Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris polítics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris polítics. Mostrar tots els missatges

dimarts, 5 de maig del 2015

Bertolt Brecht (1898 - 1955) i la ignorància política

No me n'he pogut estar. L'he trobada avui per internet i vull pensar que si la reflexió que segueix l'hi atribueixen a Bertolt Brecht és que és d'ell. És més, m'he assegurat que ho fos! I ha estat a bastament reproduïda en blogs i articles. Però, amb tot, la vull compartir.

Diu així (la traducció del castellà és meva):

"El pitjor analfabet és l'analfabet polític. Aquell que no veu, no parla, no participa dels esdeveniments polítics. Aquell que no sap que el cost de la vida, el preu dels cigrons, del peix, de la farina, del lloguer, del calçat o de les medicines, depenen de decisions polítiques.

L'analfabet polític és tan ruc que es vanta i infla el pit dient que odia la política.

No sap l'imbècil que de la seva ignorància política neix la prostituta, el menor abandonat, l'assaltant, i el pitjor de tots els bandits que és el polític corrupte i llepaire de les empreses nacionals i multinacionals"

Potser són paraules dures, sí, però després no ens queixem dels polítics que tenim perquè potser són els que ens mereixem.

dijous, 28 de febrer del 2013

"Fer pedagogia", locució de moda...


(imatge obtinguda del bloc Ciencias Sociales d'Antonio Boix)

Sembla que el mot pedagog i la locució "fer pedagogia d'alguna cosa" ha fet fortuna. Etimològicament, però, en l’antiga Grècia el pedagog (παιδαγωγός) era l’esclau que literalment conduïa els nois, el que els acompanyava, que els feia de guia, mentre que els mestres (διδάσκαλος) eren els que els ensenyaven. Així ho trobem reflectit per primera vegada en Plató, en el seu diàleg Lisis.

El vocable i la locució, malgrat tot, han fet fortuna -deia-, perquè polítics i "opinadors" de tota mena s'emplacen els uns als altres a "fer pedagogia" del que sigui. A mi -ja em perdonareu-, sincerament, cada cop que ho sento, se'm remou l'estómac i la meva ànima de pedagog se sent ferida. He arribat a pensar que preferiria que fessin servir algun sinònim de pedagog, com ara mestre o educador. Però llavors, clar, haurien de dir "fer mestratge" (que sona molt tècnic) o "fer educació" (que sona molt contundent i seriós). Tanmateix, doncs, com que els altres dos mots sonen fatal enmig d'una tertúlia (sigui disbauxada o conspícua, tant li fa), pedagogia serveix per a tot i sona erudit, encara que ningú no sàpiga ben bé què vol dir fer pedagogia. Ara bé, no ens enganyéssim, si ho analitzem en el context que ho fan servir, vénen a dir que tots som uns rucs i que cal que algú ens alliçoni de tot... Ells!

Vist el que es veu avui dia, penso que ningú dels que fan servir la locució "cal fer pedagogia" no està prou legitimat per dir-ho en sentit estricte. Entre d'altres coses perquè ser pedagog, o fer pedagogia, implica NECESSÀRIAMENT un alt sentit ètic i d'humilitat per acceptar els errors: parafrasejant Montessori, tenir el cor net.

No sé si és el cas... però algú ho havia de dir...

(Ara se m'acut que etimològicament també podríem enllaçar-ho amb "pedant", que és el que vénen a ser molts dels que es vanten de "fer pedagogia").

dilluns, 31 de desembre del 2012

Educació: 2012, un trist balanç? o 2013, una nova oportunitat?

No vull deixar acabar l'any sense fer un molt personal balanç del 2012, pel que fa a l'educació i a la pedagogia.

En primer lloc, les retallades. Necessàries o no, hi han estat presents i han afectat al funcionament dels nostres centres, encara que només sigui per l'estat d'ànim que s'ha creat en molts dels docents.

Seguidament, l'entrada en escena del ministre Wert. En comptes d'encarar la més que necessària i reclamada reforma sistèmica, proposa una llei amb la vella matriu de l'ineficaç LOGSE, però afegint-hi elements que es remunten a la Llei Moyano, del 1857.

Tanmateix, i seguint amb el tema anterior, la seva LOMCE és una clara invasió de competències estatutàries en matèria d'Ensenyament (anul·lant la singladura de la consensuada LEC), i a la pràctica és una flagrant centralització dels continguts, de les metodologies. És, en definitiva, un camí que ens porta al pensament únic.

