Pàgines

dimecres, 4 de gener de 2012

Nadius digitals o analfabets analògics?

Ja fa dies que poso en dubte el concepte de nadiu digital. Em sembla que no sóc l'únic.

Sí que és veritat que, per l'ús, els infants d'avui tenen unes destreses que no teníem nosaltres. Però això també és normal en altres àmbits: els nens de pagès, per exemple, saben portar un tractor als nou anys i els de ciutat, no. I no per això parlem de "nadius en aperos".

La conclusió que en trec és molt senzilla: per bé que del nostre alumnat en diem "nadius digitals", ens segueixen necessitant perquè són "analfabets analògics". Ja vaig escriure fa dies que nosaltres també les hem d'aprendre, les destreses. I ho hem de fer perquè, coneixent-les, podem guiar l'alumnat ignorant (en el sentit clàssic del terme, és a dir, que no sap i està aprenent) en el camí per aprofitar-les per al que són: eines per adquirir informació que, alhora, els ha de servir per construir coneixement, per acabar en allò que és important: el saber... i aquest és analògic.


10 comentaris:

  1. Hola Xavier, estic d'acord amb tot el que et planteges. Com indica el mateix nom l'alfabetització digital és això alfabetització (el nom) amb l'afegitó de digital(l'adjectiu). Un fet per definició analògic, lligat a uns matisos propis en la lectoescriptura i al llenguatge. Allò digital és sols un llenguatge dins de la mediació i per tant el llenguatge digital es manifesta com una particularitat que necessita l'alfabetització analògica (lectoescriptura, comunicació i relacions socials) com a estructura fonamental. O sigui sempre cal la persona analògica: mestre/a-professor/a-pare/mare-amic/ga que acompanyi en la digitalització d'aquesta alfabetització. Collons, quin rotllo sintàctic! Què hi dius?
    Gil

    ResponElimina
  2. Dic que es nota una gran formació psicopedagògica basada en les idees de Vygotsky (o Vygotskii); però en el fons estem d'acord perquè, encara que hi hagi modes invasives en el camp de la ciència pedagògica, aquesta se sustenta en allò que és propi dels humans, l'educació i, encara més, en els orígens de la ciència pura, la filosofia. I aquesta comença amb l'alfabetització, el coneixement, les paraules, els significats -els conceptes, en definitiva-. Com molt bé dius (i no és un rotllo sintàctic sinó molt significatiu), les idees, el saber, és analògic.

    Gràcies, Gil, perquè el teu comentari m'ha ajudat a pensar.

    ResponElimina
  3. Xavier, alguna vegada ja m’havia agafat per opinar sobre el tema. El meu punt de vista és molt semblant al teu (http://teclaiguix.blogspot.com/2011/10/repensar-la-educacion-sin-demagogia.html)
    Cada generació pot ser considerada nadiua d’algun avançament tecnològic. Jo, per exemple, sóc de la generació de la TV: els del final del baby-boom dels 60 ja no hem conegut cases sense tele (tot i que sí hem conegut els matins sense tele i el tall de l’emissió a les 12 de la nit). Recordo, llavors, els debats sobre si la televisió havia o no de ser educativa. Era com una obsessió. Després va arribar el vídeo i la possibilitat de gravar alguns programes, el que permetia començar a seleccionar programes com a recursos educatius.
    I també sóc de la generació rotring! Un altre gran avançament de la humanitat ;-)
    A finals dels 90, em vaig resistir a l’ús del mòbil perquè fins llavors havia pogut viure sense ell amb facilitat. Això sí: avui no me’l treguis… Però els adolescents d’avui són “nadius mòbils”.
    Durant tota la meva vida he escrit molt a mà. M’agradava. Però ara em costa. Em resulta molt més àgil i pràctic fer-ho amb un teclat (però dels de debó).
    I bé. Ara tenim internet. I una pila d’aparells que et permeten l’accés a la xarxa i a tots els seus recursos educatius (formals o informals). I les xarxes socials.
    Però com en tot, el que cal saber és què fer-ne amb ells a l’aula. Els enginys no haurien de ser l’objecte d’estudi sinò l’eina per a l’aprenentatge..
    Per això l’escola continua existint, perquè –com tu dius- els nens i els nois són analfabets en molts d’altres coneixements que la humanitat ha anat desenvolupant des de fa mil•lenis.
    Altra cosa és que aquestes eines dels “nadius digitals” (i meves, què dimonis…!) siguin no sé quantes vegades la biblioteca d’Alexandria i quelcom més a la butxaca de mestres i alumnes.

