La famíla que més m'estimo m'ha empès a anar a veure un partit de futbol. El feien per la tele i -pel que m'han dit- era un partit transcendental. Bé, com que m'hi empenyia la família que més m'estimo, he cregut... (vaja, que he fet cas). Hem anat a un bar de Vilafranca farcit de televisors, molt net i, dins de tot, força respectuós i neutral.
Tot mirant l'esdeveniment esportiu, m'ha fet gràcia veure que cap dels jugadors m'era desconegut: tots eren el que en diríem la flor i nata de la lliga espanyola de futbol. L'espectacle que anava veient reconec que m'ha agradat: bon joc i molta emoció esportiva. A més, amb la família que més m'estimo, hem fet comptes: dels onze jugadors inicials, set eren del meu actual equip favorit: que bé! La família més estimada també m'ha fet notar que, fent un altre recompte, també eren set els jugadors selecccionats nascuts a Catalunya, com jo! (nascut a Catalunya, no pas seleccionat). Hem demanat un gintònic. Després, un sopar a base d'entrepants enginyosos i alternatius.
Acaba el partit. Sento petards. Al meu voltant, eufòria! I una frase: ¡España gana el mundial! de futbol, s'entén. Jo també estic contagiat d'eufòria, ho confesso (simple adrenalina?). Coses així sempre m'han dit que ajuden a "desfogar-te". I això és el que sentia: m'estava desfogant...?
Acabada l'ebullició, i lliurat (a la pantalla) el trofeu als justos guanyadors, hem sortit del bar de concentració (en altres èpoques, aquest terme tindria connotacions per oblidar) i, com és habitual, m'ha tocat d'anar a buscar el cotxe.
En el bell mig dels envolvents sons d'eufòria -en estat pur-, mentre em dirigia a buscar el cotxe, he vist un home, més o menys de la meva edat que, aliè a tot -o potser m'ho ha semblat- estava remenant un contenidor de la brossa. Com un llamp i com una pedregada alhora, m'han vingut al cap una tirallonga de pensaments contradictoris: aquesta és la nostra realitat! Aquests són els invisibles que, malgrat efímeres victòries esportives, potser demà no tindran res per dur a casa per menjar...
[Etcètera].
Però també he sentit una alenada optimista. I he tingut un rampell molt, molt intern: he agafat el meu portamonedes i l'he buidat, sense mirar, a la mà del captaire. Des de la meva profunda educació cristiana-castellano-franquista m'ha sortit, casi sense voler, un "Que Dios le acompañe" molt sincer (rodó -com deia aquell [i mai més ben dit]-, com una pilota de futbol). Com que crec que Déu acompanya als que més ho necessiten, tinc la seguretat que se'n sortirà.
I nosaltres?
PS: La seva cara de gratitud m'ha valgut més de mil vegades mil victòries del que sigui! La seva felicitat s'ha tornat en la meva (i era xavalla!!!)
Pàgines
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sentiments. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sentiments. Mostrar tots els missatges
dilluns, 12 de juliol del 2010
dilluns, 1 de desembre del 2008
La riquesa, la pobresa i la cultura
Suposo que a més d’un, alguna vegada, se’ns han posat els pèls de punta en veure el nivell cultural al que cada cop ens tenen més acostumats els nostres (pobres?) adolescents. Està clar que, cada cop en més quantitat, tenen clar que el que aprenen a l’escola els serveix per no suspendre o –en algun cas— per treure bona nota. Difícilment pensen que els serveix per aplicar-ho a la vida real.
Un exemple. És evident que a l’escola se’ls ensenya vocabulari, les normes ortogràfiques, els conceptes matemàtics, la visió de la història i, fins i tot, el sentit de la vida, en la connotació més àmplia del terme. Malgrat això, a l’hora de parlar entre ells es denota que cada cop saben menys de molts temes de certa profunditat perquè, senzillament, no els interessen i, per tant, no en parlen i acaben ignorant-los.
En canvi, si la conversa va de sentiments, o d’opinions superficials sobre temes ètics, polítics, etc., llavors sí que s’interessen i utilitzen tot un seguit de vocables tòpics, apresos d’algun film nord-americà, o d’algun programa de tele-escombraria. I tot això amanit amb un seguit de gesticulacions histriòniques i amb el consum d’alguna substància poc aconsellable (i que acostuma a contribuir en l’escalfament del debat). Tot plegat pot durar uns minuts: crits –potser un mastegot–, quatre insults, amenaces, i un lèxic d’una dotzena de vocables obscens.