Més greu encara, el tracte matusser, desvergonyit i maleducat que dóna a la nostra llengua i a la nostra cultura. És a dir, que genera un conflicte polític on no n'hi ha, sense ocupar-se d'allò és important: la millora del sistema educatiu en base a un consens majoritari, no dels polítics, sinó en especial dels professionals de l'educació.

Mentre, el fracàs i l'abandonament escolars no paren d'incrementar-se. Els indicadors dels diversos informes (PISA, McKinsey, PIRLS-TIMSS, etc.), presenten uns resultats decebedors pel que fa a la competència del nostre alumnat. I això fa mal. L'alumnat no va bé i la culpa no és seva; la pregunta és: és que estan en mans d'irresponsables? (la resposta encara fa més mal). Prou fan els nostres mestres a les aules, enginyant-se-les com poden perquè el desastre no sigui tan gran, com seria d'esperar, atès el marc en el que s'han de moure, i que els hauria de servir de referència.

Espero i desitjo que tots els que hi estem implicats: pares, mestres, pedagogs, i altres professionals del camp de l'educació comencem a plantar cara davant de qui sigui per fer valer la nostra veu. Dir que ja n'hi ha prou, que no es poden fer les lleis educatives en clau política (a quatre anys vista) sinó en clau pedagògica,  aprofitant tota la saviesa i tot el bagatge pedagògic que té el país, i les pistes que ens dóna tota la literatura dels informes esmentats. I, sobretot, la que reclama i mereix el propi alumnat.

Faig, doncs, una crida a unir esforços aquest 2013, que demà comença, a la recerca de noves oportunitats de millora, en bé dels nostres infants i joves.


dimarts, 5 de juny del 2012

Un bona bufetada a temps...

Ja sé que no és pedagògicament correcte dir-ho però, a vegades, sí que val allò d'una bona bufetada a temps. Ho dic per tota aquesta sèrie de personatges que, al llarg de la curta història de la nostra democràcia, han anat creixent com un tumor maligne: polítics corruptes, banquers corruptes, industrials corruptes, professionals corruptes, sindicalistes corruptes, eclesiàstics corruptes, nobles corruptes, esportistes corruptes... Tots ells ens han portat (i encara no han marxat!) a la situació actual: indignació, retallades, deshumanització, pobresa, desesperació... I no els passa res! 


Si en són de corruptes que ara miren cap un altre costat, com si la festa no anés amb ells. Per a més inri, reclamen indemnitzacions i jubilacions sucoses "pels serveis prestats", diuen. I és arribat a aquest punt que ens vénen ganes d'escanyar-los a tots, de tallar-los el cap, d'afusellar-los (és a dir, matar-los segons la manera més o menys sàdica de pensar de cadascú).


Però la culpa no és d'ells: és nostra, és de tots... per no haver-los donat una bona bufetada pedagògica (i tan terapèutica!) a temps. Potser seria el més exemplificant: cridar-los un per un, donar-los la merescuda bufetada, i de cara a la paret (a la presó, o a caseta), sense res (ni un duro!).


Ai si els seus pares els haguessin donat una bona bufetada a temps... o els haguessin fet escriure cent vegades la definició de la paraula ètica!

dissabte, 11 de febrer del 2012

El problema de les escoles bressol d'iniciativa social

En Carles Armengol, al seu blog "VENT DE CARA", en una entrada titulada "el fracàs d'una política d'escoles bressol" ens fa reflexionar sobre el tracte escandalós que estan rebent, per part de les poders públics, les llars d'infants d'iniciativa social. A la seva entrada, a més, hi ha tot el referent històric i legal d'aquesta situació. De fet, va enllaçada a un escrit seu al diari PuntAvui, del passat dijous, dia 9 de febrer, de lectura molt recomanable.

És a través d'aquest article que m'assabento del tancament del de Llar d'Infants Joan XXII, al barri de la Verneda de Barcelona. La notícia m'ha colpit perquè vaig tenir el goig de ser-ne titular, d'aquest centre, arran de la meva tasca professional a la Fundació d'Escoles Parroquials (FEP).

