Pàgines
dimecres, 4 de gener del 2012
Nadius digitals o analfabets analògics?
Sí que és veritat que, per l'ús, els infants d'avui tenen unes destreses que no teníem nosaltres. Però això també és normal en altres àmbits: els nens de pagès, per exemple, saben portar un tractor als nou anys i els de ciutat, no. I no per això parlem de "nadius en aperos".
La conclusió que en trec és molt senzilla: per bé que del nostre alumnat en diem "nadius digitals", ens segueixen necessitant perquè són "analfabets analògics". Ja vaig escriure fa dies que nosaltres també les hem d'aprendre, les destreses. I ho hem de fer perquè, coneixent-les, podem guiar l'alumnat ignorant (en el sentit clàssic del terme, és a dir, que no sap i està aprenent) en el camí per aprofitar-les per al que són: eines per adquirir informació que, alhora, els ha de servir per construir coneixement, per acabar en allò que és important: el saber... i aquest és analògic.
dijous, 23 de juliol del 2009
El "bocamoll" de TV3 i l'anglès
A TV3, els dimecres al vespre, estan fent una edició especial del concurs bocamoll adreçada a nens i nenes (el bocamoll és un concurs que, en l’edició normal, per a adults, conjuga el joc amb els coneixements i competències en llengua i cultura, bàsicament catalanes).
No pretenc fer una crítica al programa, ni al que s’hi fa ni com es fa, perquè no és el meu camp ni la meva intenció. Em pot agradar o no, i poca cosa més. Vaig a l’edició especial infantil que esmentava.
Pel que he vist fins ara, calculo que són nens i nenes d’edats compreses entre els 8 i els 11 anys. Una de les proves consisteix en triar un tema d’entre quatre que proposa el presentador. Els temes tenen títols com ara “maries” o “amb pal”, per exemple. El presentador fa preguntes relacionades amb el tema triat que s’han d’endevinar (a “maries” pot preguntar, suposem, com en diem d'un determinat tipus de galeta, o d'una assignatura poc important, o bé “amb pal” pregunta sobre tot allò que en pugui tenir, de pal, –un vaixell de vela, – o que s’hi pugui fer esment –lletra de pal–).
Doncs bé, ja va per dos programes que un dels temes proposats és “in english”, que se suposa que farà preguntes referents a l’entorn de l’anglès. En tots dos programes, els nens l’han deixada de banda aquesta prova! No s’hi han atrevit! Això demostra que ells mateixos reconeixen que no se’n senten de competents, en anglès. Ens ho hauríem de fer mirar.
No veig gens clar que la directriu d’impartir alguna matèria en anglès és el camí a seguir. Vist que no s’hi atreveixen ni en un joc, que passarà quan a l’aula hi entri un professor més d’un cop per setmana a “donar-hi” o a “reforçar” matèria?
Sé que per part d’institucions solvents, com ara la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, s’hi està treballant seriosament, en aquesta línia. De totes maneres, caldrà fer-ho molt bé perquè no és escoltant que s’aprèn una llengua sinó que és parlant-la. I parlant-la de temes propers, no de temes allunyats de la realitat de l’alumne.
Això és el que diuen els que han creat mètodes que han donat resultats espectaculars, com ara el Mètode Vivencial, que devem al vilanoví Antoni Pascual i Ventosa. Com ell, crec que és un problema de mètode i a les escoles, pel que jo conec, encara estem lluny de trobar-lo, un mètode eficient. Recomano un passeig per la pàgina web de Vivential Languages. (Els que em coneixen ja saben que me n'he fet molt de pesat, amb aquest mètode; però en la meva pràxis educativa encara no me n'han plantejat seriosament cap que el superi).
De tot això també en parlen els psicolingüistes com ara Jakobovits o Chomsky. D’aquí ve la meva reticència, i estic a l’expectativa amb actitud oberta (però prudent). Només quan aconseguim que els nostres alumnes perdin “la por a llançar-se” a parlar l’anglès (això és competència), episodis com el del bocamoll seran una anècdota.
Sense voler-ho, el bocamoll ha evidenciat una manca de competència dels escolars catalans en llengua anglesa. A mi no em sorprèn. I no crec que sorprengui, amb la mà al cor, a ningú dels que treballen en el món de l’educació.
divendres, 17 d’abril del 2009
Ensenyar a ensenyar
Avui, m’he atorgat un petit descans després d’uns dies de feina “extra”, i l’he recuperat de la memòria... del meu portàtil!
L'escrit cal entendre'l en el marc dels necessaris canvis que s'han de produir en les nostres universitats. En aquest cas, concretament, del postgrau ( o màster) que substituirà el rònec i caspós CAP.
D'entrada, em vaig sentir corporativament molest pel tracte despectiu que es dóna als pedagogs. Després, vaig comprendre que ens carrega morts que no són nostres, sinó del sistema i d’alguns companys de professió, amb reconegudes pífies al llarg de l’efervescència de l’escola “progressista” dels anys 70 i 80.
Hi diu moltes coses per rumiar. Posa el dit a la nafra en concepcions de l'educació i metodologies que, mal enteses, i pitjor posades en pràctica, han fet tan de mal a la nostra escola, i als ànims dels nostres mestres. De totes maneres, m’apunto al carro d’en Gregori Luri: l’optimisme és possible. I jo hi afegiria: si ens ho creiem!
En fi, no vull predisposar ningú. Deixo l’enllaç per si s’hi vol fer una lectura, i que cadascú en tregui les conseqüències... que estiguin més al seu abast!
Article "Enseñar a enseñar"