Ja sé que no diré res de nou ni res que no hagi estat dit abans; però tinc ganes de dir-ho: Quina vergonya que em fan els polítics que he (hem) votat i que em (ens) representen!
Quins espectacles! Als hemicicles, als salons, als mitjans... Quines mentides que diuen i com ens volen fer combregar amb rodes de molí! En quina situació tan crítica ens han col•locat! Quanta gent sense feina ni expectatives de tenir-ne! Quantes persones enganyadament vingudes de fora que, cercant un món millor, han de remenar contenidors de brossa cada dia! Al costat de casa!
Després, aquests polítics s’omplen la seva mentidera boca queixant-se de que hi ha desafecció envers d’ells i de la «seva» política! En realitat, viuen i es creuen el circ i la comèdia que ells mateixos s’han inventat. El pitjor és que s’entesten en fer-nos-ho creure a tots. Però ja no se’ls creu ningú... Quina pena, quina vergonya... quina impotència!
Està clar que hi ha d’haver una renovació integral!
El jovent, que fins fa poc eren pàrvuls, són més llestos i ja en passen. Directament.
[No serà que ja és el que interessava a algú? Intueixo que sí perquè –pensen– com menys siguin a manegar, més possibilitats tenen de perpetuar-se... en la imbecil•litat! Hem de fer, però, que els surti el tret per la culata!]
Espero i desitjo que aquest jovent desencantat, quan s’adoni del món en què els hem ficat, ho facin petar tot i sàpiguen regenerar-ho des del sentit comú. Aquí és on entra la tasca del bon mestre, del bon educador, del bon pedagog: aïllar-los el més possible d’aquesta la pèrdua generalitzada –i poc respectuosa– de la responsabilitat del bon govern de la cosa pública (dit d’una altra manera: de tanta corrupció), i no defallir en cultivar en ells el sentit comú.
Els bons mestres ja saben com fer-ho. Perquè ho han fet sempre. Afortunadament.
Encara que algun alumne no va aprendre bé la lliçó... pel que es veu.