Pàgines

dissabte, 9 de novembre del 2013

Paraules vigents: Menéndez y Pelayo i la universitat


Ara que el conec més de prop, tinc la impressió que el món universitari és més erràtic del que aparenta. La manera en què la universitat espanyola va encarar el repte que plantejava el famós pla nascut a Bolònia no ha servit per estabilitzar-la ni fer-la més competitiva, sinó que als mals endèmics s'hi ha afegit una manera de fer postissa, que no satisfà ningú.

Reconec que haig d'estudiar més a fons el problema, sempre des de l'òptica de la pedagogia, que és el meu camp.

De totes maneres, he trobat unes paraules de Marcelino Menéndez y Pelayo (deixeble, a Barcelona, de Milà i Fontanals, de 1871 a 1873) que m'han fet rumiar. Ara bé, si les subscric totalment o parcial, no és aquesta la qüestió.

Tot i que aquest pensador no va escriure "una obra sistemàtica sobre matèria educativa, sí que incidentalment tracta el tema educatiu al llarg de la seva producció bibliogràfica"(1), en un dels seus escrits hi trobem aquest pensament, per reflexionar i debatre, perquè se m'antulla plenament vigent:

 «Nadie más amigo que yo de la independencia orgánica de las universidades. Nadie más partidario tampoco de la intervención contínua y vigilante de la Iglesia en ellas [cal tenir en compte el context històric de l'època de Menéndez y Pelayo], no de la inspección laica incompetente de ministros y directores más o menos doctrinarios [...]. Más, Excmo. Sr., que fundar enseñanzas nuevas, para las cuales quizá no hay recursos, importa emancipar de la excesiva tutela oficial las que hoy existen; devolver al cuerpo universitario una prudente y racional autonomía, escuchar su voz cuando de enseñanza se trate, pues es proverbio bien confirmado por la experiencia que hasta el insapiente suele saber de las cosas de su casa más que el sabio, y dejar que, lenta y orgánicamente, vaya desenvolviéndose en nuestros centros de enseñanza, una cultura propia que remedie la anarquía intelectual en que hoy vivimos».(2)
(1) Galino, A. (1968). Textos pedagógicos hispanoamericanos. Madrid: Iter Ediciones. Pàg. 1.311.
(2) Dictamen sobre el proyecto de reforma universitaria. A Obras completas, vol. 64, pàg. 273. 



dimecres, 30 d’octubre del 2013

Democràcia: un peix que es mossega la cua?


Què és la democràcia?

–És Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.

I què fa aquest sistema?

–Les lleis.

Llavors, qui mana?

–El poble, que és sobirà.

Llavors, el poble pot votar allò que més li interessa, oi?

–No, si no li ho permeten les lleis.

Ah...

Dedicat a la Mercè










dilluns, 28 d’octubre del 2013

Tornem a les essències, si us plau!





Ja sé que s'ha dit fins a dir prou que un sistema educatiu que, des de 1970, ha patit nou lleis orgàniques (LGE, LOECE, LODE, LOGSE, LOPEG, LOCFP —molt sovint oblidada—, LOCE, LOE, i ara la LOMCE) és un sistema que està exhaurit (això, deixant de banda la LEC).

També s'ha dit des d'aquest mateix bloc, i ho he sentit a dir a una infinitud de mestres i pedagogs, que una llei educativa l'han de fer els professionals de l'educació, no els polítics i quatre gurús.

Amb tot, encara hi ha alguna cosa més: els que ens dediquem a això d'educar caiem en els paranys que ens para la política i discutim entre nosaltres sense (voler) arribar a acords, sempre adduint motius ideològics. Posaré un exemple ben clar: les institucions educatives del País ens van vendre la LEC com la llei amb major consens que s'havia aconseguit mai. Així ens ho van vendre docents, sindicats, AMPA,s, patronals del sector i govern. Ara resulta que ja no val! No ho entenc, de veritat, algú que m'ho expliqui. Penso que primer va la pedagogia i després que cadascú li posi la ideologia (la música) que vulgui.

