Pàgines

divendres, 15 de juny de 2012

A reveure, Judit

No hi ha res tan dur com la mort d'un familiar proper i -sobretot- estimat: tots hi hem hagut de passar, i hi haurem de passar: és llei de vida. Però hi ha d'altres persones que, per les sinergies compartides, quan t'assebentes que se'n van, no deixes de sentir com una mena de record agredolç que et colpeix suaument però continuadament, que no et pots treure del cap.

Això és el que m'ha passat avui quan he sabut que la Judit ja no hi és. Mestra jove, de mirada neta i pregona, i somriure franc, encomanadís. Ha estat una gran mestra, amb un profund sentit pedagògic i de la responsabilitat, aquell que adorna els bons educadors. Discreta, treballadora, ordenada... Només trenta-quatre anys... i tenia tot un recorregut professional d'allò més prometedor. Però això no ho decidim nosaltres. Hem d'apredre a "viure" les persones cada dia, intensament, com si fos l'últim.

De fet, ni tan sols sabia que estigués malalta. Probablement li hagués escrit (a vegades ens enviàvem algun correu per felicitar-nos l'aniversari) però, com que no pot ser, deixo en mans del Creador tot allò que li hagués pogut dir. Només vull expressar el goig que va suposar poder compartir amb ella uns pocs anys aquesta professió que tant estimem. I la Judit no era persona que passés desapercebuda...

Allà on siguis desitjo que t'arribi tota aquesta energia agraïda que em porta a fer-te aquest reconeixement.

A reveure, Judit...

       

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixeu el vostre comentari aquí