Pàgines

dissabte, 11 de febrer del 2012

El problema de les escoles bressol d'iniciativa social

En Carles Armengol, al seu blog "VENT DE CARA", en una entrada titulada "el fracàs d'una política d'escoles bressol" ens fa reflexionar sobre el tracte escandalós que estan rebent, per part de les poders públics, les llars d'infants d'iniciativa social. A la seva entrada, a més, hi ha tot el referent històric i legal d'aquesta situació. De fet, va enllaçada a un escrit seu al diari PuntAvui, del passat dijous, dia 9 de febrer, de lectura molt recomanable.

És a través d'aquest article que m'assabento del tancament del de Llar d'Infants Joan XXII, al barri de la Verneda de Barcelona. La notícia m'ha colpit perquè vaig tenir el goig de ser-ne titular, d'aquest centre, arran de la meva tasca professional a la Fundació d'Escoles Parroquials (FEP).

És una notícia trista, i que massa sovint passa desapercebuda, com si l'educació infantil fos una educació de segon ordre. O, pitjor, com si les úniques escoles bressol legitimades fossin les d'iniciativa pública. Potser no estaria de més recordar a molts polítics que, al llarg de la història de l'educació, fins fa ben poc, la majoria d'escoles bressol han estat d'iniciativa social: sindicats, cooperatives, ordes religiosos, o iniciatives diocesanes.

Aplaudeixo, doncs, valent comentari d'en Carles al PuntAvui, que subscric totalment, i del qual en faré la màxima difusió, cosa que també intento fer a través d'aquesta entrada.

El centre Joan XXIII en concret, primer va ser un orde de religioses que el va fundar (amb el suport de persones benestants amb inquietuds socials), i se'n van fer càrrec durant els anys més durs de la postguerra, en què la Verneda era un dels barris més pobres de Barcelona (qui vulgui més informació que llegeixi un interessant i recent "post" al blog del Centre de Barri Verneda). Posteriorment, a finals dels anys 80, se'n va fer càrrec la FEP.

Sempre s'hi havia fet una tasca social, educativa i pastoral de primer ordre, al centre Joan XXII. Recordo, encara vivament, la il·lusió amb què les educadores, a final dels anys 90, malgrat els salaris de misèria, hi van promoure un canvi pedagògic radical, per estar al dia, a fi de proporcionar el millor entorn pedagògic possible al seu menut alumnat.

Però, una vegada més, els poders públics estan més pendents dels seus somnis megalòmans que de l'obligat esperit de servei, sobretot en els entorns més desafavorits. Em vénen, amb certa ràbia, al cap aquelles dures (en el transfons) paraules del prevere italià Lorenzo Milani: "hay que tener el celo de elevar al pobre a un nivel superior; no a un nivel igual al de la clase dirigente sino superior: más humano, más espiritual, más cristiano, más todo...".

Són moltes les històries que dels inicis d'aquell centre m'explicava Sor Amparo, i que caldria recuperar per passar-les-hi per la cara -per a la seva vergonya, si en tenen- a aquelles persones que diuen estar al costat dels ciutadans, però que obliden les petites-grans històries d'aquests, i de tot allò que han aconseguit a base de sacrificis i d'esforços de molts, mentre ells segueixen essent "autistes" socials, malbaratant recursos en projectes allunyats dels entorns concrets.

Com també són moltes les persones de la Verneda que van poder ser alguna cosa a la vida gràcies al primer impuls educatiu, humà i espiritual, que els va proporcionar el centre Joan XXIII... I així a la majoria de barris en què la iniciativa social i de l'Església, quan ningú no hi pensava, s'hi van posar sense escarafalls.

En fi, potser caldrà passar de la impotència a l'acció, perquè no torni a passar. Jo em poso a disposició...