És una notícia trista, i que massa sovint passa desapercebuda, com si l'educació infantil fos una educació de segon ordre. O, pitjor, com si les úniques escoles bressol legitimades fossin les d'iniciativa pública. Potser no estaria de més recordar a molts polítics que, al llarg de la història de l'educació, fins fa ben poc, la majoria d'escoles bressol han estat d'iniciativa social: sindicats, cooperatives, ordes religiosos, o iniciatives diocesanes.

Aplaudeixo, doncs, valent comentari d'en Carles al PuntAvui, que subscric totalment, i del qual en faré la màxima difusió, cosa que també intento fer a través d'aquesta entrada.

El centre Joan XXIII en concret, primer va ser un orde de religioses que el va fundar (amb el suport de persones benestants amb inquietuds socials), i se'n van fer càrrec durant els anys més durs de la postguerra, en què la Verneda era un dels barris més pobres de Barcelona (qui vulgui més informació que llegeixi un interessant i recent "post" al blog del Centre de Barri Verneda). Posteriorment, a finals dels anys 80, se'n va fer càrrec la FEP.

Sempre s'hi havia fet una tasca social, educativa i pastoral de primer ordre, al centre Joan XXII. Recordo, encara vivament, la il·lusió amb què les educadores, a final dels anys 90, malgrat els salaris de misèria, hi van promoure un canvi pedagògic radical, per estar al dia, a fi de proporcionar el millor entorn pedagògic possible al seu menut alumnat.

Però, una vegada més, els poders públics estan més pendents dels seus somnis megalòmans que de l'obligat esperit de servei, sobretot en els entorns més desafavorits. Em vénen, amb certa ràbia, al cap aquelles dures (en el transfons) paraules del prevere italià Lorenzo Milani: "hay que tener el celo de elevar al pobre a un nivel superior; no a un nivel igual al de la clase dirigente sino superior: más humano, más espiritual, más cristiano, más todo...".

Són moltes les històries que dels inicis d'aquell centre m'explicava Sor Amparo, i que caldria recuperar per passar-les-hi per la cara -per a la seva vergonya, si en tenen- a aquelles persones que diuen estar al costat dels ciutadans, però que obliden les petites-grans històries d'aquests, i de tot allò que han aconseguit a base de sacrificis i d'esforços de molts, mentre ells segueixen essent "autistes" socials, malbaratant recursos en projectes allunyats dels entorns concrets.

Com també són moltes les persones de la Verneda que van poder ser alguna cosa a la vida gràcies al primer impuls educatiu, humà i espiritual, que els va proporcionar el centre Joan XXIII... I així a la majoria de barris en què la iniciativa social i de l'Església, quan ningú no hi pensava, s'hi van posar sense escarafalls.

En fi, potser caldrà passar de la impotència a l'acció, perquè no torni a passar. Jo em poso a disposició...

   

dilluns, 23 de maig del 2011

Ressaca electoral: DE LECTURA IMPRESCINDIBLE,...

...especialment per part de TOTS els polítics, aquest article de Salvador Cardús.


Cal dir les coses com són (o com les veiem), i sense por.

       

dijous, 27 de gener del 2011

Departament d'Educació? Departament d'Ensenyament?


Deixo de banda les connotacions econòmiques i polítiques immediates del canvi de nom del Departament que ha aprovat el nou govern de Catalunya. He intentat de posar-me a la pell d'aquest per proposar un canvi, que ha estat força qüestionat i criticat (que és l'esport que se sol practicar quan hi ha un canvi de govern).

Hi he donat voltes, i he intentat buscar alguna raó profunda que justifiqui el canvi de denominació. Finalment, penso que està bé tornar a l'anterior: Departament d'Ensenyament. El motiu de la meva presa de posició sobre el tema es fonamenta bàsicament, d'entrada, amb el baix to que trobo en els plantejaments d'alguns polítics, quan utilitzen l'educació com un mitjà electoral i -sempre més d'amagat- ideològic.

M'explico: la paraula "educació" en mans de segons quina ideologia política -amb tendències totalitàries i intrusistes demostrades al llarg de la història- és altament susceptible d'adoctrinament ideològic, i serveix d'excusa per "colar" a l'escola tasques -pretesament educatives- que no són les seves. La idea del papa-Estat, que vetlla per la "correcta" educació dels seus "individus" -o ciutadans- ja s'ha demostrat, fins fa ben poc, que és molt llaminera.

