Pàgines

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Dedicat als meus amics, els professors.


Com que no tinc temps material de bastir un escrit amb cara i ulls, aniré penjant imatges que parlen per elles mateixes. Per a l'anàlisi del que passa al món educatiu us remeto al blogs dels que en sóc seguidor...

divendres, 4 de setembre del 2009

La correcció, la bona educació i el comerç telefònic

Fa molts anys tinc integrat el servei de telefonía, internet i televisó per cable. Estic satisfet del servei.


A quarts d’onze del matí, casualment era a casa. Sona el telèfon. “Trucada restringida” posa el meu terminal. Una veu femenina em parla amb un seductor espanyol amb accent llatinoamericà. S’identifica com a agent comercial d’una coneguda compayia de telefonia espanyola (la que en el seu moment vam pagar entre tots).


Es usted Don Franchesc Ureta? (sic) [El meu nou complert és Francesc Xavier]


Com que feia pocs dies que una trucada semblant la vaig despatxar de manera molt expeditiva (i poc educada, la veritat), i em va costar una bronca de la meva família, he optat per escoltar-la.


Yo mismo, dígame. –Li contesto tan amablement com puc.


Segun nos consta, Vd. estuvo abonado con nuestra compañía. ¿Podría indicarme el motivo de su baja? [Em vénen ganes de dir-li que no n’ha de fotre res]


Fent un esforç li explico que vaig fer l’opció del cable ja fa més de deu anys. Ella m’explica àmpliament (2 minuts) la seva gamma de serveis, i després em pregunta si jo ja tinc integrat el servei d’internet, televisió i telefonia. Com que havia superat la prova d’aguantar el seu discurs (sense tallar-la amb l’excusa de que tenia feina), he optat per dir-li que sí, esperant que em deixés tranquil… Doncs, no.


–¿Con qué compañía está trabajando usted? [Em tornen a venir ganes de dir-li que no n’ha de fotre res].


Con ONO–li acabo dient.


Además de telefonía e internet, ¿tiene contratado el sevicio de televisión completo? [Mmm…]


Ya le he dicho que sí. –li dic.


Ella em diu:


Por este servicio Vd. debe estar pagando X. Nosotros le ofrecemos por el mismo servicio X-10 (en què X és el que pago, en euros).


Pregunto si el servei també és per cable. Diu que no, però que “es lo mismo”. Arribat aquest punt jo ja n’estava fart i he decidit de no entrar en un debat sobre la diferència entre les dues tecnologies i les virtuts de la fibra òptica. Amb un cert grau d’estrès, dic que no, que no m’interessa, definitivament.


Ella em pregunta per què [un altre cop, ganes d’engegar-la a dida], que si només és perquè no és cable.

Dic novament que “ya le he dicho que de momento, no”, que no és només pel cable sinó que no vull destinar temps al canvi de cablejat, de mòdem, d’IP, de repintar el pis per esborrar les ferides d'un cable arrencat, etc., etc., etc.


Insisteix [em comença a tremolar la mà. Em mossego la llengua]: –No tiene que preocuparse de nada: nosotros nos ocupamos de todo. Tan solo dedicar una horita en el momento del cambio…


Amb un to ja una mica més contundent dic que no per tercera vegada, i que no insisteixi, que no vull invertir-hi ni un minut ni en el canvi ni en la conversa, perquè ja estic bé com estic.


És llavors quan em diu la frase que m’acaba la paciència:


–¡Es una pena que no quiera ahorrarse un dinero, Don Franchesc (sic)!


Exploto:


Oiga, señorita:, ¡es mi dinero, no el suyo! Buenos días. I penjo.


Jo entenc que és la seva feina. Però algú els hauria d’explicar que, ja que això seu és un acte d'intromissió i pertorbador de la pau dels altres –a casa seva!– algú els ha d'explicar, deia, que ho han de fer amb la cura i la correcció que, per exemple, des de sempre han caracteritzat els nostres comercials, els del nostre tarannà. No poden demanar dades que no tenen (és inadmissible) ni decidir per tu el que està bé i el que no ho està; ni renyar-te explicant què et convé i què no...


