Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges

dilluns, 24 de febrer del 2020

Escola pública i escola concertada, ¿dues xarxes i un únic model?

Aquest és l'article que em van publicar Diari de l'Educació, per si és del vostre interès.

Accepto tota mena de suggeriments per a la reflexió.



Fa massa anys que es planteja la dicotomia escola pública versus escola concertada. Des que l’estic observant, el debat s’obre sovint en període de preinscripcions, amb els decrets que les regulen, i també quan hi ha canvis d’alternativa de govern a la vista.





iStock
Com que sóc amant d’entendre l’escola de forma holística com a servei públic, em fa pena el reduccionisme que envolta aquesta falsa polèmica. Sigui pels motius històrics que siguin ─obviar-los seria pueril─, és innegable que hi ha dues xarxes i no dos models d’escola.
Per experiència, sé que les dues lluiten per un únic model: una escola de qualitat, inserida en l’entorn, equitativa, inclusiva i assequible a tothom. El problema rau en aquest últim element indispensable. Només recordar que l’escola concertada (sostinguda amb fons públics) ho és perquè governs de diferents colors han reconegut el seu paper de servei públic en el conjunt del sistema.
Per tant, opino que no és un problema de model sinó de distribució de recursos. Em temo que els poders públics, sovint massa capficats en defensar la seva ideologia partidista, ni busquen ─a vegades, ni volen─ ni troben la manera de solucionar aquesta qüestió. Com he dit, l’existència de la doble xarxa es deriva de circumstàncies i necessitats històriques que no es poden negar. I molt menys es pot pretendre enllestir-la a cops de lleis o de decrets, perquè darrere hi ha persones amb voluntats i drets que no es poden menystenir.
No nego que la solució ideal seria una única xarxa pública. Però tampoc crec que algú solvent estigui en condicions d’assegurar que actualment la solució passi per acabar de forma dràstica amb existència de dues xarxes que es complementen. És famós l’aforisme popular “si una cosa funciona, no la toquis”. I jo hi afegeixo “fins que no trobis una solució contrastada millor, no ho toquis”.
Ara mateix, tan demagògic seria dir que la pública no ofereix educació de qualitat com que la concertada és la que la garanteix. Com també ho seria que la concertada discrimina per origen social, i la pública no. En aquest sentit, se sol utilitzar de forma barroera i poc ètica els més desafavorits com a arma de discussió estèril, per alimentar la falsa dualitat.
El problema és sistèmic. Des de 1857 (Llei Moyano) fins el dia d’avui, a Espanya ─a banda d’altres més específiques─ s’han promulgat fins a vuit grans lleis educatives, que han suposat grans reformes del sistema. De moment, ningú no està satisfet amb els resultats, ni a nivell social (no acaba amb les desigualtats) ni a nivell educatiu. Només la LEC, a Catalunya, incorpora apunts per al progrés vers la qualitat, la inclusió i l’equitat.
Cal posar en relleu que descobrim des dels anys 60 del segle XX, i també en l’actualitat, que l’avenç educatiu i l’equilibri social que s’observa en moltes escoles no ve de la mà de les lleis governamentals, sinó el promogut per moviments de renovació o d’innovació pedagògica, que introdueixen al sistema educatiu visions i tècniques que el milloren. Aquestes aportacions vénen tant de la mà de professorat compromès de l’escola pública com de l’escola concertada. ¿De veritat que permetrem que s’acabi amb aquesta riquesa sense una profunda reflexió?
Potser, per arribar a una escola pública de qualitat cal una llei sobre l’educació (“La Llei Definitiva”) consensuada amb tots els agents educatius ─professionals de l’educació, moviments de renovació, grups de recerca, etc.─ i socials. Aquesta llei ha de ser finalment una llei menys fiscalitzadora, limitadora i intrusiva que les actuals (l’autonomia dels professionals i dels centres n’ha de ser un dels pilars), lliure de contaminacions ideològiques i partidistes, i que garanteixi una qualitat que ara mateix els indicadors ens diuen que encara estem lluny d’assolir.
Els drets dels ciutadans han d’estar per damunt  dels interessos ideològics i partidistes. Aquestes organitzacions privades que s’apropien d’allò públic ─i que coneixem com a partits polítics─, massa sovint s’obliden que estan al servei dels ciutadans i no a l’inrevés. L’escola, que n’ha d’estar al marge, d’aquests posicionaments, n’és una de les víctimes directes.
Per tot plegat, donat el moment històric en què vivim, fins que no s’arribi a un estàndard homologable amb els països capdavanters en matèria d’educació, potser el repte és millorar l’escola pública i reconèixer el servei que fa l’escola concertada, aprofitant les millors aportacions de cadascuna en matèria educativa.
https://diarieducacio.cat/escola-publica-i-escola-concertada-dues-xarxes-i-un-unic-model/


