Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris corrupció. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris corrupció. Mostrar tots els missatges

dimarts, 5 de maig del 2015

Bertolt Brecht (1898 - 1955) i la ignorància política

No me n'he pogut estar. L'he trobada avui per internet i vull pensar que si la reflexió que segueix l'hi atribueixen a Bertolt Brecht és que és d'ell. És més, m'he assegurat que ho fos! I ha estat a bastament reproduïda en blogs i articles. Però, amb tot, la vull compartir.

Diu així (la traducció del castellà és meva):

"El pitjor analfabet és l'analfabet polític. Aquell que no veu, no parla, no participa dels esdeveniments polítics. Aquell que no sap que el cost de la vida, el preu dels cigrons, del peix, de la farina, del lloguer, del calçat o de les medicines, depenen de decisions polítiques.

L'analfabet polític és tan ruc que es vanta i infla el pit dient que odia la política.

No sap l'imbècil que de la seva ignorància política neix la prostituta, el menor abandonat, l'assaltant, i el pitjor de tots els bandits que és el polític corrupte i llepaire de les empreses nacionals i multinacionals"

Potser són paraules dures, sí, però després no ens queixem dels polítics que tenim perquè potser són els que ens mereixem.

dimarts, 5 de juny del 2012

Un bona bufetada a temps...

Ja sé que no és pedagògicament correcte dir-ho però, a vegades, sí que val allò d'una bona bufetada a temps. Ho dic per tota aquesta sèrie de personatges que, al llarg de la curta història de la nostra democràcia, han anat creixent com un tumor maligne: polítics corruptes, banquers corruptes, industrials corruptes, professionals corruptes, sindicalistes corruptes, eclesiàstics corruptes, nobles corruptes, esportistes corruptes... Tots ells ens han portat (i encara no han marxat!) a la situació actual: indignació, retallades, deshumanització, pobresa, desesperació... I no els passa res! 


Si en són de corruptes que ara miren cap un altre costat, com si la festa no anés amb ells. Per a més inri, reclamen indemnitzacions i jubilacions sucoses "pels serveis prestats", diuen. I és arribat a aquest punt que ens vénen ganes d'escanyar-los a tots, de tallar-los el cap, d'afusellar-los (és a dir, matar-los segons la manera més o menys sàdica de pensar de cadascú).


Però la culpa no és d'ells: és nostra, és de tots... per no haver-los donat una bona bufetada pedagògica (i tan terapèutica!) a temps. Potser seria el més exemplificant: cridar-los un per un, donar-los la merescuda bufetada, i de cara a la paret (a la presó, o a caseta), sense res (ni un duro!).


Ai si els seus pares els haguessin donat una bona bufetada a temps... o els haguessin fet escriure cent vegades la definició de la paraula ètica!

dijous, 27 de maig del 2010

El paper del bon educador en temps de crisi del govern de la cosa pública

Ja sé que no diré res de nou ni res que no hagi estat dit abans; però tinc ganes de dir-ho: Quina vergonya que em fan els polítics que he (hem) votat i que em (ens) representen!

Quins espectacles! Als hemicicles, als salons, als mitjans... Quines mentides que diuen i com ens volen fer combregar amb rodes de molí! En quina situació tan crítica ens han col•locat! Quanta gent sense feina ni expectatives de tenir-ne! Quantes persones enganyadament vingudes de fora que, cercant un món millor, han de remenar contenidors de brossa cada dia! Al costat de casa!

Després, aquests polítics s’omplen la seva mentidera boca queixant-se de que hi ha desafecció envers d’ells i de la «seva» política! En realitat, viuen i es creuen el circ i la comèdia que ells mateixos s’han inventat. El pitjor és que s’entesten en fer-nos-ho creure a tots. Però ja no se’ls creu ningú... Quina pena, quina vergonya... quina impotència!

Està clar que hi ha d’haver una renovació integral!

El jovent, que fins fa poc eren pàrvuls, són més llestos i ja en passen. Directament.

[No serà que ja és el que interessava a algú? Intueixo que sí perquè –pensen– com menys siguin a manegar, més possibilitats tenen de perpetuar-se... en la imbecil•litat! Hem de fer, però, que els surti el tret per la culata!]

Espero i desitjo que aquest jovent desencantat, quan s’adoni del món en què els hem ficat, ho facin petar tot i sàpiguen regenerar-ho des del sentit comú. Aquí és on entra la tasca del bon mestre, del bon educador, del bon pedagog: aïllar-los el més possible d’aquesta la pèrdua generalitzada –i poc respectuosa– de la responsabilitat del bon govern de la cosa pública (dit d’una altra manera: de tanta corrupció), i no defallir en cultivar en ells el sentit comú.

Els bons mestres ja saben com fer-ho. Perquè ho han fet sempre. Afortunadament.

Encara que algun alumne no va aprendre bé la lliçó... pel que es veu.