Cal tornar a les essències del consens abans d'entrar en baralles que no beneficien ningú. Tanmateix, els grandíssims perjudicats són els de sempre: els infants i els adolescents.

Encara diria més: cal tornar a les essències de la pedagogia perenne, d'aquella que encara n'estem bevent, però que sovint actuem que si inventéssim ara allò que ja és un patrimoni pedagògic arrelat, que es basa en el rigor de la recerca i el valor de la praxis a l'aula.

Com diu Max van Manen, "Els infants no són aquí per a nosaltres. Som nosaltres que estem aquí principalment per a ells".

dilluns, 12 d’agost del 2013

La política i el "mèrit" de treballar per a la societat

(Imatge obtinguda de www.escuelapedia.com)


Avui, en una emissora de radio, entrevistaven un dirigent representant d'un partit d'esquerres. En acabar ha dit que treballava per a la millora de les eines polítiques i socials, i ha remarcat la paraula "socials". Jo em pregunto, quan van deixar d'estar intrínsecament lligades la política i els drets socials? O es que ara està de moda remarcar que n'hi ha que fan política i a més, com un mèrit, es cuiden dels drets dels ciutadans? Que no és aquesta la finalitat de la política? Deixem-nos d'eufemismes i comencem la regeneració política en ordre que sigui el que ha de ser: l'administració ètica d'allò que és públic. Per tant, també inclou, de forma inherent, tenir cura dels drets socials.

Que molts entenguin que la política, fer de polític, és una carrera per administrar de forma privada els recursos públics —partitocràcia—, és el que provoca que ara calgui remarcar una cosa que hauria de ser evident: la política està justament pensada per administrar els recursos públics per al benestar —en tots els seus àmbits— del ciutadà.

Això no és només haver de fer "pedagogia" en política, com diuen alguns, és sentit comú i tornar als arrels de la ciència política.


dijous, 25 de juliol del 2013

A propòsit de la independència... és dins nostre!





D'independent i de lliure no se n'és, se'n sent.

Des que tinc ús de raó sempre me n'he sentit, d'una cosa i de l'altra...

Hom pot estar carregat de cadenes i lligat per força (o enganyat) a un sistema, però el sentiment d'independència i de llibertat és interior i intangible pels de fora: mai no ens el poden arrabassar...

És quan et sens lliure que realment n'ets!




dimarts, 23 de juliol del 2013

Som l'educació que rebem?



Faig un alto en la tasca que em té ocupat últimament.

Deia Dilthey que la melodia del passat condiciona les veus del present. Això fa pensar que la del present condicionarà la del futur.

Se'm plantegen dues qüestions.

La primera, ¿quina mena d'educació van rebre tot aquest reguitzell de personatges corruptes que condicionen la convivència i la vida de tantes persones? Si, com sembla, van rebre una formació "exquisida", potser valdria la pena revisar-la, perquè potser d'exquisida no en té res.

La segona, ¿algú s'ha parat a pensar quina mena de ciutadans de futur estem formant? Una greu responsabilitat, sens dubte.

Això no s'aconsegueix canviant lleis cada dos per tres; la solució està en formar autèntics mestres i pedagogs, en ser més exigents en les condicions d'accés a la carrera docent. Ah! I deixar la pedagogia en mans dels professionals, com deixem l'arquitectura en mans dels arquitectes, per exemple. 

dijous, 28 de febrer del 2013

"Fer pedagogia", locució de moda...


(imatge obtinguda del bloc Ciencias Sociales d'Antonio Boix)

Sembla que el mot pedagog i la locució "fer pedagogia d'alguna cosa" ha fet fortuna. Etimològicament, però, en l’antiga Grècia el pedagog (παιδαγωγός) era l’esclau que literalment conduïa els nois, el que els acompanyava, que els feia de guia, mentre que els mestres (διδάσκαλος) eren els que els ensenyaven. Així ho trobem reflectit per primera vegada en Plató, en el seu diàleg Lisis.

