Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pedaqogia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pedaqogia. Mostrar tots els missatges

diumenge, 19 de novembre del 2017

Teoria i pràctica en Pedagogia

Quan les he llegit, he volgut compartir unes reflexions, que m’han semblat encara vigents, de Luis de Zulueta (1878-1964), un pedagog que va passar sense fer soroll, però dictant conferències rigoroses, a l'empara de la Institución Libre de Enseñanza. En aquestes paraules que segueixen, ens parla d'allò que és fonamental en pedagogia: l'indissoluble lligam entre teoria i pràctica.
«Y no digamos si es necesaria para el maestro la práctica. Sin práctica no hay maestro. Pero también en eso hay que establecer una distinción. ¡La práctica!... Pero ¿qué práctica? Si por práctica se entiende la repetición cotidiana de las mismas cosas, sin estudiar ni reflexionar sobre ellas, eso es mecanismo, eso es rutina, y eso es peor cuanto mayor sea la práctica y cuanto más se aumenten los años de servicio. Pero si la práctica es lo que· era en Pestalozzi, ese hombre, tachado comúnmente de maestro poco práctico; si la práctica es el tanteo, la rectificación, el perfeccionamiento constante, la elaboración de los principios generales sobre la realidad viva, entonces la práctica, no sólo es utilísima, sino absolutamente indispensable.»
Luís de Zulueta, El maestro. Conferencia pronunciada en el Ateneo de Madrid (1914?).
Recogida en los folletos “Ciencia y educación”. Ediciones de la lectura.


dilluns, 31 de desembre del 2012

Educació: 2012, un trist balanç? o 2013, una nova oportunitat?

No vull deixar acabar l'any sense fer un molt personal balanç del 2012, pel que fa a l'educació i a la pedagogia.

En primer lloc, les retallades. Necessàries o no, hi han estat presents i han afectat al funcionament dels nostres centres, encara que només sigui per l'estat d'ànim que s'ha creat en molts dels docents.

Seguidament, l'entrada en escena del ministre Wert. En comptes d'encarar la més que necessària i reclamada reforma sistèmica, proposa una llei amb la vella matriu de l'ineficaç LOGSE, però afegint-hi elements que es remunten a la Llei Moyano, del 1857.

Tanmateix, i seguint amb el tema anterior, la seva LOMCE és una clara invasió de competències estatutàries en matèria d'Ensenyament (anul·lant la singladura de la consensuada LEC), i a la pràctica és una flagrant centralització dels continguts, de les metodologies. És, en definitiva, un camí que ens porta al pensament únic.

Més greu encara, el tracte matusser, desvergonyit i maleducat que dóna a la nostra llengua i a la nostra cultura. És a dir, que genera un conflicte polític on no n'hi ha, sense ocupar-se d'allò és important: la millora del sistema educatiu en base a un consens majoritari, no dels polítics, sinó en especial dels professionals de l'educació.

Mentre, el fracàs i l'abandonament escolars no paren d'incrementar-se. Els indicadors dels diversos informes (PISA, McKinsey, PIRLS-TIMSS, etc.), presenten uns resultats decebedors pel que fa a la competència del nostre alumnat. I això fa mal. L'alumnat no va bé i la culpa no és seva; la pregunta és: és que estan en mans d'irresponsables? (la resposta encara fa més mal). Prou fan els nostres mestres a les aules, enginyant-se-les com poden perquè el desastre no sigui tan gran, com seria d'esperar, atès el marc en el que s'han de moure, i que els hauria de servir de referència.

Espero i desitjo que tots els que hi estem implicats: pares, mestres, pedagogs, i altres professionals del camp de l'educació comencem a plantar cara davant de qui sigui per fer valer la nostra veu. Dir que ja n'hi ha prou, que no es poden fer les lleis educatives en clau política (a quatre anys vista) sinó en clau pedagògica,  aprofitant tota la saviesa i tot el bagatge pedagògic que té el país, i les pistes que ens dóna tota la literatura dels informes esmentats. I, sobretot, la que reclama i mereix el propi alumnat.

Faig, doncs, una crida a unir esforços aquest 2013, que demà comença, a la recerca de noves oportunitats de millora, en bé dels nostres infants i joves.


dimecres, 12 de desembre del 2012

Dotze del dotze del dotze



Avui és l'últim dia de les nostres vides (si no canvia la manera de comptar els anys) en què podem escriure el mateix nombre per indicar el dia, el mes i l'any: 12/12/12, tant si fem servir la norma catalana com l'anglosaxona. No tornarà a passar fins l'1 de gener del 3001. Jo no hi seré. Potser només hi quedarà el Sr. Eduard Punset...

Bé; en qualsevol cas, no volia deixar passar aquest dia sense fer un petit apunt al meu bloc. No m'estendré en repassar la interessant simbologia del número 12, perquè ho podeu trobar a la viquipèdia, per exemple.

Ara bé, pensant en clau pedagògica, al pas que anem potser serà el nombre de lleis educatives que podem arribar a tenir en menys de quaranta anys (Déu mos en guard! -que dirien al Pallars-).

Per a un mestre, només que siguin dotze els infants als que hem ajudat a tirar endavant les seves vides, ja seria un bon nombre... Si ho multipliquem per 12, encara més. Tenim una gran responsabilitat i de cada dotze alumnes, ens interessen tots dotze! I així, cada curs.

I així, sempre.


dijous, 6 de desembre del 2012

Xavier Melgarejo a "Singulars" de TV3

No hi penso afegir res. En Xavier ho diu tot. Val la pena escoltar-lo atentament, perquè hi ha detalls molt importants que poden passar desapercebuts. En Xavier Melgarejo sol mesurar molt bé les paraules i en totes hi sol haver pistes per a la reflexió, missatges.