Pàgines

dijous, 18 de març del 2010

Dimarts vaig anar al Raval de Barcelona...

Quan sento parlar els nostres polítics sobre immigració (¿per què sempre ho fan amb aquell regust de correcció política, de modernitat "multiculti"?) em fa l'efecte que els passa allò d'aquell suggerent títol de pel·lícula: "todo aquello que usted quiso saber sobre "ellos" (els immigrants) y nunca se atrevió a preguntar". A la profusió de Fòrums i de Taules de debat sobre el "tema" s'hi destinen quantitats escandaloses, que molts no s'atreveixen a confessar. Com inconfessables -i segurament, ineficients- són les energies que s'hi destinen per tal que el "problema" -si és que ho és- resti invisible (disfressat amb bells discursos), en el seu vessant més real. En aquest sentit, us remeto novament a l'article d'en Xavier Roig, al diari Avui, que us recomanava en l'entrada d'aquest bloc el passat 10 de març.

El mateix dia 10, en l'espai Respira de BTV s'emetia un interessant treball sobre l'autoritat a l'escola. Si teniu una estona, mireu-lo: hi ha les experiències de tres professionals de l'educació, i les reflexions de dos experts. Us deixo l'enllaç aquí.

Si bé tot l'espai és interessant i enriquidor (i sense afany de desmerèixer ningú), voldria destacar les intervencions d'en Josep Masabeu (el meu amic Pep Masabeu) i del -com sempre- profund Gregorio Luri. Si els destaco és perquè allò del que ells dos parlen en aquesta edició del Respira té molt a veure amb el tema de la immigració (tema amb el que començava aquesta entrada), i amb això que explicaré tot seguit.

Vaig al gra perquè vull fer-me altaveu de la interessant tasca que en Pep Masabeu -que, a més, és doctor en Pedagogia- i els seus col·laboradors voluntaris -i ressalto això de "voluntaris" perquè avui dia és una espècie en vies d'extinció- al barri del Raval de Barcelona, a través de la iniciativa socioeducativa B-Raval.

El dimarts hi vaig anar per segona vegada. La primera va ser abans de Nadal, per saludar una estona el Pep, després de més de 30 anys de no veure'ns. Aquest dimarts, però, vaig acabar de copsar amb profunditat (sóc una mica lent, ho reconec...) els mèrits i els fruits del seu treball, gens amanit de falsos discursos "multiculti" políticament correctes: treballen i prou. Amb constància, amb fermesa, amb intel·ligència, cada dia. Com diu en Pep, fent-ne del "problema" (de la immigració), una oportunitat. Ah! I amb l'esport com a esquer! Genial.

Com que no cal repetir el que està dit, us adreço a les paraules d'una persona que en sap més que jo de la feina d'escriure i de l'educació: l'esmentat Gregorio Luri. A la revista Metropolis (revista d'informació i de pensament urbà, de Barcelona), en va bastir un detallat article que va titular simplement El Braval. Llegiu-lo. A banda d'aportar dades molt significatives, són paraules més imparcials del que ho podrien ser les meves (per l'admiració que professo per al Pep pedagog, des de fa anys).

Les xifres són tossudes: al barri hi ha el que hi ha. I ells, els de Braval, hi aporten aquell plus necessari i suficient perquè les pessimistes teories de la reproducció social no s'hi instal·lin.

Voldria fer un prec, si em llegeix algú que té responsabilitats en matèria d'organització de fòrums sobre la immigració: convideu-hi al doctor Josep Masabeu! Que pugui explicar no només com treballen en el seu espai socioeducatiu, sinó com són els immigrants (conciutadans nostres): què és el que realment necessiten, i com se'ls ha d'ajudar. Ell i els seus voluntaris ens poden explicar molt bé com fer-ho de veritat, de forma eficaç. Sense tanta correcció, ni falsa protecció. Des del cristianisme sense complexos!

I, el més interessant, a sobre ho fan amb pocs recursos: en un 80% són els que poden aconseguir d'aquelles persones que practiquen allò tan oblidat de «compartir».


dimecres, 17 de març del 2010

La vaga, novament...

Després de la vaga del 13 de novembre de 2008, vaig publicar una entrada en què ja deia què en penso d'això de les vagues, en el llastimós context de l'educació institucional actual (cliqueu aquí per rellegir-lo, si us ve de gust). Tinc la sensació d'un dejà vu, més aviat emprenyador. Més ben dit, hi ha una cosa que ha canviat... a pitjor: la valoració que en general en fem els ciutadans de les institucions "més arrelades".