    ResponElimina
  4. Hola Xavier.
    Molt interessant totes les aportacions.
    Desde el meu punt de vista, i tal i com comenta també Tecla i guix, a nivell educatiu, avui en dia els dispositius/eines tecnològiques han de ser un mitjà per a l'aprenentatge, no tant un objectiu, almenys en lo que respecta als nadius digitals. M'explico:
    Els nanos d'avui en dia o "nadius digitals" (ui, em sento vella dient aquesta frase, jeje), dons això, que la majoria de nens i joves actualment en dominen molt aquestes eines a nivell de funcionament, i en certes ocasions (no totes, és clar) som els adults els que ens hem de posar les piles per alfabetitzar-nos en el seu ús i poder aprofitar aquestes eines, que els hi acompanyaran a ells cada dia més en el seu present i futur, i que volguem o no, els hi motiven molt més que d'altres formats o recursos anteriors... Doncs com deia, són a partir d'aquestes eines desde les quals els educadors, pares i mares hem de saber aprofitar-les com a recurs i ajudar-los a adquirir els coneixements necessaris per a la vida.
    Per altra banda, penso que l'alfabetització digital s'hauria de donar a tota la ciutadania en general, ja que tots tenim mancances en certa manera sobre certs temes o altres... Als nanos en especial també, però, com deia, no tan centrant-nos en com funcionen les eines digitals, sino en com poden fer un ús correcte d'aquestes i treure'n tot el profit necessari per afrontar el moment actual que els hi ha tocat viure i on aquestes eines esdevenen importants per al dia a dia. Sens dubte, els adults juguem un paper imprescindible en aquest acompanyament.
    Com sempre dic: "Els nanos avui en dia quasi els poden calificar d'"experts" en les TIC, però els pares i educadors són els experts en la vida, i han de guiar i recolzar als nanos per saber afrontar-la, tant la "vida analògica" com la "vida digital"". Estem tots preparats per poder vehicular aquesta situació? Caldria més formació al respecte a gran part dels que no ens considerem "nadius digitals"? Jo penso que sí.
    Us deixo un petit video que mostra el meu parer al respecte: http://www.educolab.com/p/que-fem.html
    així com un altre vídeo on podeu visualitzar petits fragments d'una Jornada que vàrem duur a terme recentment desde Educolab, sobre seguretat i la relació pares-fills-escola:http://www.educolab.com/2011/12/ponencia-seguretat-i-tic-per-families-i.html

    Uff.. no m'enrollo més. Dispenseu! :)
    Salutacions cordials i que acabeu de tenir unes molt bones festes!

    Alicia Cañellas.
    http://www.acanelma.es
    info@acanelma.es

    ResponElimina
  5. Bones companys,
    Interessant el debat que heu iniciat aquí, gràcies Xavier per convidar-me a participar en les reflexions.

    En principi no m'atraveixo a reafirmar-me en la idea de què el saber és analògic... el que si tinc clar que el procés individual o col·lectiu d'adquirir coneixement i transformar-lo en saber no és virtual, vull dir que no sé, hores d'ara, si podria existir el saber digital, per què no?

    A mi també em passa que no m'acabo de trobar comoda amb el concepte nadiu digital. Li agraeixo molt a Prensky que li trobés un nom a les diferències que ens separen en l'ús de les TIC's als que som de la generació 'rotring' (que m'ha encantat Tecla i Guix i jo també m'hi sento) dels que van nèixer amb un ratolí sota el braç. Però, jo veig molts immigrants digitals que són altament competents en qualsevol dels usos de les TIC i molts nadius digitals que si, ho són del mòbil però poca cosa més, sobretot si pensem en temes com els codis ètics en la participació en les xarxes o la focalizació del seu ús cap a l'aprenentatge o ...

    En definitiva, que jo tampoc no veig la relació de causa i efecte entre ser nadiu digital i competent en l'ús de les TIC o ser immigrant digital i haver de ser alfabetitzat. I aprofitant que parleu de Vigotsky diria que pel fet de ser d'una o altra generació no et trobes en una zona de desenvolupament més propera.

    Déu n'hi dó, jo també el rotllo que us he deixat anar!! :P
    Salutacions i seguim.
    Per cert #moltfan del concepte "nadiu en aperos"

    ResponElimina
  6. Totalment d'acord. M'identifico totalment amb les paraules i el'experiència vital de Teclaiguix.