És per això que em quedo amb un -potser- més asèptic "ensenyament", que com a mínim, però, garanteix que a l'escola hi entra allò que el projecte educatiu de cada centre en particular és capaç d'assumir, segons diu la Constitució (ai, Senyor!)... i el sentit comú.

dijous, 8 de juliol del 2010

No és una entrada en clau política, tampoc...

Allò que m'inspira la sentència del TC del 28 de juny (o la "tisorada" o "cop de ribot"... o l'estocada a tota una nació...) 

(De fet, el volia penjar el 28 de juny al vespre, però se'm va passar)

Amb el permís de Quino... (suposo)

dijous, 27 de maig del 2010

El paper del bon educador en temps de crisi del govern de la cosa pública

Ja sé que no diré res de nou ni res que no hagi estat dit abans; però tinc ganes de dir-ho: Quina vergonya que em fan els polítics que he (hem) votat i que em (ens) representen!

Quins espectacles! Als hemicicles, als salons, als mitjans... Quines mentides que diuen i com ens volen fer combregar amb rodes de molí! En quina situació tan crítica ens han col•locat! Quanta gent sense feina ni expectatives de tenir-ne! Quantes persones enganyadament vingudes de fora que, cercant un món millor, han de remenar contenidors de brossa cada dia! Al costat de casa!

Després, aquests polítics s’omplen la seva mentidera boca queixant-se de que hi ha desafecció envers d’ells i de la «seva» política! En realitat, viuen i es creuen el circ i la comèdia que ells mateixos s’han inventat. El pitjor és que s’entesten en fer-nos-ho creure a tots. Però ja no se’ls creu ningú... Quina pena, quina vergonya... quina impotència!

Està clar que hi ha d’haver una renovació integral!

El jovent, que fins fa poc eren pàrvuls, són més llestos i ja en passen. Directament.

[No serà que ja és el que interessava a algú? Intueixo que sí perquè –pensen– com menys siguin a manegar, més possibilitats tenen de perpetuar-se... en la imbecil•litat! Hem de fer, però, que els surti el tret per la culata!]

Espero i desitjo que aquest jovent desencantat, quan s’adoni del món en què els hem ficat, ho facin petar tot i sàpiguen regenerar-ho des del sentit comú. Aquí és on entra la tasca del bon mestre, del bon educador, del bon pedagog: aïllar-los el més possible d’aquesta la pèrdua generalitzada –i poc respectuosa– de la responsabilitat del bon govern de la cosa pública (dit d’una altra manera: de tanta corrupció), i no defallir en cultivar en ells el sentit comú.

Els bons mestres ja saben com fer-ho. Perquè ho han fet sempre. Afortunadament.

Encara que algun alumne no va aprendre bé la lliçó... pel que es veu.





dimecres, 17 de març del 2010

La vaga, novament...

Després de la vaga del 13 de novembre de 2008, vaig publicar una entrada en què ja deia què en penso d'això de les vagues, en el llastimós context de l'educació institucional actual (cliqueu aquí per rellegir-lo, si us ve de gust). Tinc la sensació d'un dejà vu, més aviat emprenyador. Més ben dit, hi ha una cosa que ha canviat... a pitjor: la valoració que en general en fem els ciutadans de les institucions "més arrelades".

Vull ser optimista i pensar que, entre la ciutadania es comença a instal·lar la idea de que cal posar-s'hi "des de baix". Vegeu si més no el manifest recent dels alcaldes de petits pobles, o d'inicatives com ara http://www.estosololoarreglamosentretodos.org/. Segueixo pensant que la majoria de mestres i, molt especialment, els nostres infants, es mereixen molt més del que se'ls està donant des de les institucions.

Està demostrat que no ens podem creure els percentatges que surten i sortiran en les properes hores sobre el seguiment de la vaga. A més, no serveix per a res: el problema persistirà.

El que ens hem de creure és què en pensa aquell mestre o aquella mestra bons, que tenen el cor i el cap tan allunyats de les batuses com els que s'esbatussen el tenen d'ell o d'ella...

El que ens hem de creure són les preguntes que fa aquella família que encara no sap per què el seu fill ha estat privat d'exercir el seu dret a anar a classe...

El que ens hem de creure, en definitiva és que, lamentablement, la necessària actitud -d'uns i altres- de voler arreglar el problema pel que sembla encara està massa lluny.

(El que ens haurem de creure serà la profunda i merescuda bronca que, potser el dia de demà,
ens propinaran els nens i nenes d'avui)...