Vull ser optimista i pensar que, entre la ciutadania es comença a instal·lar la idea de que cal posar-s'hi "des de baix". Vegeu si més no el manifest recent dels alcaldes de petits pobles, o d'inicatives com ara http://www.estosololoarreglamosentretodos.org/. Segueixo pensant que la majoria de mestres i, molt especialment, els nostres infants, es mereixen molt més del que se'ls està donant des de les institucions.

Està demostrat que no ens podem creure els percentatges que surten i sortiran en les properes hores sobre el seguiment de la vaga. A més, no serveix per a res: el problema persistirà.

El que ens hem de creure és què en pensa aquell mestre o aquella mestra bons, que tenen el cor i el cap tan allunyats de les batuses com els que s'esbatussen el tenen d'ell o d'ella...

El que ens hem de creure són les preguntes que fa aquella família que encara no sap per què el seu fill ha estat privat d'exercir el seu dret a anar a classe...

El que ens hem de creure, en definitiva és que, lamentablement, la necessària actitud -d'uns i altres- de voler arreglar el problema pel que sembla encara està massa lluny.

(El que ens haurem de creure serà la profunda i merescuda bronca que, potser el dia de demà,
ens propinaran els nens i nenes d'avui)...


   

dimecres, 10 de març del 2010

Immigració Irresponsable


Avui, el diari Avui (valgui la redundància) publica un sucós article de l'enginyer i escriptor Xavier Roig, que duu per títol Immigració Irresponsable (que és com també he volgut titular aquesta entrada). Posa paraules encertades a allò que molts pensem i que alguns –per allò de la beateria política– només reconeixen de forma vergonyant en la intimitat. Ve a dir que hi ha hagut una política irresponsable (no ara: de fa anys) per part de la nostra “estimada” classe política.

L'entrada descontrolada d'immigrants –i no es refereix als que van venir amb pastera–, justificada en el passat amb tot tipus d'enganys (que van dels ètics i solidaris, fins als gasius i interessats), ja va ser criticada per les institucions internacionals. Però no, aquí no ens en podem estar: en sabem més que ningú, de fer les coses. I ara en paguem les conseqüències tots: els que ja hi érem i els que han vingut. Tots! Recomano vivament la lectura d'aquest article (cliqueu aquí).

Voldria, però, fer una reflexió. Aquests immigrants majoritàriament no han vingut sols. Han portat tota la família i, a més, les estadístiques indiquen que són els més prolífics. Hi ha molts nens i nenes que ara ho estan passant malament. Les seves famílies van venir per quedar-se. Aquesta era l'expectativa. Ara, aquestes famílies, es troben en el llindar de la pobresa més absoluta. Aquests infants pateixen en un món que ja no els necessita. Un món al qual, molt probablement, no havien d'haver vingut mai. Algú els va enganyar, ens va enganyar... a tots!

La sortida no és fàcil. En una societat cada cop més allunyada dels valors (a la boca hi són, els valors; al cor ja fa anys que no) es fa difícil pensar que sabrem compartir el que tenim, per justícia, per pal·liar els defectes dels nostres polítics... encara que no s'ho mereixin.

 

dijous, 4 de març del 2010

En un dia de març, com avui, m'hi poso novament

A vegades, això del bloc és una mica com aquella joguina que havies usat molt, que queda en un racó de l'armari i, un bon dia (de març, com avui), la redescobreixes. Penses amb les bones estones que hi havies passat, i la tornes a gaudir amb un gaudi més madur, més profund. Li treus un suc diferent, el suc de les sensacions i les emocions que hi havies lligat en el passat.

Avui, després de mesos, tinc uns minuts per retrobar-me amb el meu bloc. Des dels últims escrits fets amb constància, han passat moltes coses. Rellegint-los m'adono que tinc ganes de tornar a gaudir del plaer d'escriure. Avui em dic que penso fer-ho assaborint el suc de les sensacions, de les emocions, però també de les coses apreses i de l'experiència viscuda.

És un propòsit, doncs, que no em compromet a res, i per això –d'alguna manera– m'hi comprometo. Penso que aquesta meva estimada professió de pedagog s'ho mereix perquè és la que, a nivell professional, i a nivell personal, m'èstà donant l'oportunitat de retrobar-me amb mi mateix, per agafar embranzida i tornar-hi amb forces renovades!

Hola bloc! Ens veiem!