    ResponElimina
  7. Hola Xavier,

    Jo també poso en qüestió el terme de nadius digitals, encara que trobo que ha donat peu a pensar sobre possibles diferències generacionals i culturals, i veure possibles desajustos.
    Estic d'acord amb la idea general de la conclusió que extreus, però no en la seva formulació. Ja sé que no ho fas directament, però infereixo que identifiques el concepte de “nadius digitals” amb l'estar alfabetitzat digitalment. I penso que això et porta a reduir el concepte d’"alfabetització digital" al fet de tenir destreses o capacitació tecnològica. Per mi “alfabetització digital” és un concepte molt més ampli basat en promoure pel domini dels nous codis de significació que impliquen les noves eines, entorns, formats digitals, etc: Per una banda en la capacitació tecnològica – la part més "instrumental"- i per l’altra, i sobretot, en la capacitació informacional -la part de saber fer amb la informació (es pot relacionar amb les competències TIC del currículum de Primària de la competència digital i informacional)-.
    Des d’aquest doble punt de vista del concepte d’alfabetització digital –el component tecnològic i l’informacional-, penso que s’inclou el que dius sobre conèixer les eines (digitals, o no) per saber cercar, analitzar, avaluar, seleccionar, processar, transformar, compartir , etc, la informació i possibilitar la comprensió i la construcció de coneixement (i de saber).

    Com a comentari sobre la darrera frase del teu post, no penso que es pugui afirmar que “el saber és analògic”. L’abstracció, la idea, la cognició, té relació amb el símbol –vaja, estic intentant recordar algunes idees de “Pensament i Llenguatge” de Vigotski-, i aquest, si és processat en forma de codi verbal, seria més aviat “digital” ja que no guarda relació el signe amb el que representa. La relació és arbitrària i no analògica (anàloga).

    No sé si m’he explicat, però espero haver aportat quelcom per a la reflexió. Bon any!

    Marc Fuertes

    ResponElimina
  8. Hola Xavier
    Estic d'acord amb la teva clara reflexió.
    A més podem considerar sí que els nens i joves "nadius digitals" són hàbils en l'ús de les TIC associats als seus interessos (jugar, baixar música i pel.lícules, cultivar amistats i relacions en xarxes...) però no tenen criteri (això requereix molt temps i treball ben orientat) a l'hora de cercar i seleccionar informació (i eines) per a realitzar tasques serioses de tot tipus amb eficàcia i eficiència.
    I això, aquest ús "intel.ligent" de les TIC aplicades a l'estudi i al treball, només s'aprèn amb molta pràctica i bona orientació. és un dels objectius irrenunciables de l'escola avui.
    En aquest sentit, el platejament del currículum bimodal http://peremarques.blogspot.com/2011/09/que-es-el-curriculum-bimodal-i.html és un camí per a assolir-ho.

    ResponElimina
  9. Em sembla que tots els comentaris van en la mateixa línia. Deixeu-me afegir algunes qüestions:
    1. És evident, i així ho planteja Selwyn, que el problema no és ser o no "nadiu digital" sinó que hem de pensar en la "residència digital". Treballant amb nanos de 18-20 anys puc afirmar que qui en sap de TICs sóc jo, no els meus alumnes!(no ho entengueu com una floreta sinó com una mancança del jovent!) Per tant ser nadiu no vol dir residir (tots hi estem d'acord).
    2. Per altra banda a mi em sembla que la qüestió tecnològica no se situa en el la qüestió tècnica sinó educativa, és a dir: si ens sentim vygotskians en termes educatius, les TIC són sols el suport, no el fi. Abans utilitzàvem paper, boli, rotring (!) i ara també (els altres no desapareixen) ordinador, apps i webs (també hi devem estar tots d'acord).
    3. Ara bé, allò determinant en les TIC és el canvi de paradigma que poden incorporar: el paradigma 2.0. Abans les persones llegíem llibres (que encara ho fem), apreníem els continguts (els rius, les comarques...) o entràvem a les webs per fer/llegir. Amb el món 2.0 creem blogs (X.Ureta p.e.) i discutim, compartim, intercanviem, opinem; per la qual cosa "generem" contingut, expandim la informació i la compartim. No us sembla que aquesta és la verdadera aportació de les TIC? Aquest és per a mi el repte educatiu (que neix del repte i entorn social): crear, compartir i difondre. La resta, si es fa amb ordinador, mòbil o amb paper no importa! Per a mi aquest és el repte educatiu de veres, què en penseu?

    Gil

    ResponElimina
  10. Aquesta entrada ens ha fet reflexionar sobre tot el que implica els nadius digitals. Un dia d'aquests en parlarem a http://lapissarra20.blogspot.com/

    Estigueu atents!!

    ResponElimina

Deixeu el vostre comentari aquí