El vocable i la locució, malgrat tot, han fet fortuna -deia-, perquè polítics i "opinadors" de tota mena s'emplacen els uns als altres a "fer pedagogia" del que sigui. A mi -ja em perdonareu-, sincerament, cada cop que ho sento, se'm remou l'estómac i la meva ànima de pedagog se sent ferida. He arribat a pensar que preferiria que fessin servir algun sinònim de pedagog, com ara mestre o educador. Però llavors, clar, haurien de dir "fer mestratge" (que sona molt tècnic) o "fer educació" (que sona molt contundent i seriós). Tanmateix, doncs, com que els altres dos mots sonen fatal enmig d'una tertúlia (sigui disbauxada o conspícua, tant li fa), pedagogia serveix per a tot i sona erudit, encara que ningú no sàpiga ben bé què vol dir fer pedagogia. Ara bé, no ens enganyéssim, si ho analitzem en el context que ho fan servir, vénen a dir que tots som uns rucs i que cal que algú ens alliçoni de tot... Ells!

Vist el que es veu avui dia, penso que ningú dels que fan servir la locució "cal fer pedagogia" no està prou legitimat per dir-ho en sentit estricte. Entre d'altres coses perquè ser pedagog, o fer pedagogia, implica NECESSÀRIAMENT un alt sentit ètic i d'humilitat per acceptar els errors: parafrasejant Montessori, tenir el cor net.

No sé si és el cas... però algú ho havia de dir...

(Ara se m'acut que etimològicament també podríem enllaçar-ho amb "pedant", que és el que vénen a ser molts dels que es vanten de "fer pedagogia").

dimecres, 27 de febrer del 2013

En defensa de Maria Montessori


Fa una setmana, encara em vaig trobar amb un d'aquells puristes de la pedagogia que s'alinea amb els que consideren que a Maria Montessori no se li pot atorgar el "títol" de pedagoga. Els arguments en què es basen són massa rebuscats, per a mi. Ni m'he plantejat si hi estic d'acord o no: simplement no em serveixen. 

Negar-li a Montessori la seva dedicació i preocupació per l'educació dels nens seria com negar-los el mestratge en arquitectura als constructors de catedrals i ponts, a l'edat mitjana. Amb el pas del temps bé que duren i són exemple de construccions magistrals per als arquitectes novells. En aquelles construccions i en els seus artífexs -com amb la pedagogia i els pedagogs-, no només hi ha art sinó, sobretot, molta ciència i estudi.

Altres dels anomenats "pedagogs" no tenen una obra tan completa i coherent com la que ens va deixar la pedagoga italiana. Si el fet de ser metgessa no la fa mereixedora d'aquest reconeixement, tampoc no serien pedagogs Pestalozzi, Froebel, Dewey, Decroly o Freire.

Pedagog no és només qui ha estudiat Pedagogia. La consideració de pedagog no depèn del que t'atorguin els altres, sinó d'allò que hom ha fet i ha aportat a l'educació, tant des del vessant teòric com del pràctic, és a dir, que ha pensat "en teoria" i ho ha aplicat "a la pràctica", per tornar-hi a reflexionar. I així anar construint coneixement pedagògic.

Ningú no pot posar en dubte que aquest és el cas de Maria Montessori: el seu treball amb nens pobres del barri de Sant Lorenzo, a Roma, a principis del segle XX, la fundació d'escoles arreu (també a Catalunya), i sobretot -com deia- el seu llegat documental, avalen amb escreix la seva categoria com a pedagoga.

El maig passat fa fer 60 anys de la seva mort. Un pèl tard, però aquest és el meu modest homenatge.

(Podeu consultar la seva biografia de la pàgina que la UNESCO dedica als pensadors de l'educació de tots els temps).

divendres, 18 de gener del 2013

L'autoritat del mestre


Amb data d'avui (18/01/2013), el diari La Vanguardia ha tingut a bé publicar un petit article que vaig escriure sobre l'autoritat del mestre, a la página 17 de l'edició en paper. Per si és del vostre interès i el voleu comentar, el transcric textualment:

"A mitjans de maig, aquest mateix diari* va publicar el monogràfic “Maestros, en busca de la autoridad perdida”, amb unes interessants reflexions de Pep Alsina i d’Enric Roca, que recomano rellegir.

