Pàgines

dijous, 15 de juliol del 2010

Els menors adoptats hauran de saber el seu origen als 12 anys

En aquest nou codi civil que ens brinda el govern de Catalunya hi trobo a faltar coses tan o més importants com ara:
  • A quina edat han de ser informats els infants de la data en què se'ls va engendrar i en quines circumstàncies (celebració, apagada, etc.).
  • A quina edat cal informar-los que són fruit d'una relació extramatrimonial, si és el cas.
  • Quina és l'edat legal en què cal informar-los que els Reis Mags són els pares.
  • Amb quina freqüència obligatòria caldrà canviar els bolquers dels nadons (és a dir, a partir de quant temps és delicte i et poden retirar la custòdia del fill o filla).
  • Quan els nens i nenes han de ser informats que cal fer-se el llit, parar taula i, en definitiva, col·laborar en les tasques de casa. És obligatori fer-ho?
  • Quan els hem de confessar que, quan eren petits, el termòmetre (per saber la seva temperatura corporal) se'ls posava via rectal.
  • Quina és l'edat màxima obligatòria per a mantenir la primera relació prematrimonial.
  • El model de motxilla obligatòria per anar al cole i serà el mateix model que per anar a colònies (és a dir, perquè no se sentin discriminats).
       ............
  • A quina edat mínima s'han de començar a banalitzar les decisions dels polítics.
En definitiva, que crec que l'oposició va fer molt ben fet de no votar-hi a favor perquè es van descuidar una infinitud de coses realment molt importants. És que, quan es posen a legislar, sempre fan igual! Després vénen les esmenes i les sentències... i les queixes! A veure si s'hi apliquen una mica més, home!

dilluns, 12 de juliol del 2010

Eufòria? Toquem de peus a terra

La famíla que més m'estimo m'ha empès a anar a veure un partit de futbol. El feien per la tele i -pel que m'han dit- era un partit transcendental. Bé, com que m'hi empenyia la família que més m'estimo, he cregut... (vaja, que he fet cas). Hem anat a un bar de Vilafranca farcit de televisors, molt net i, dins de tot, força respectuós i neutral.

Tot  mirant l'esdeveniment esportiu, m'ha fet gràcia veure que cap dels jugadors m'era desconegut: tots eren el que en diríem la flor i nata de la lliga espanyola de futbol. L'espectacle que anava veient reconec que m'ha agradat: bon joc i molta emoció esportiva. A més, amb la família que més m'estimo, hem fet comptes: dels onze jugadors inicials, set eren del meu actual equip favorit: que bé! La família més estimada també m'ha fet notar que, fent un altre recompte, també eren set els jugadors selecccionats nascuts a Catalunya, com jo! (nascut a Catalunya, no pas seleccionat). Hem demanat un gintònic. Després, un sopar a base d'entrepants enginyosos i alternatius.

Acaba el partit. Sento petards. Al meu voltant, eufòria! I una frase: ¡España gana el mundial! de futbol, s'entén. Jo també estic contagiat d'eufòria, ho confesso (simple adrenalina?). Coses així sempre m'han dit que ajuden a "desfogar-te". I això és el que sentia: m'estava desfogant...?

Acabada l'ebullició, i lliurat (a la pantalla) el trofeu als justos guanyadors, hem sortit del bar de concentració (en altres èpoques, aquest terme tindria connotacions per oblidar) i, com és habitual, m'ha tocat d'anar a buscar el cotxe.

En el bell mig dels envolvents sons d'eufòria -en estat pur-, mentre em dirigia a buscar el cotxe, he vist un home, més o menys de la meva edat que, aliè a tot -o potser m'ho ha semblat- estava remenant un contenidor de la brossa. Com un llamp i com una pedregada alhora, m'han vingut al cap una tirallonga de pensaments contradictoris: aquesta és la nostra realitat! Aquests són els invisibles que, malgrat efímeres victòries esportives, potser demà no tindran res per dur a casa per menjar...

[Etcètera]. 

Però també he sentit una alenada optimista. I he tingut un rampell molt, molt intern: he agafat el meu portamonedes i l'he buidat, sense mirar, a la mà del captaire. Des de la meva profunda educació cristiana-castellano-franquista m'ha sortit, casi sense voler, un "Que Dios le acompañe" molt sincer  (rodó -com deia aquell [i mai més ben dit]-, com una pilota de futbol). Com que crec que Déu acompanya als que més ho necessiten, tinc la seguretat que se'n sortirà.

I nosaltres?

PS: La seva cara de gratitud m'ha valgut més de mil vegades mil victòries del que sigui! La seva felicitat s'ha tornat en la meva (i era xavalla!!!)

dissabte, 10 de juliol del 2010

El "pedagog" Carles Puyol

Pot semblar un "post" oportunista; però no (per això el penjo avui). Segurament que el gol de cap del pallarès Carles Puyol, d'abans d'ahir, passarà a la història de l'esport. Tanmateix, però, no és el gol el que em mou a escriure l'entrada, sinó la seva actitud envers l'adversari després del partit. Tota una lliçó!

Potser algú més s'hi va fixar. Després del partit, a la transmissió televisiva, les càmeres el van anar seguint. Va ser llavors que vaig veure el gran esportista, la gran persona. En Carles es va dedicar a saludar, un per un –amb senzillesa–, els jugadors de l'altre equip, encara consternats per la derrota. Segur que ell ha patit en la seva pell el trist i impotent que hom se sent després de patir una desfeta important. Em va fer tota la impressió que era això el que li passava pel cap, mentre els donava la mà o un copet a l'espatlla. Res d'estridències, res de celebracions forasenyades, res de declaracions: la esportivitat, la humanitat per davant de tot! Una humanitat de la que n'hem de prendre bona nota. Jo com a pedagog, l'admiro i en prenc nota. Tota una lliçó de pedagogia esportiva! Tota una lliçó per a tants nens i nenes que practiquen esport i que, segurament, admiren en Puyol. Sí senyor!

A més, és nascut a la comarca que considero la meva segona casa! Si algun dia el torno a veure per La Pobla de Segur, no sé si me'n podré estar de dir-li personalment, tot això.

(Perdoneu la meva petita immodèstia de mostrar una foto amb ell... de fa uns anyets)




dijous, 8 de juliol del 2010

No és una entrada en clau política, tampoc...

Allò que m'inspira la sentència del TC del 28 de juny (o la "tisorada" o "cop de ribot"... o l'estocada a tota una nació...) 

(De fet, el volia penjar el 28 de juny al vespre, però se'm va passar)

Amb el permís de Quino... (suposo)