   

dimecres, 10 de març del 2010

Immigració Irresponsable


Avui, el diari Avui (valgui la redundància) publica un sucós article de l'enginyer i escriptor Xavier Roig, que duu per títol Immigració Irresponsable (que és com també he volgut titular aquesta entrada). Posa paraules encertades a allò que molts pensem i que alguns –per allò de la beateria política– només reconeixen de forma vergonyant en la intimitat. Ve a dir que hi ha hagut una política irresponsable (no ara: de fa anys) per part de la nostra “estimada” classe política.

L'entrada descontrolada d'immigrants –i no es refereix als que van venir amb pastera–, justificada en el passat amb tot tipus d'enganys (que van dels ètics i solidaris, fins als gasius i interessats), ja va ser criticada per les institucions internacionals. Però no, aquí no ens en podem estar: en sabem més que ningú, de fer les coses. I ara en paguem les conseqüències tots: els que ja hi érem i els que han vingut. Tots! Recomano vivament la lectura d'aquest article (cliqueu aquí).

Voldria, però, fer una reflexió. Aquests immigrants majoritàriament no han vingut sols. Han portat tota la família i, a més, les estadístiques indiquen que són els més prolífics. Hi ha molts nens i nenes que ara ho estan passant malament. Les seves famílies van venir per quedar-se. Aquesta era l'expectativa. Ara, aquestes famílies, es troben en el llindar de la pobresa més absoluta. Aquests infants pateixen en un món que ja no els necessita. Un món al qual, molt probablement, no havien d'haver vingut mai. Algú els va enganyar, ens va enganyar... a tots!

La sortida no és fàcil. En una societat cada cop més allunyada dels valors (a la boca hi són, els valors; al cor ja fa anys que no) es fa difícil pensar que sabrem compartir el que tenim, per justícia, per pal·liar els defectes dels nostres polítics... encara que no s'ho mereixin.

 

dilluns, 13 de juliol del 2009

Deu ser una broma, no?

"La comunitat de Madrid demana una aportació extra de finançament per motius lingüístics, segons ha dit la presidenta Esperanza Aguirre. La comunitat de Madrid, ha dit, "també és bilingüe": Espanyol-Anglès i ens costa molts diners enviar als professors dels 246 col·legis públics a Irlanda, Canadà, els Estats Units i el Regne Unit".

Aguirre ha denunciat que l'acord es basa en la població del 2007 i, per tant, deixa fora el sistema 300.000 ciutadans de Madrid, i ha rebutjat també que es creï el fons del bilingüisme" (sic).

(Notícia publicada a les notícies "on-line" del 3cat24.cat)

(N'hi d'altres, de declaracions, també com per sucar-hi pa...)

Em nego a fer cap comentari...

(Ja veieu que fa dies que seguiexo aquesta política. No sé vosaltres, però veig moltes coses que no m'encaixen. Un cop més, reitero que em preocupa el món que estem deixant als nostres infants: estem fent categoria de la falsedat, de la mentida, de la demagògia, d'"el poder pel poder", del malbaratament de recursos, de la desqualificació gratuïta, del "tot s'hi val", etc.)

dissabte, 18 d’abril del 2009

Llegir ens fa lliures

Llegir ens fa més lliures. Potser el que escriuen els escriptors, sí. El que, en les normatives, últimament escriuen els polítics, no.

(Per Sant Jordi, no compreu ni el DOGC ni el BOE).

dimecres, 5 de novembre del 2008

La gran esperança negra

Avui ha estat elegit Barak Obama com a president dels Estats Units. Al nostre país se n'ha fet desplegament mediàtic important. No n'hi ha per a menys: es pot dir que serà el president del món, i tot el món n'està a l'espectativa.

Sembla com si aquest senyor hagi d'acabar amb els problemes que té el món. Si és capaç, amb el seu lideratge, de convèncer els polítics d'arreu que cal canviar l'orientació dels valors en general, benvingut sigui.

Els nostres infants necessiten altres miralls. Hi ha molta gent que hi treballa, per canviar les coses; però potser sí que cal que algú s'hi posi al capdavant.

No sé si algú li farà veure que té una gran responsabilitat. I no sé si la voldrà assumir. Decebria molta gent si, al final, acaba com tots: sucumbint a les pressions, i deixant-se endur pels cants de sirena de la fama.

No, no ho té gens fàcil. Però tots estem una mica esperançats amb aquest personatge. El seguirem de prop.