dimarts, 5 de maig del 2015

Bertolt Brecht (1898 - 1955) i la ignorància política

No me n'he pogut estar. L'he trobada avui per internet i vull pensar que si la reflexió que segueix l'hi atribueixen a Bertolt Brecht és que és d'ell. És més, m'he assegurat que ho fos! I ha estat a bastament reproduïda en blogs i articles. Però, amb tot, la vull compartir.

Diu així (la traducció del castellà és meva):

"El pitjor analfabet és l'analfabet polític. Aquell que no veu, no parla, no participa dels esdeveniments polítics. Aquell que no sap que el cost de la vida, el preu dels cigrons, del peix, de la farina, del lloguer, del calçat o de les medicines, depenen de decisions polítiques.

L'analfabet polític és tan ruc que es vanta i infla el pit dient que odia la política.

No sap l'imbècil que de la seva ignorància política neix la prostituta, el menor abandonat, l'assaltant, i el pitjor de tots els bandits que és el polític corrupte i llepaire de les empreses nacionals i multinacionals"

Potser són paraules dures, sí, però després no ens queixem dels polítics que tenim perquè potser són els que ens mereixem.

dissabte, 9 de novembre del 2013

Paraules vigents: Menéndez y Pelayo i la universitat


Ara que el conec més de prop, tinc la impressió que el món universitari és més erràtic del que aparenta. La manera en què la universitat espanyola va encarar el repte que plantejava el famós pla nascut a Bolònia no ha servit per estabilitzar-la ni fer-la més competitiva, sinó que als mals endèmics s'hi ha afegit una manera de fer postissa, que no satisfà ningú.

Reconec que haig d'estudiar més a fons el problema, sempre des de l'òptica de la pedagogia, que és el meu camp.

De totes maneres, he trobat unes paraules de Marcelino Menéndez y Pelayo (deixeble, a Barcelona, de Milà i Fontanals, de 1871 a 1873) que m'han fet rumiar. Ara bé, si les subscric totalment o parcial, no és aquesta la qüestió.

Tot i que aquest pensador no va escriure "una obra sistemàtica sobre matèria educativa, sí que incidentalment tracta el tema educatiu al llarg de la seva producció bibliogràfica"(1), en un dels seus escrits hi trobem aquest pensament, per reflexionar i debatre, perquè se m'antulla plenament vigent:

 «Nadie más amigo que yo de la independencia orgánica de las universidades. Nadie más partidario tampoco de la intervención contínua y vigilante de la Iglesia en ellas [cal tenir en compte el context històric de l'època de Menéndez y Pelayo], no de la inspección laica incompetente de ministros y directores más o menos doctrinarios [...]. Más, Excmo. Sr., que fundar enseñanzas nuevas, para las cuales quizá no hay recursos, importa emancipar de la excesiva tutela oficial las que hoy existen; devolver al cuerpo universitario una prudente y racional autonomía, escuchar su voz cuando de enseñanza se trate, pues es proverbio bien confirmado por la experiencia que hasta el insapiente suele saber de las cosas de su casa más que el sabio, y dejar que, lenta y orgánicamente, vaya desenvolviéndose en nuestros centros de enseñanza, una cultura propia que remedie la anarquía intelectual en que hoy vivimos».(2)
(1) Galino, A. (1968). Textos pedagógicos hispanoamericanos. Madrid: Iter Ediciones. Pàg. 1.311.
(2) Dictamen sobre el proyecto de reforma universitaria. A Obras completas, vol. 64, pàg. 273. 



dimecres, 30 d’octubre del 2013

Democràcia: un peix que es mossega la cua?