Aquesta descortesia, aquesta insistència, i un cert to desafiant, és el que provoca que cada cop més la consigna sigui: si et truquen, penja; sense més explicacions! Jo, de fet, dic que en una societat com la nostra encara hem de dir ben alt que NO tot s'hi val.


Avui, jo ja m’he endut la meva dosi per una bona temporada! A cada trucada restringida, restringiré la meva resposta.


Per acabar, no m’agradaria haver de recórrer a una estratègia que em va suggerir un familiar. Segons m’explicava, un dia a la tercera d’aquestes trucades, quan van preguntar per ell va deixar anar:


Soy su hermano, él ha muerto esta mañana…


Perdone... lo siento mucho...



dimarts, 25 d’agost del 2009

Un desig: cultura "Cola-Cao"

M'agradaria que el nostre jovent digués allò de l'anunci "Cola-Cao", però referit a la nostra cultura occidental:
"--A mi, que no me la canviïn!"

dilluns, 24 d’agost del 2009

"Sant Tornem-hi" sense enganys


Després d'uns dies en un petit poblet prepirinenc, en què he gaudit de la família, dels amics, i de la natura gairebé en estat pur, acabo de reconnectar-me amb la societat virtual que suposen els mails, els blocs, els RSS endarrerits, etc., que m'han fet aterrar de cop en aquest planeta de més de 6.000 milions d'habitants, que és ben real.

En un correu que m'ha enviat una bona amiga (gràcies, Núria...) m'he trobat amb un enllaç al youtube d'un reportatge sobre la grip A. Una vegada més es confirma que cal ser crítics i no empassar-nos tot el que ens volen fer creure. Dura uns 10 minuts i val la pena veure'l sencer i reflexionar. I és que amb tot fan igual!: Amb la política, amb l'economia, amb l'educació...

Que cadascú n'extregui les conclusions. Per veure'l, punxeu AQUÍ.

dimecres, 29 de juliol del 2009

Una troballa: "La Llumanera de Nova York"... i l'anglès

En la típica tertúlia estiuenca a la fresca, un senyor d'una certa edat, viatjat i lletrat (a les persones grans, viatjades i lletrades, se les ha d'escoltar perquè, si les deixes parlar, sempre aprens coses noves interessants), avui mateix m'ha parlat de la revista La Llumanera de Nova York, una revista en català que es va publicar en aquella ciutat, per part d'un grup d'il·lustres catalans, de novembre de 1874 a maig de 1881. Si en voleu saber més podeu consultar el que, sobre La Llumanera de Nova York, en diu la Viquipèdia.

No n'havia sentit a parlar mai. Després de la xerrada, m'ha faltat temps per tafanejar per internet. Navegant, he arribat, fins i tot, a un web amb els facsímils dels primers vuit números. Tota una troballa! Me l'aniré mirant amb deteniment perquè, pel que he vist, en cada número i en cada article, n'hi ha per sucar-hi pa!

Com que fa pocs dies vaig publicar un escrit sobre l'anglès, m'ha fet especial gràcia un enginyós escrit suposadament atribuït a un pagès que acaba d'arribar a Nova York, en aquella època, en què explica a un company seu com és la llengua anglesa. L'article va ser publicat en el núm. 3 de la revista, el gener de 1875. Tal com insinuava en el meu escrit que esmentava, no sembla que els coses hagin canviat gaire, si ens fixem en el conjunt de la població.

Em ve de gust reproduir-lo sencer.

La llengua inglesa.

(Carta de un pagés arribat á Nova York á un company seu en Catalunya.)


Estimat company y amich,


á Nova York he arribat,


y apenas he descansat


aquesta carta te escrich.


Al fí de la llibertat


estich en lo clássich sol:


aqui tothom fa l'que vol...


Si ho permet la autoritat.


Nova York tel's carrers grans,


las casas tocan al cel,


las donas tenen bon pel


y los homes son gegants.


Los diaris son com llensols,


los carrers sont llarchs y drets,


y solen ser bastans nets


quant no hi ha neu, fanch ó pols.


Pero, hoy, los yankis tenen


un modo tal de parlar,


que jo nom puch esplicar


com ells mateixos se entenen.


Es molt pitjor quel gabatxo,


se sembla molt al lladrar,


y l'home quel va inventar


jo crech que estaba borratxo.


