Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris democràcia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris democràcia. Mostrar tots els missatges

dilluns, 24 de febrer del 2020

Escola pública i escola concertada, ¿dues xarxes i un únic model?

Aquest és l'article que em van publicar Diari de l'Educació, per si és del vostre interès.

Accepto tota mena de suggeriments per a la reflexió.



Fa massa anys que es planteja la dicotomia escola pública versus escola concertada. Des que l’estic observant, el debat s’obre sovint en període de preinscripcions, amb els decrets que les regulen, i també quan hi ha canvis d’alternativa de govern a la vista.





iStock
Com que sóc amant d’entendre l’escola de forma holística com a servei públic, em fa pena el reduccionisme que envolta aquesta falsa polèmica. Sigui pels motius històrics que siguin ─obviar-los seria pueril─, és innegable que hi ha dues xarxes i no dos models d’escola.
Per experiència, sé que les dues lluiten per un únic model: una escola de qualitat, inserida en l’entorn, equitativa, inclusiva i assequible a tothom. El problema rau en aquest últim element indispensable. Només recordar que l’escola concertada (sostinguda amb fons públics) ho és perquè governs de diferents colors han reconegut el seu paper de servei públic en el conjunt del sistema.
Per tant, opino que no és un problema de model sinó de distribució de recursos. Em temo que els poders públics, sovint massa capficats en defensar la seva ideologia partidista, ni busquen ─a vegades, ni volen─ ni troben la manera de solucionar aquesta qüestió. Com he dit, l’existència de la doble xarxa es deriva de circumstàncies i necessitats històriques que no es poden negar. I molt menys es pot pretendre enllestir-la a cops de lleis o de decrets, perquè darrere hi ha persones amb voluntats i drets que no es poden menystenir.
No nego que la solució ideal seria una única xarxa pública. Però tampoc crec que algú solvent estigui en condicions d’assegurar que actualment la solució passi per acabar de forma dràstica amb existència de dues xarxes que es complementen. És famós l’aforisme popular “si una cosa funciona, no la toquis”. I jo hi afegeixo “fins que no trobis una solució contrastada millor, no ho toquis”.
Ara mateix, tan demagògic seria dir que la pública no ofereix educació de qualitat com que la concertada és la que la garanteix. Com també ho seria que la concertada discrimina per origen social, i la pública no. En aquest sentit, se sol utilitzar de forma barroera i poc ètica els més desafavorits com a arma de discussió estèril, per alimentar la falsa dualitat.
El problema és sistèmic. Des de 1857 (Llei Moyano) fins el dia d’avui, a Espanya ─a banda d’altres més específiques─ s’han promulgat fins a vuit grans lleis educatives, que han suposat grans reformes del sistema. De moment, ningú no està satisfet amb els resultats, ni a nivell social (no acaba amb les desigualtats) ni a nivell educatiu. Només la LEC, a Catalunya, incorpora apunts per al progrés vers la qualitat, la inclusió i l’equitat.
Cal posar en relleu que descobrim des dels anys 60 del segle XX, i també en l’actualitat, que l’avenç educatiu i l’equilibri social que s’observa en moltes escoles no ve de la mà de les lleis governamentals, sinó el promogut per moviments de renovació o d’innovació pedagògica, que introdueixen al sistema educatiu visions i tècniques que el milloren. Aquestes aportacions vénen tant de la mà de professorat compromès de l’escola pública com de l’escola concertada. ¿De veritat que permetrem que s’acabi amb aquesta riquesa sense una profunda reflexió?
Potser, per arribar a una escola pública de qualitat cal una llei sobre l’educació (“La Llei Definitiva”) consensuada amb tots els agents educatius ─professionals de l’educació, moviments de renovació, grups de recerca, etc.─ i socials. Aquesta llei ha de ser finalment una llei menys fiscalitzadora, limitadora i intrusiva que les actuals (l’autonomia dels professionals i dels centres n’ha de ser un dels pilars), lliure de contaminacions ideològiques i partidistes, i que garanteixi una qualitat que ara mateix els indicadors ens diuen que encara estem lluny d’assolir.
Els drets dels ciutadans han d’estar per damunt  dels interessos ideològics i partidistes. Aquestes organitzacions privades que s’apropien d’allò públic ─i que coneixem com a partits polítics─, massa sovint s’obliden que estan al servei dels ciutadans i no a l’inrevés. L’escola, que n’ha d’estar al marge, d’aquests posicionaments, n’és una de les víctimes directes.
Per tot plegat, donat el moment històric en què vivim, fins que no s’arribi a un estàndard homologable amb els països capdavanters en matèria d’educació, potser el repte és millorar l’escola pública i reconèixer el servei que fa l’escola concertada, aprofitant les millors aportacions de cadascuna en matèria educativa.
https://diarieducacio.cat/escola-publica-i-escola-concertada-dues-xarxes-i-un-unic-model/