–Què és la democràcia?

–És Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.

–I què fa aquest sistema?

–Les lleis.

–Llavors, qui mana?

–El poble, que és sobirà.

–Llavors, el poble pot votar allò que més li interessa, oi?

–No, si no li ho permeten les lleis.

–Ah...

Dedicat a la Mercè










dilluns, 28 d’octubre del 2013

Tornem a les essències, si us plau!





Ja sé que s'ha dit fins a dir prou que un sistema educatiu que, des de 1970, ha patit nou lleis orgàniques (LGE, LOECE, LODE, LOGSE, LOPEG, LOCFP —molt sovint oblidada—, LOCE, LOE, i ara la LOMCE) és un sistema que està exhaurit (això, deixant de banda la LEC).

També s'ha dit des d'aquest mateix bloc, i ho he sentit a dir a una infinitud de mestres i pedagogs, que una llei educativa l'han de fer els professionals de l'educació, no els polítics i quatre gurús.

Amb tot, encara hi ha alguna cosa més: els que ens dediquem a això d'educar caiem en els paranys que ens para la política i discutim entre nosaltres sense (voler) arribar a acords, sempre adduint motius ideològics. Posaré un exemple ben clar: les institucions educatives del País ens van vendre la LEC com la llei amb major consens que s'havia aconseguit mai. Així ens ho van vendre docents, sindicats, AMPA,s, patronals del sector i govern. Ara resulta que ja no val! No ho entenc, de veritat, algú que m'ho expliqui. Penso que primer va la pedagogia i després que cadascú li posi la ideologia (la música) que vulgui.

Cal tornar a les essències del consens abans d'entrar en baralles que no beneficien ningú. Tanmateix, els grandíssims perjudicats són els de sempre: els infants i els adolescents.

Encara diria més: cal tornar a les essències de la pedagogia perenne, d'aquella que encara n'estem bevent, però que sovint actuem que si inventéssim ara allò que ja és un patrimoni pedagògic arrelat, que es basa en el rigor de la recerca i el valor de la praxis a l'aula.

Com diu Max van Manen, "Els infants no són aquí per a nosaltres. Som nosaltres que estem aquí principalment per a ells".

dilluns, 12 d’agost del 2013

La política i el "mèrit" de treballar per a la societat

(Imatge obtinguda de www.escuelapedia.com)


Avui, en una emissora de radio, entrevistaven un dirigent representant d'un partit d'esquerres. En acabar ha dit que treballava per a la millora de les eines polítiques i socials, i ha remarcat la paraula "socials". Jo em pregunto, quan van deixar d'estar intrínsecament lligades la política i els drets socials? O es que ara està de moda remarcar que n'hi ha que fan política i a més, com un mèrit, es cuiden dels drets dels ciutadans? Que no és aquesta la finalitat de la política? Deixem-nos d'eufemismes i comencem la regeneració política en ordre que sigui el que ha de ser: l'administració ètica d'allò que és públic. Per tant, també inclou, de forma inherent, tenir cura dels drets socials.

Que molts entenguin que la política, fer de polític, és una carrera per administrar de forma privada els recursos públics —partitocràcia—, és el que provoca que ara calgui remarcar una cosa que hauria de ser evident: la política està justament pensada per administrar els recursos públics per al benestar —en tots els seus àmbits— del ciutadà.

Això no és només haver de fer "pedagogia" en política, com diuen alguns, és sentit comú i tornar als arrels de la ciència política.


dimecres, 18 de gener del 2012

La futura llei que s'albira

És indubtable que el nou govern, tard o d'hora endegarà un nou procés (el vuitè des de la Ley General de Educación del 1970) per canviar el marc legal de l'estat en matèria educativa.