En el mestre s’hi poden reconèixer dos tipus d’autoritat: la moral (auctoritas) i la que li atorguen les lleis o les normes, la formal (potestas). Una reflexió: si hom parla d’una autoritat “perduda”, és que es dóna per descomptat que aquesta s’havia tingut. Llavors, em pregunto: tots els mestres han tingut sempre autoritat? I si n’han perdut alguna, quina autoritat és la que han perdut? No deu ser que alguns només exercien l’autoritat formal?

A Catalunya, l’escola s’ha democratitzat des dels anys vuitanta. Ara al mestre se li demanen explicacions raonades sobre la seva acció. Des dels mitjans s’han creat estats d’opinió sobre el mestre i l’escola (a vegades estèrils). És patent que hi ha una crisi de valors general, que a l’escola es manifesta en aquesta percepció de pèrdua d’autoritat, com també s’evidencia una sensació creixent de falta de respecte al mestre.

Amb aquests factors, l’autoritat formal del mestre ha quedat diluïda, i aquells que només es valien d’aquesta s’han trobat perduts, desorientats i, fins i tot, molestos i espantats. Llavors es queixen que a l’escola s’ha perdut tot tipus d’autoritat. Centrantme en el mestre, vull recordar unes paraules de Maria Montessori: “Si el nen arriba a manifestar una defensa, difícilment serà una resposta directa i intencional a la acció de l’adult. Serà més aviat una defensa vital de la seva integritat psíquica o una reacció inconscient del seu esperit oprimit”.
Estic convençut que el mestre que sempre s’ha valgut de la seva autoritat moral no ha tingut, ni té ni tindrà, “problemes” d’autoritat. I l’autoritat moral, el mestre ni l’adquireix ni l’aprèn: se la guanya. I com? Aplicant dues regles bàsiques de la pedagogia: la primera, estimant: si no hi ha afecte, no hi ha autoritat. La segona –seguint amb Montessori–, amb netedat de cor: dit en termes moderns, amb rectitud d’intenció. Ella deia que el nen és el seu propi mestre: també ho és en això que entenem per “disciplina”, i que jo en dic sentit ètic i moral. El mestre n’ha de ser el model. No hi cap altra manera. L’autoritat de la qual s’ha de valer el mestre és l’autoritat moral. El mestre que té autoritat moral no necessita de l’autoritat formal".

* La Vanguardia, 13 de maig de 2012.

dimecres, 2 de gener del 2013

INFÀNCIA I TDAH. ANÀLISI MULTIFACTORIAL

  


INFÀNCIA I TDAH. ANÀLISI MULTIFACTORIAL
Perspectiva neurobiològica, psicosociològica i educativopedagògica

DATES : 29, 30 i 31 de gener de 2013
HORA : de 18h a 21 h
LLOC: Institut d’Estudis Catalans . Carrer del Carme 47, Barcelona

Aquest seminari va adreçat a mestres, professors, pedagogs, psicopedagogs i professionals de l’ensenyament en general. Amb una sèrie de ponències encarregades a experts, amb l’intercanvi d’experiències i amb el debat entre participants, es pretén fer una reflexió crítica sobre el concepte de TDAH, a partir de la integració d’aquestes tres perspectives.

En primer lloc, es tracta de reflexionar sobre la naturalesa del trastorn, l’origen, les causes, la diagnosi i el tractament.

A continuació, s´analitzen els canvis socials de les darreres dècades, i es valora si aquests poden arribar a modificar l’estructura del cervell i provocar desatenció generalitzada i impulsivitat.
Per últim, s’ofereixen propostes educatives i línies d’intervenció pedagògiques per a estimular  l’atenció i la capacitat de concentració.



Activitat formativa inclosa dins del marc de Formació Permanent del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.
S´oferirà la certificació d´assistència amb 10 hores acreditables per al professorat.

Amb el suport de :

Amb  la col.laboració de :
Associació Catalana de la Infància Maltractada

Consulteu i descarregueu el programa, aquí

Inscripció gratuïta . Cal fer la inscripció en el formulari del web de la SCP