Pàgines

divendres, 18 de gener de 2013

L'autoritat del mestre


Amb data d'avui (18/01/2013), el diari La Vanguardia ha tingut a bé publicar un petit article que vaig escriure sobre l'autoritat del mestre, a la página 17 de l'edició en paper. Per si és del vostre interès i el voleu comentar, el transcric textualment:

"A mitjans de maig, aquest mateix diari* va publicar el monogràfic “Maestros, en busca de la autoridad perdida”, amb unes interessants reflexions de Pep Alsina i d’Enric Roca, que recomano rellegir.

En el mestre s’hi poden reconèixer dos tipus d’autoritat: la moral (auctoritas) i la que li atorguen les lleis o les normes, la formal (potestas). Una reflexió: si hom parla d’una autoritat “perduda”, és que es dóna per descomptat que aquesta s’havia tingut. Llavors, em pregunto: tots els mestres han tingut sempre autoritat? I si n’han perdut alguna, quina autoritat és la que han perdut? No deu ser que alguns només exercien l’autoritat formal?

A Catalunya, l’escola s’ha democratitzat des dels anys vuitanta. Ara al mestre se li demanen explicacions raonades sobre la seva acció. Des dels mitjans s’han creat estats d’opinió sobre el mestre i l’escola (a vegades estèrils). És patent que hi ha una crisi de valors general, que a l’escola es manifesta en aquesta percepció de pèrdua d’autoritat, com també s’evidencia una sensació creixent de falta de respecte al mestre.

Amb aquests factors, l’autoritat formal del mestre ha quedat diluïda, i aquells que només es valien d’aquesta s’han trobat perduts, desorientats i, fins i tot, molestos i espantats. Llavors es queixen que a l’escola s’ha perdut tot tipus d’autoritat. Centrantme en el mestre, vull recordar unes paraules de Maria Montessori: “Si el nen arriba a manifestar una defensa, difícilment serà una resposta directa i intencional a la acció de l’adult. Serà més aviat una defensa vital de la seva integritat psíquica o una reacció inconscient del seu esperit oprimit”.
Estic convençut que el mestre que sempre s’ha valgut de la seva autoritat moral no ha tingut, ni té ni tindrà, “problemes” d’autoritat. I l’autoritat moral, el mestre ni l’adquireix ni l’aprèn: se la guanya. I com? Aplicant dues regles bàsiques de la pedagogia: la primera, estimant: si no hi ha afecte, no hi ha autoritat. La segona –seguint amb Montessori–, amb netedat de cor: dit en termes moderns, amb rectitud d’intenció. Ella deia que el nen és el seu propi mestre: també ho és en això que entenem per “disciplina”, i que jo en dic sentit ètic i moral. El mestre n’ha de ser el model. No hi cap altra manera. L’autoritat de la qual s’ha de valer el mestre és l’autoritat moral. El mestre que té autoritat moral no necessita de l’autoritat formal".

* La Vanguardia, 13 de maig de 2012.

4 comentaris:

  1. Fill d'una mestra de l'època de la potestas i marit d'una altra de l'època de l'autoritas... No puc estar més d'acord amb tu.

    ResponElimina
  2. Segur que les saps valorar cadascuna en el seu entorn. Tens la sort que pots tenir les dues visions i, des de la distància, pots jutjar com n'és de vocacional aquesta feina. Gràcies pel teu comentari!

    ResponElimina
  3. Subscric totes i cadascuna de les paraules del text, Xavier. Tothom, qui més qui menys, hem tingut oportunitat de destriar, al llarg de la vida escolar pròpia, entre els dos models d'autoritat que exposes. I és gràcies a l'experiència de l'autoritat moral que les persones aconseguim fonamentar una perspectiva de conducta i bones pràctiques socials. Afortunadament, la meva experiència docent em diu que, com l'autoritat -costa, de fet, distingir entre ambdós conceptes en bona part dels contextos-, el respecte és quelcom que no es pot exigir, sinó que cal guanyar. I no hi ha altra via que el recurs a l'exemple. És quan la canalla observa actituds respectuoses en els docents, com en la resta d'agents educatius (família, societat, institucions...), que fixa la qualitat moral dels seus referents. També és cert que, a banda d'aquests arguments, no em puc estar de lamentar la deriva paternalista, la suficiència i la desconfiança amb què institucions, Administració, i, en certa manera, la societat en general estan observant en els darrers anys el fet educatiu.

    Una abraçada, Xavier i amics i amigues del bloc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Joan, pel comentari i per les encertades reflexions que fas, introduint aquest nou element del respecte que ens hem de guanyar. Possiblement el respecte és l'expressió més genuïna de que s'està en possessió de l'autoritat moral.

      Elimina

Deixeu el vostre comentari aquí