Tots els que ens dediquem a aquest ofici, el de l'educació, sabem que una reforma no només és necessària sinó que ha de ser radical i estable. Perquè sigui radical i estable no només cal un "consens" polític: amb això no n'hi ha prou! Com jo mateix reflexionava en un comentari que vaig fer a un post del blog La Pissarra 2.0, crec que més que mai és molt necessària la intervenció i guiatge per part dels pedagogs. Des de la "Llei Moyano" de 1857 (des de llavors se n'han promulgat fins a vuit, si hi incloem la LEC), les nostres lleis n'estan molt mancades, d'aquesta intervenció i d'aquest guiatge. Sense voler polemitzar, sinó mirant el benestar pedagògic del nostre alumnat, hi ha un excés de normativització, i massa ingredients, mal entesos, de psicologisme.

Cal que els pedagogs fem sentir d'una vegada amb força la nostra veu, basada en la ciència pedagògica, d'una banda, i en l'experiència pedagògica, de l'altra: les dues.

                 

dissabte, 17 de setembre del 2011

On són els educadors 2.0?

Feia dies que portava pel cap escriure sobre aquest tema.

Fa poc vaig adonar-me de les virtuts i de la utilitat del twitter com a mitjà de comunicació directa. Hi veig una eina interessant per a una comunicació ràpida (per bé que efímera) entre diverses persones. Al twitter, si segueixes les persones adequades, hi veig la possibilitat d'assabentar-te de novetats i de notícies de tot tipus gairebé al moment. Seguint-ne a d'altres descobreixo el fantàstic món del sentit de l'humor (ai, com ens en falta, de vegades!), dels comentaris amb enginy i, fins i tot, de la poca-soltada.

Ja fa una mica més temps, vaig veure en el facebook una manera d'estar en contacte, de compartir emocions, imatges o records, amb les persones conegudes. O sigui, una comunitat virtual viva i que es comunica, en la que esculls i decideixes lliurement qui és i qui no és amic/amiga. El twitter és com estar al balcó de casa i veure passar la gent que explica coses, però no s'aturen a fer la xerrada. El facebook, ets al cafè, al menjador de casa o al restaurant, fent-la petar, ensenyant fotos, o explicant l'últim acudit, o un article del diari.

Ara ja fa més de tres anys que vaig obrir el meu bloc (o blog). El bloc (o blog) et dóna l'oportunitat de fer un discurs sobre el que saps, donar opinió sobre un tema o, simplement, relatar allò veus, ordenant les idees. No cal dir que entre els que gosen obrir un bloc hi ha els que tenen més desenvolupada una certa habilitat per escriure (o un sentit del ridícul menys desenvolupat). És un recurs que pot arribar a donar molt de si, quan tens temps per dedicar-hi, o és el teu modus vivendi (que no és el meu cas).

Entremig, he obert i desenvolupat diverses pàgines web, per motius professionals, i és un món que, per donar pautes de com aplicar-ho a l'educació, hi ha magnífics experts que, a bastament, ens n'han cantat les excel·lències (i les quals jo m'hi sumo amb molt de gust).

No caldria ni esmentar el correu electrònic (ja el 1997 un bon amic, professor d'EADA, en aquella època em va dir: "aquí, si no llegeixes el correu cada dia, ets home mort"): avui dia, sí que en aquest recurs, hem hagut de endinsar-nos-hi, si no molts estaríem "morts". I, encara, comento de passada la constant consulta, recerca o estudi que he fet a milers de pàgines, web amb informació de tot tipus.

Ara bé, al llarg de la meva carrera professional de molts anys (el mèrit no és meu, és del temps que passa de forma inexorable) he tingut oportunitat de conèixer molts, però que molts, professionals de l'educació: mestres, professorat de tots els nivells, titulars de centres, directius de centres educatius i d'institucions pedagògiques. Tanmateix, en una època que es parla de pissarres digitals, d'ordinadors a les escoles, de les TIC, etc. cerco, a totes aquestes persones que he conegut, al twitter, al facebook, o miro si tenen un bloc (o blog), o bé si administresn alguna web... i no puc deixar de sorpendre'm: pràcticament ningú! Encara avui, em consta que algunes d'aquestes persones no utilitzen el correu (he constatat que n'hi ha que no saben ni com s'obre), i ben just entenen el concepte de "navegar per internet" a la recerca de recursos didàctics aplicables a l'aula.


