Dimarts vaig anar al Raval de Barcelona...

Quan sento parlar els nostres polítics sobre immigració (¿per què sempre ho fan amb aquell regust de correcció política, de modernitat "multiculti"?) em fa l'efecte que els passa allò d'aquell suggerent títol de pel·lícula: "todo aquello que usted quiso saber sobre "ellos" (els immigrants) y nunca se atrevió a preguntar". A la profusió de Fòrums i de Taules de debat sobre el "tema" s'hi destinen quantitats escandaloses, que molts no s'atreveixen a confessar. Com inconfessables -i segurament, ineficients- són les energies que s'hi destinen per tal que el "problema" -si és que ho és- resti invisible (disfressat amb bells discursos), en el seu vessant més real. En aquest sentit, us remeto novament a l'article d'en Xavier Roig, al diari Avui, que us recomanava en l'entrada d'aquest bloc el passat 10 de març.

El mateix dia 10, en l'espai Respira de BTV s'emetia un interessant treball sobre l'autoritat a l'escola. Si teniu una estona, mireu-lo: hi ha les experiències de tres professionals de l'educació, i les reflexions de dos experts. Us deixo l'enllaç aquí.

Si bé tot l'espai és interessant i enriquidor (i sense afany de desmerèixer ningú), voldria destacar les intervencions d'en Josep Masabeu (el meu amic Pep Masabeu) i del -com sempre- profund Gregorio Luri. Si els destaco és perquè allò del que ells dos parlen en aquesta edició del Respira té molt a veure amb el tema de la immigració (tema amb el que començava aquesta entrada), i amb això que explicaré tot seguit.

Vaig al gra perquè vull fer-me altaveu de la interessant tasca que en Pep Masabeu -que, a més, és doctor en Pedagogia- i els seus col·laboradors voluntaris -i ressalto això de "voluntaris" perquè avui dia és una espècie en vies d'extinció- al barri del Raval de Barcelona, a través de la iniciativa socioeducativa B-Raval.

El dimarts hi vaig anar per segona vegada. La primera va ser abans de Nadal, per saludar una estona el Pep, després de més de 30 anys de no veure'ns. Aquest dimarts, però, vaig acabar de copsar amb profunditat (sóc una mica lent, ho reconec...) els mèrits i els fruits del seu treball, gens amanit de falsos discursos "multiculti" políticament correctes: treballen i prou. Amb constància, amb fermesa, amb intel·ligència, cada dia. Com diu en Pep, fent-ne del "problema" (de la immigració), una oportunitat. Ah! I amb l'esport com a esquer! Genial.

Com que no cal repetir el que està dit, us adreço a les paraules d'una persona que en sap més que jo de la feina d'escriure i de l'educació: l'esmentat Gregorio Luri. A la revista Metropolis (revista d'informació i de pensament urbà, de Barcelona), en va bastir un detallat article que va titular simplement El Braval. Llegiu-lo. A banda d'aportar dades molt significatives, són paraules més imparcials del que ho podrien ser les meves (per l'admiració que professo per al Pep pedagog, des de fa anys).

Les xifres són tossudes: al barri hi ha el que hi ha. I ells, els de Braval, hi aporten aquell plus necessari i suficient perquè les pessimistes teories de la reproducció social no s'hi instal·lin.

Voldria fer un prec, si em llegeix algú que té responsabilitats en matèria d'organització de fòrums sobre la immigració: convideu-hi al doctor Josep Masabeu! Que pugui explicar no només com treballen en el seu espai socioeducatiu, sinó com són els immigrants (conciutadans nostres): què és el que realment necessiten, i com se'ls ha d'ajudar. Ell i els seus voluntaris ens poden explicar molt bé com fer-ho de veritat, de forma eficaç. Sense tanta correcció, ni falsa protecció. Des del cristianisme sense complexos!

I, el més interessant, a sobre ho fan amb pocs recursos: en un 80% són els que poden aconseguir d'aquelles persones que practiquen allò tan oblidat de «compartir».