dissabte, 23 de setembre del 2017

Urnes, societat dividida i democràcia

Pensant-ho bé, quan s'esgrimeix l'argument que voler posar urnes divideix la societat a Catalunya, em faig la següent pregunta: i des de quan no han dividit les urnes?
En una democràcia sana, uns voten un partit, uns altres un altre, etc. Partits de diferents ideologies i tendències. La gràcia de la democràcia precisament està en això: unes urnes que divideixen o, més ben dit, diferencien, o dit d'una altra manera, són font de diversitat. I tot en un clima d'entesa i mai ningú no parla de que la societat està dividida i enfrontada!

Jo he hagut d'acatar els resultats de les urnes quan s'ha decidit investir presidents i tenir parlaments ─del govern que sigui─ que no m'han agradat, però que sí han agradat a familiars i amics, i no per això he tingut sensació d'estar enfadat o enfrontat, al contrari, en general ha estat font de debats interessants, que més aviat han servit per unir (entendre millor l'altre) que per desunir... i molt menys enfrontar!
Per tant, si us plau, deixem la demagògia on ha de ser: lluny de tota societat sanament democràtica.
Fem-ne pedagogia, d'això!

dilluns, 18 de setembre del 2017

A mis amigos de otras tierras de España

Un poema de Bertolt Brecht (1898-1956) que interpela a todos los demócratas (algunos de boquilla) que piensan que a ellos nunca les va a sacudir ese ataque flagrante a los derechos fundamentales que hoy sufre el pueblo catalán:
Primero se llevaron a los negros,
pero a mí no me importó
porque yo no lo era.
Enseguida se llevaron a los judíos,
pero a mí no me importó,
porque yo tampoco lo era.
Después detuvieron a los curas,
pero como yo no soy religioso,
tampoco me importó.
Luego apresaron a unos comunistas,
pero como yo no soy comunista,
tampoco me importó.
Ahora me llevan a mí
pero ya es demasiado tarde.

dimecres, 16 de novembre del 2016

Escolars estressats? (A propòsit dels deures)

© Quino (1984)

No calia que l’OCDE o l’OMS vinguessin a donar-nos un toc d’atenció sobre la pertorbació que suposen en l’educació dels nostres infants els clàssics deures escolars. N’hi havia prou amb mirar-los als ulls cada vegada que algú els recordava l’obligació d’aquells deures repetitius i descontextualitzats ─i que sovint han de fer al final d’una jornada que probablement acaba després d’unes extraescolars─. No entenc com en un entorn pretesament sa, en què tant cuidem els bons hàbits, encara hi hagi qui defensi aquesta pràctica que s’ha evidenciat com a estressant, potser amb l’excusa de que no hi ha aprenentatge sense esforç. En això hi estaria d’acord si no fos perquè els clàssics deures també comporten angoixa i dolor al nostre alumnat, com s’ha evidenciat amb estudis rigorosos. Qualsevol altra activitat que tingués aquests efectes la denunciaríem i l’abandonaríem, com va passar en el seu moment amb el càstig físic.