És aleshores que em sorgeix una pregunta fatídica: no serà que volem fer educació 2.0 (perquè estem convençuts que és el futur) sense tenir professorat 2.0? Si, d'entre els meus coneguts, hi trobés un 20 o un 25% que fossin habituals d'aquests recursos, ja em plauria (no vull pensar que m'he anat a topar amb els professionals més obsolets i carques de tota Catalunya!).

Penso que falta cultura digital entre el professorat. No n'hi ha prou amb fer cursets. Aquesta cultura, la digital, la que anomenem Educació 2.0, és una manera diferent de viure l'educació. Per això, cal una formació diferent, que té més a veure amb l'engrescament, amb la il·lusió i les ganes de fer front a nous reptes, que al fet d'aprendre "mecanismes nous" o "tècniques noves", com aquell qui llegeix el prospecte abans de fer anar un electrodomèstic nou. Així és com ho viu la majoria i em remeto a les evidències.

Vull, modestament, fer una crida a tots aquells que treballeu (jo mateix, també) per a la difusió d'aquests recursos: penseu si no heu (hem) de canviar alguna cosa del vostre (nostre) discurs. Feu-lo (fem-lo) més amable i menys tècnic. Més pedagògic, en definitiva.



      

diumenge, 14 d’agost del 2011

Cabòries estiuenques





Com es pot veure, és una divertida errada de senyalització en una carretera (més propera a terciària que a secundària) de la nostra xarxa de carreteres, en què s'hi fan obres de reparació de diversos ponts. Aquest estiu, he hagut de recórrer-la en diverses ocasions, i no m'he pogut estar de fer la foto.

Però donant-hi voltes (amb la possibilitat que et proporcionen les vacances de pensar pausadament) m'ha vingut al cap que podria ben bé ser la metàfora d'allò que alguns educadors fan: primer, passar (fer la seva, sense escoltar, aplicant –de bona fe, potser– el "manual") i, després, donar la preferència als educands –és a dir, "pensar" en les persones–, encara que que ja s'hagin estavellat.

[Ben mirat, potser també, anant més enllà, es podria aplicar a polítics, sindicalistes, banquers, i altres persones que tenen càrrecs de responsabilitat política (de polis) i social.]





dilluns, 23 de maig del 2011

Ressaca electoral: DE LECTURA IMPRESCINDIBLE,...

...especialment per part de TOTS els polítics, aquest article de Salvador Cardús.


Cal dir les coses com són (o com les veiem), i sense por.

       

diumenge, 22 de maig del 2011

Acampades i educació

He anat seguint, des de la distancia, a través dels diversos mitjans, el fenomen de les acampades. També, a través del twitter, al qual m’hi he afegit des de fa unes setmanes.

De d’una òptica política, de la cosa pública, com bé em va ensenyar el meu estimat Dr. Josep Olives Puig, és veritat que hi ha un munt de factors que em fa l’efecte que s’hi barregen, però tot és fruit del mateix mal: els polítics s’han anat apartant de la seva principal missió, és a saber, que els confiem l’administració d’allò que és el bé comú.

En un principi la cosa anava d’aquesta manera: a través de les eleccions, escollim aquells en qui confiem i que pensem que millor ens representen. Però en la nostra democràcia, això ara ja no és així. Amb el temps, per diversos motius –més que analitzats per uns i per altres, a tort i a dret–, hi ha la percepció de que cal restablir el sistema, cal un reset. Per què? Perquè el sistema s’ha tornat pervers, ja no pensa en el ciutadà. Els ho sentit explicar molt bé al Sr. Xavier Sala i Martín, al Sr. Gregorio Luri, o a d’altres: els partits polítics s’han convertit en empreses privades, que ens imposen el seu líder  –que hauria de ser el nostre, però que cada cop ho és menys, el nostre líder–. S’han convertit, doncs, en empreses privades  que fan d’allò que és públic també el seu regne de taifes privat, i administren els béns de tots com si només fossin seus. I cada cop ho fan amb menys responsabilitat i amb més desvergonyiment.

