del meu post. Mentiria si digués que no m'agrada, perquè el debat que s'ha generat és sa i ens ajuda rumiar i reflexionar per després millorar a la pràctica: aquesta és la base de la ciència pedagògica!

    Em sembla fantàstic poder seguir desenvolupant i generant idees sobre aquest tema tan apassionant allà on més us convingui, només faltaria!

    Lamento no poder ser més assidu en aquests fòrums per raons professionals però, sempre que pugui, hi aportaré el que sé, pensant sempre en els alumnes.

    Gràcies a tots i a tots, novament!

    ResponElimina
  26. Saps, Xavier, perquè ja ho hem comentat en d'altres fòrums, que estic molt d'acord en la idea central que exposes en la teva entrada.

    Discrepo amb tu, això sí, quant a la natura que atorgues a Facebook i Twitter, ja que penso que aquest últim no només permet aprofundir (no amb una intervenció de 140 caràcters, naturalment, però sí durant una llarga i distesa conversa a base de tuits successius com les que he tingut el plaer de mantenir en diverses ocasions, però trobo que això, en el context de l'article, és un tema anecdòtic.

    El que sí cal destacar és que, com acostumo a dir, la clau està en el mètode, i les eines (no les eines TIC, sinó qualsevol eina) no serveixen de res si al darrere no hi ha un propòsit.

    Coneixes aquells tornavisos elèctrics, que van amb una bateria recarregable i giren cap a la dreta i cap a l'esquerra, ajudant-te a cargolar o descargolar un vis ràpidament i sense haver de fer força, oi?

    Són un gran invent. Però no serveixen absolutament per a res si no tenim la necessitat de collar o descollar alguna cosa.

    Si tinc al davant un públic al qual no agrada gens el bricolatge, ja puc anar-ne fent demostracions, que no me'l comprarà ningú.

    Per això el primer que cal és que els docents entenguin la necessitat de fer bricolatge. Mentre pensin que no cal, que els prestatges estan bé allà on són i que no cal penjar-ne de nous i els que hi ha no cauran mai, mentre no sentin la necessitat o la inquietud de fer bricolatge, no s'interessaran tampoc pel tornavís elèctric.

    I nosaltres, que el trobem tan pràctic fracassarem cada cop que intentem que n'utilitzin un! En el millor dels casos, algú l'agafarà i l'engegarà perquè la novetat li farà voler veure com funciona, però després de collar i descollar tres o quatre cops un cargol qualsevol sense cap finalitat, se'n cansarà i tornarà a desar-la a la capsa d'eines.

    Més aviat, segurament, acabarà protestant, dient que els tornavisos de sempre no cal carregar-los, i a més no fan soroll quan s'utilitzen.

    I, no ens enganyem, hi ha massa docents que no troben propòsit a això que els presentem perquè no s'acaben de creure l'aprenentatge cooperatiu ni les competències bàsiques ni el constructivisme. I, "fins i tot els propis alumnes diuen que, per estudiar -com s'acostuma a argumentar en contra de les TIC-, va molt millor el llibre del paper".

    En definitiva, veig molt clara una de les premisses imprescindibles per fer que els docents s'interessin de debò per les TIC a l'aula: cal fer-los interessar pel bricolatge!

    ResponElimina
  27. Sergi,

    T'agraeixo molt la teva aportació d'expert al post. No puc afegir ni treure res, perquè ho has explicat amb un exemple molt pedagògic. Tens raó: seguirem trobant-nos pel twitter!

    ResponElimina
  28. Una mica tard per fer el comentari, però al trobar-me amb el teu article m'ha fet pensar sobre el que estem ideant al nostre centre: com capacitar al professorat com a docents2.0 i sobre tot com engrescar a tothom, segons les seves aptituds i velocitat d'aprenentatge.
    Fa poc que la web2.0 m'ha revolucionat i encomanat d'actitud i il·lusió 2.0. Faig petites passes. Ara intentem engrescar als profes creient que les accions de col·laborar, compartir, crear i innovar han de aplicar-se al nostre dia a dia. Per això estic pensant en una formació horizontal (col·laborativa) i no vertical (basada en cursets sobre eines). Una formació que parteixi de les necessitats personals o d'un grup o un departament del centre. I una formació que parteixi de les mateixes activitats de les programacions integrant una eina 2.0 que pugui servir per enriquir l'ensenyament. Dificultat? l'organització. Partirem d'una petita comissió TIC que estructuri grups d'activitats: búsqueda d'informació, assimilació de la informació, escriure històries,.... i se l'assignarà una eina 2.0 que pugui ser utilitzada i aplicada. Igualment s'organitzaran sessions compartides amb docents del centre que expliquin experiències 2.0 o eines que de vegades es queden per ells. Vaja, tot està per muntar, però ens movem!!! ja us explicaré

    ResponElimina
  29. Pepe, Gràcies per la teva aportació en forma de testimoni. Si puc ajudar en alguna cosa, em poso a la vostra disposició, tot i que hi ha persones que en saben més que jo, del tema. Només dir-te que, pedagògicament, aquest és l'únic camí; en paraules de Dewey, 'lerning by doing' i, encara més, que engresqui.

    ResponElimina

Deixeu el vostre comentari aquí