Quant se parla inglés se tanca


la boca y s'obren las dents,


y si cuidado no hi téns,


la llengua se t'entrabanca.


Explicarme jo no puch


(y saps que no só cap plepa)


que de una "caynera", cuch.


Corn se diu lo "blat de moro,"


sombret es un "trós de pá,"


y en compte de dir "demá"


se diu en inglés tu, moro.


Dihuen bota a la "mantega"


y per dir "jo" se diu ¡ay!,


Lo qual m'omple l'cor d'esglay


puix embla que lagú jemega.


Escúral vol dir "esquirol,"


p r d r "mitja" s'diu que s'toquin,


"no fumin" se diu no s'moquin,


y del carbó en dihuen col.


La "mare" dihuen que es moda,


pero la gran moda, es la "ahia,"


y la familia es tan sabia


que "l'germá" dihuen que broda.


Si á una noya malalteta


teli acostas molt numil


preguntant ¿que duya fil?


Ella t'contestará: beta.


Com més disbarats els digas


més t'entendrán, de segú.


Per dir "dos" has de dir ,


y per dir "números", figas.


Y tot pel mateix estil.


Sink es "l'aygüera", ja ho sens;


per dir "quartos" digas cents,


y per dir un "molí", mil.


Sols una cosa, Geroni,


trobo jo en aquet llenguage


ben dita y es ¡mal vinatge!,


quel "diner" se diu dimoni.





Nova York, 28 Decembre 1874.

Senzillament, genial!

dimarts, 28 de juliol del 2009

Les relacions de desconfiança

No fa gaire, arran de la lamentable defunció d’una malalta pel virus de la grip A, a l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid, vaig sentir en un conegut programa de ràdio de tarda que, després d’una visita al metge, un de cada quatre cerquem informació sobre el diagnòstic que ens hagi pogut fer el facultatiu. Els experts diuen que abans la proporció era un de cada sis. Per tant, concloïen, la desconfiança creix.


Però la desconfiança creix no només envers els metges. Fa anys que s’ha instal·lat en les relacions a l’escola, amb els proveïdors, amb els clients, amb les entitats financeres, i amb un llarguíssim etc. La nostra societat està basant cada cop més les seves relacions en la desconfiança. Que lluny que queden aquells dies en què un tracte es tancava amb una encaixada de mans. Tothom sabia que, per honor, no es faltaria mai a la paraula empenyorada.


Sovint em pregunto, i pregunto als meus amics, com hi hem arribat a aquesta situació. La resposta no és fàcil. És veritat que mandrosament ens hem deixat envair per formes culturals en què no hi va inclosa aquesta ancestral relació de confiança.


De malfactors i de mentiders n’hi ha hagut sempre; però hi ha una diferència: abans se’ls coneixia. Ara, lamentablement, són més coneguts els pocs honestos que els que no ho són. Aquests, la primera habilitat que desenvolupen és la de fer passar per veritat categòrica una mentida, una estafa o una falsedat monumentals. Que permanentment volen fer-nos combregar amb rodes de molí, vaja. En això, m’atreviria a dir que, molt i molt, els nostres polítics --principalment-- i algunes de les lleis que aproven --en part-- hi tenen alguna cosa a veure.


Fa molt pocs dies, fins i tot hi ha qui s’ha atrevit a desconfiar d’uns bombers que van donar la seva vida per salvar-ne d’altres. Fins a quin punt ha d’arribar aquesta desconfiança? En aquest sentit, fa poc, ja vaig fer una petita reflexió en aquest mateix bloc, al final d'un escrit titulat “Deu ser una broma, no?”.


Després, encara hi ha polítics que s’atreveixen a criticar la ciutadania dient que, entre nosaltres, s’ha instal·lat el pessimisme… No si, a sobre, en tindrà la culpa el ciutadà per ser un desconfiat!


Compte perquè els nens, que són esponges, tot això també ho aprenen. El que els fa més mal és veure que a l'escola i a casa se'ls inculca uns determinats valors, però a l'hora d'aplicar-los veuen que els propis educadors sovint també practiquem el tot s'hi val. El perill està en que acabi convertint-se en la manera natural de fer. I, tanmateix, a mi em fa por. Una societat basada en la mentida i, per tant, en la desconfiança, patirà molt. Patirem molt...