Però, deixant de banda tot això, també he intentat fer-ne una reflexió des de l’òptica de l’educació.

Des de fa molts anys, una de les proves del cotó que feia al meu alumnat, bàsicament als de 15 i 16 anys, consistia en preguntar-los quants d’ells participaven en algun moviment de tipus polític, com a seguidors joves. La reacció era sempre la mateixa: de 35 alumnes, amb sort, aixecaven la mà un o dos. Els motius? Que si la política és una m..., que si “tots” els polítics són corruptes, que si això no serveix per a res, etc. Jo els animava a implicar-s’hi i els donava un argument: si us en desenteneu, us acabaran portant per on voldran, i després, quan us vulgueu queixar, serà massa tard, potser. Ni cas: la play station, la moto i la festa eren més llamineres...

I ara, molts d’ells, els tenim acampats!

Potser amb raó, però no tenen els recursos i –com sempre– algú, més preparat, o més espavilat, o més convincent, o algun xarlatà de pa sucat amb oli (demagog) els acabarà portant a vendre.

Es preguntava el Sr. Sala i Martín al twitter què és el que hem fet malament els educadors. No cal dir que va rebre patacades per totes bandes. Però jo opino com ell, els educadors (pares, mestres, societat) ens hem de preguntar què hem fet malament. I penso que és haver estat massa pendents de les nostres lluites “politiqueres” en el present, i no haver tingut en compte que ells són el futur. No els hem educat per a la democràcia perquè potser ens feia vergonya que veiessin quina democràcia estàvem construint. Ara, allò que era el futur, per a ells ja és el present; un present que, amb raó –agreujat, a més,  per les circumstàncies–, no veuen clar perquè no veuen clar qui ha de liderar l’empenta que intueixen.

De totes maneres, ja m’està bé que, encara que tard i sense recursos, es facin sentir i colpegin les nostres laxes consciències. Però, sobretot, que no es deixin tornar a engalipar!

Demagogs i oportunistes: ara, deixeu-los en pau! Que pensin, que es moguin, que s’impliquin, que hi perdin hores –gratis et amore, com hem fet d’altres–, que es comprometin. Tant de bo que aquest moviment –un cop se n’apartin els que el contaminen– serveixi per això.

      

diumenge, 1 de maig del 2011

Una més de valors

Pateixo. Pateixo molt quan sé que molts infants "viuen" amb molta intensitat les circumstàncies dels esports dits de "massa". I pateixo perquè els models dels qui haurien de ser exemple d'honestedat, esportivitat, fair play, són models de tot el contrari: mentida, crispació, manipulació i, el que és pijtor: confrontació, rancúnia, odi... I, a sobre, ja s'hi barregen, amb tota impunitat, cultura, país, signes d'identitat, llengua...

Fins ara, m'havia fet el propòsit de distanciar-me una mica de la política... ara també ho hauré de fer del món de l'esport de masses. Més m'estimo una bona partida de botifarra amb els meus amics de Sant Salvador de Toló, a fe de Déu!

dijous, 27 de gener del 2011

Departament d'Educació? Departament d'Ensenyament?


Deixo de banda les connotacions econòmiques i polítiques immediates del canvi de nom del Departament que ha aprovat el nou govern de Catalunya. He intentat de posar-me a la pell d'aquest per proposar un canvi, que ha estat força qüestionat i criticat (que és l'esport que se sol practicar quan hi ha un canvi de govern).

Hi he donat voltes, i he intentat buscar alguna raó profunda que justifiqui el canvi de denominació. Finalment, penso que està bé tornar a l'anterior: Departament d'Ensenyament. El motiu de la meva presa de posició sobre el tema es fonamenta bàsicament, d'entrada, amb el baix to que trobo en els plantejaments d'alguns polítics, quan utilitzen l'educació com un mitjà electoral i -sempre més d'amagat- ideològic.

