Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris autoritat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris autoritat. Mostrar tots els missatges

divendres, 18 de gener del 2013

L'autoritat del mestre


Amb data d'avui (18/01/2013), el diari La Vanguardia ha tingut a bé publicar un petit article que vaig escriure sobre l'autoritat del mestre, a la página 17 de l'edició en paper. Per si és del vostre interès i el voleu comentar, el transcric textualment:

"A mitjans de maig, aquest mateix diari* va publicar el monogràfic “Maestros, en busca de la autoridad perdida”, amb unes interessants reflexions de Pep Alsina i d’Enric Roca, que recomano rellegir.

En el mestre s’hi poden reconèixer dos tipus d’autoritat: la moral (auctoritas) i la que li atorguen les lleis o les normes, la formal (potestas). Una reflexió: si hom parla d’una autoritat “perduda”, és que es dóna per descomptat que aquesta s’havia tingut. Llavors, em pregunto: tots els mestres han tingut sempre autoritat? I si n’han perdut alguna, quina autoritat és la que han perdut? No deu ser que alguns només exercien l’autoritat formal?

A Catalunya, l’escola s’ha democratitzat des dels anys vuitanta. Ara al mestre se li demanen explicacions raonades sobre la seva acció. Des dels mitjans s’han creat estats d’opinió sobre el mestre i l’escola (a vegades estèrils). És patent que hi ha una crisi de valors general, que a l’escola es manifesta en aquesta percepció de pèrdua d’autoritat, com també s’evidencia una sensació creixent de falta de respecte al mestre.

Amb aquests factors, l’autoritat formal del mestre ha quedat diluïda, i aquells que només es valien d’aquesta s’han trobat perduts, desorientats i, fins i tot, molestos i espantats. Llavors es queixen que a l’escola s’ha perdut tot tipus d’autoritat. Centrantme en el mestre, vull recordar unes paraules de Maria Montessori: “Si el nen arriba a manifestar una defensa, difícilment serà una resposta directa i intencional a la acció de l’adult. Serà més aviat una defensa vital de la seva integritat psíquica o una reacció inconscient del seu esperit oprimit”.
Estic convençut que el mestre que sempre s’ha valgut de la seva autoritat moral no ha tingut, ni té ni tindrà, “problemes” d’autoritat. I l’autoritat moral, el mestre ni l’adquireix ni l’aprèn: se la guanya. I com? Aplicant dues regles bàsiques de la pedagogia: la primera, estimant: si no hi ha afecte, no hi ha autoritat. La segona –seguint amb Montessori–, amb netedat de cor: dit en termes moderns, amb rectitud d’intenció. Ella deia que el nen és el seu propi mestre: també ho és en això que entenem per “disciplina”, i que jo en dic sentit ètic i moral. El mestre n’ha de ser el model. No hi cap altra manera. L’autoritat de la qual s’ha de valer el mestre és l’autoritat moral. El mestre que té autoritat moral no necessita de l’autoritat formal".

* La Vanguardia, 13 de maig de 2012.

dimarts, 5 de maig del 2009

Una reflexió sobre autoritat

La "fortalesa" (desvergonyiment, insolència, arrogància) que mostra l'alumnat actual és aparent: és feblesa, desorientació. Més que mai és necessari aplicar-nos en la pràctica dels valors que prediquem els mestres (atenció, paciència, acolliment, comprensió, etc.). La disciplina -necessària per a l'exercici de l'autoritat del docent- és marcar els límits però des de l'estim, l'afecte, la consideració. Hem d'aconseguir "connectar" amb l'alumnat més difícil. Renyar, menystenir o, pitjor, ridiculitzar, serveix de ben poc si el mestre no és capaç d'instal·lar-se en l'autoritat moral (que és la bona!)