No em dedicaré a analitzar què és el que porta encara, a moltes escoles i a molts mestres, a seguir amb aquesta pràctica en ple segle XXI, però sí que proposo unes breus reflexions sobre altres alternatives pedagògicament més vàlides posades en pràctica per escoles amb un sentit de l’educació més avançat.

BUSCAR LA MOTIVACIÓ

Qualsevol tasca d’aprenentatge ha de ser, per principi, motivant. Qualsevol aprenentatge suposa, també, la interiorització d’una informació ben processada, que és la que porta al coneixement. Queda clar que els clàssics deures no compleixen cap de les dues condicions. Cal substituir-los pel plaer d’investigar a la llar o a les biblioteques. El paper del mestre ha de ser el d’incentivar aquest esperit de recerca. I després, a l’escola, a compartir experiències i informació per construir coneixement.

La tasca escolar, en definitiva, s’ha de fer a l’escola, amb els educadors i els companys. Dewey, que just ara fa cent anys que va escriure el seu famós document Democràcia i Escola, afirmava que l’escola ha de ser un taller; més concretament taller de democràcia. Per a ell, la democràcia ja és un sistema educatiu en ella mateixa. Els deures que ens posa la democràcia són ben diferents dels que estressen els nostres infants.

(Article publicat al suplement Criatures del diari ARA, el 9 de juliol de 2016 - pàg. 10)




dilluns, 7 de març del 2016

Cent anys de "Democracia i Educació" de John Dewey

(Imatge obtinguda de www.edmorata.es)
Quan el 1916 John Dewey va escriure "Democracy and Education. An Introduction to the Philosophy of Education", ja feia anys que reflexionava i investigava sobre el fet pedagògic, lligat al context sociopolític de principis del segle XX del seu país, els EUA. Li preocupaven, i molt, les desigualtats que hi veia.

Sens dubte, la seva preocupació no era l'escola en si, sinó la democràcia, entesa des del punt de vista filosòfic més profund, no només el polític. "Democràcia i Educació" no és un tractat de política ni d'educació: és un tractat de filosofia del fet educatiu en tota la seva extensió.

Per això, respecte de la democràcia a través de l'educació, el seu pensament és clar i es podria resumir amb les següents sentències:
  • La filosofia influeix sobre la democràcia a través de l'educació.
  • La democràcia educa i la educació democratitza.
  • La democràcia és un mètode i una estructura educativa en ella mateixa.
  • L'escola és laboratori de democràcia, és un vehicle per fer desaparèixer la distinció de classes.
  •  A l'escola primària ha de predominar el treball manual, perquè el treball és l'ànima de la vida social.
  • Perquè és taller de democràcia, a l'escola hi ha d'haver un cert desordre, com a qualsevol altre taller.
  • La disciplina que val és la que sorgeix de la vida mateixa: la disciplina del treball, no la de l'aparença.
Ja sé que se'n poden inferir moltes més, però només que els nostres polítics, que es posen la paraula democràcia a la boca sense copsar-ne el seu significat més genuí, llegissin una mica més en clau filosòfica, probablement aprendrien a respectar-la més i a utilitzar-la amb propietat. La cultura ─si se'n pot dir així─ política actual està ben allunyada de la concepció de Dewey, mostrant-se massa sovint com una galdosa caricatura d'una democràcia inútil i buida de contingut.

Faig una crida als que estem en això de l'educació: seguint el camí que ens suggereix Dewey, ens correspon a nosaltres la responsabilitat de començar a "treballar" a les escoles concepte de l'autèntic sentit de la democràcia, perquè de les escoles en sortiran els futurs polítics, els mediàtics, els pensadors... Mirant el que hi ha, alguna cosa devem haver fet malament com a societat i és hora d'arromangar-nos per rectificar.
 

dimecres, 30 d’octubre del 2013

Democràcia: un peix que es mossega la cua?


–Què és la democràcia?

–És Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.

–I què fa aquest sistema?

–Les lleis.

–Llavors, qui mana?

–El poble, que és sobirà.

–Llavors, el poble pot votar allò que més li interessa, oi?

–No, si no li ho permeten les lleis.

–Ah...

Dedicat a la Mercè