M'explico: la paraula "educació" en mans de segons quina ideologia política -amb tendències totalitàries i intrusistes demostrades al llarg de la història- és altament susceptible d'adoctrinament ideològic, i serveix d'excusa per "colar" a l'escola tasques -pretesament educatives- que no són les seves. La idea del papa-Estat, que vetlla per la "correcta" educació dels seus "individus" -o ciutadans- ja s'ha demostrat, fins fa ben poc, que és molt llaminera.

És per això que em quedo amb un -potser- més asèptic "ensenyament", que com a mínim, però, garanteix que a l'escola hi entra allò que el projecte educatiu de cada centre en particular és capaç d'assumir, segons diu la Constitució (ai, Senyor!)... i el sentit comú.

dijous, 27 de maig del 2010

El paper del bon educador en temps de crisi del govern de la cosa pública

Ja sé que no diré res de nou ni res que no hagi estat dit abans; però tinc ganes de dir-ho: Quina vergonya que em fan els polítics que he (hem) votat i que em (ens) representen!

Quins espectacles! Als hemicicles, als salons, als mitjans... Quines mentides que diuen i com ens volen fer combregar amb rodes de molí! En quina situació tan crítica ens han col•locat! Quanta gent sense feina ni expectatives de tenir-ne! Quantes persones enganyadament vingudes de fora que, cercant un món millor, han de remenar contenidors de brossa cada dia! Al costat de casa!

Després, aquests polítics s’omplen la seva mentidera boca queixant-se de que hi ha desafecció envers d’ells i de la «seva» política! En realitat, viuen i es creuen el circ i la comèdia que ells mateixos s’han inventat. El pitjor és que s’entesten en fer-nos-ho creure a tots. Però ja no se’ls creu ningú... Quina pena, quina vergonya... quina impotència!

Està clar que hi ha d’haver una renovació integral!

El jovent, que fins fa poc eren pàrvuls, són més llestos i ja en passen. Directament.

[No serà que ja és el que interessava a algú? Intueixo que sí perquè –pensen– com menys siguin a manegar, més possibilitats tenen de perpetuar-se... en la imbecil•litat! Hem de fer, però, que els surti el tret per la culata!]

Espero i desitjo que aquest jovent desencantat, quan s’adoni del món en què els hem ficat, ho facin petar tot i sàpiguen regenerar-ho des del sentit comú. Aquí és on entra la tasca del bon mestre, del bon educador, del bon pedagog: aïllar-los el més possible d’aquesta la pèrdua generalitzada –i poc respectuosa– de la responsabilitat del bon govern de la cosa pública (dit d’una altra manera: de tanta corrupció), i no defallir en cultivar en ells el sentit comú.

Els bons mestres ja saben com fer-ho. Perquè ho han fet sempre. Afortunadament.

Encara que algun alumne no va aprendre bé la lliçó... pel que es veu.





dimecres, 10 de març del 2010

Immigració Irresponsable


Avui, el diari Avui (valgui la redundància) publica un sucós article de l'enginyer i escriptor Xavier Roig, que duu per títol Immigració Irresponsable (que és com també he volgut titular aquesta entrada). Posa paraules encertades a allò que molts pensem i que alguns –per allò de la beateria política– només reconeixen de forma vergonyant en la intimitat. Ve a dir que hi ha hagut una política irresponsable (no ara: de fa anys) per part de la nostra “estimada” classe política.

L'entrada descontrolada d'immigrants –i no es refereix als que van venir amb pastera–, justificada en el passat amb tot tipus d'enganys (que van dels ètics i solidaris, fins als gasius i interessats), ja va ser criticada per les institucions internacionals. Però no, aquí no ens en podem estar: en sabem més que ningú, de fer les coses. I ara en paguem les conseqüències tots: els que ja hi érem i els que han vingut. Tots! Recomano vivament la lectura d'aquest article (cliqueu aquí).