Ja fa molts anys, una persona sàvia em va dir que els grans mals del món vénen a causa dels sentiments. I a mi em sembla que és veritat. I, heus ací que els nostres joves, majoritàriament, se senten interessats per tot allò que fa referència a l’àmbit de les passions i dels sentiments i, en canvi, ignoren i s’avorreixen amb allò que té a veure amb la raó, la ciència o el coneixement. Fa poc, es va dedicar un dia a la conscienciació sobre la violència de gènere, em fa pensar que si, en públic hi ha aquestes manifestacions de violència gratuïta, què no deu passar en privat!
Qui n’és el responsable? Una mica tots. Com s’adreça? Potser parlant més amb els adolescents (fills o alumnes). Deixar que expressin els seus sentiments, amb els seus recursos i, de mica en mica, anar-los conduint vers un discurs més asserenat que, al final, els acabarà semblant més plaent. És com en tot: necessiten un model. Si els adults ens limitem a criticar-los i a esfereir-nos de com parlen o de com vesteixen, ells no tindran el model que necessiten.
Jo ho he fet i m’ha anat bé... amb ells! (algun adult s’ha estranyat i algun m’ho ha criticat: així els va!).
Com a cloenda, diré que fa dies que dono voltes a una idea: en l’àmbit cultural dels nostres adolescents passa com en el poder adquisitiu dels països amb una economia neoliberal: els pobres són cada cop més pobres, i els rics són cada cop més rics i s’aprofiten dels pobres. Els incultes són cada cop més incultes, i els cultes ho són cada cop més, i s’aprofiten dels incultes.
Un exemple. És evident que a l’escola se’ls ensenya vocabulari, les normes ortogràfiques, els conceptes matemàtics, la visió de la història i, fins i tot, el sentit de la vida, en la connotació més àmplia del terme. Malgrat això, a l’hora de parlar entre ells es denota que cada cop saben menys de molts temes de certa profunditat perquè, senzillament, no els interessen i, per tant, no en parlen i acaben ignorant-los.
En canvi, si la conversa va de sentiments, o d’opinions superficials sobre temes ètics, polítics, etc., llavors sí que s’interessen i utilitzen tot un seguit de vocables tòpics, apresos d’algun film nord-americà, o d’algun programa de tele-escombraria. I tot això amanit amb un seguit de gesticulacions histriòniques i amb el consum d’alguna substància poc aconsellable (i que acostuma a contribuir en l’escalfament del debat). Tot plegat pot durar uns minuts: crits –potser un mastegot–, quatre insults, amenaces, i un lèxic d’una dotzena de vocables obscens.
Ja fa molts anys, una persona sàvia em va dir que els grans mals del món vénen a causa dels sentiments. I a mi em sembla que és veritat. I, heus ací que els nostres joves, majoritàriament, se senten interessats per tot allò que fa referència a l’àmbit de les passions i dels sentiments i, en canvi, ignoren i s’avorreixen amb allò que té a veure amb la raó, la ciència o el coneixement. Fa poc, es va dedicar un dia a la conscienciació sobre la violència de gènere, em fa pensar que si, en públic hi ha aquestes manifestacions de violència gratuïta, què no deu passar en privat!
Qui n’és el responsable? Una mica tots. Com s’adreça? Potser parlant més amb els adolescents (fills o alumnes). Deixar que expressin els seus sentiments, amb els seus recursos i, de mica en mica, anar-los conduint vers un discurs més asserenat que, al final, els acabarà semblant més plaent. És com en tot: necessiten un model. Si els adults ens limitem a criticar-los i a esfereir-nos de com parlen o de com vesteixen, ells no tindran el model que necessiten.
Jo ho he fet i m’ha anat bé... amb ells! (algun adult s’ha estranyat i algun m’ho ha criticat: així els va!).
Com a cloenda, diré que fa dies que dono voltes a una idea: en l’àmbit cultural dels nostres adolescents passa com en el poder adquisitiu dels països amb una economia neoliberal: els pobres són cada cop més pobres, i els rics són cada cop més rics i s’aprofiten dels pobres. Els incultes són cada cop més incultes, i els cultes ho són cada cop més, i s’aprofiten dels incultes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)