Voldria, però, fer una reflexió. Aquests immigrants majoritàriament no han vingut sols. Han portat tota la família i, a més, les estadístiques indiquen que són els més prolífics. Hi ha molts nens i nenes que ara ho estan passant malament. Les seves famílies van venir per quedar-se. Aquesta era l'expectativa. Ara, aquestes famílies, es troben en el llindar de la pobresa més absoluta. Aquests infants pateixen en un món que ja no els necessita. Un món al qual, molt probablement, no havien d'haver vingut mai. Algú els va enganyar, ens va enganyar... a tots!

La sortida no és fàcil. En una societat cada cop més allunyada dels valors (a la boca hi són, els valors; al cor ja fa anys que no) es fa difícil pensar que sabrem compartir el que tenim, per justícia, per pal·liar els defectes dels nostres polítics... encara que no s'ho mereixin.

 

dilluns, 24 d’agost del 2009

"Sant Tornem-hi" sense enganys


Després d'uns dies en un petit poblet prepirinenc, en què he gaudit de la família, dels amics, i de la natura gairebé en estat pur, acabo de reconnectar-me amb la societat virtual que suposen els mails, els blocs, els RSS endarrerits, etc., que m'han fet aterrar de cop en aquest planeta de més de 6.000 milions d'habitants, que és ben real.

En un correu que m'ha enviat una bona amiga (gràcies, Núria...) m'he trobat amb un enllaç al youtube d'un reportatge sobre la grip A. Una vegada més es confirma que cal ser crítics i no empassar-nos tot el que ens volen fer creure. Dura uns 10 minuts i val la pena veure'l sencer i reflexionar. I és que amb tot fan igual!: Amb la política, amb l'economia, amb l'educació...

Que cadascú n'extregui les conclusions. Per veure'l, punxeu AQUÍ.

dimecres, 22 d’abril del 2009

El català als patis

Ahir “el blog del pedagog” va publicar un escrit titulat El catalán en los patios en què, una vegada més, es denuncia la demagògia perversa i generadora d’odi, que es desencadena quan, en segons quins sectors, es parla de la imposició del català a les escoles de Catalunya. No me'n vaig poder estar de fer-hi un comentari, que transcric literalment:

«Entenc el to molest i fins i tot malhumorat de l'article. Ja ens hi tenen acostumats! Això no vol dir que no ho hàgim de denunciar tantes vegades com convingui, però ja sabem quin és el discurs. És el que han generat molts polítics que han fet de la política una arma de desqualificació i de confrontació per guanyar vots.

Aquestes opinions no fan més que atiar més el foc de la desconfiança que s'ha generat envers una institució, l'escolar, que mai s'havia d'haver fet servir com a arma política. Penso que hem de ser positius i palesar que en la majoria de les nostres escoles les coses es fan bé, amb seny pedagògic. El que ens ha de preocupar són els alumnes i el dotar-los d'unes habilitats comunicatives sòlides.I a aquests mitjans... aplicar-los allò de “ladran, luego cabalgamos” (això, ho entendran?).

Ànims! A seguir treballant amb optimisme, sense defallir. Els nostres alumnes i els nostres mestres no se la mereixen, tanta porqueria»

No vull fer més comentaris. De moment.

dimecres, 5 de novembre del 2008

La gran esperança negra

Avui ha estat elegit Barak Obama com a president dels Estats Units. Al nostre país se n'ha fet desplegament mediàtic important. No n'hi ha per a menys: es pot dir que serà el president del món, i tot el món n'està a l'espectativa.

Sembla com si aquest senyor hagi d'acabar amb els problemes que té el món. Si és capaç, amb el seu lideratge, de convèncer els polítics d'arreu que cal canviar l'orientació dels valors en general, benvingut sigui.

Els nostres infants necessiten altres miralls. Hi ha molta gent que hi treballa, per canviar les coses; però potser sí que cal que algú s'hi posi al capdavant.

No sé si algú li farà veure que té una gran responsabilitat. I no sé si la voldrà assumir. Decebria molta gent si, al final, acaba com tots: sucumbint a les pressions, i deixant-se endur pels cants de sirena de la fama.

No, no ho té gens fàcil. Però tots estem una mica esperançats amb aquest personatge. El seguirem de prop.