Deixo de banda les connotacions econòmiques i polítiques immediates del canvi de nom del Departament que ha aprovat el nou govern de Catalunya. He intentat de posar-me a la pell d'aquest per proposar un canvi, que ha estat força qüestionat i criticat (que és l'esport que se sol practicar quan hi ha un canvi de govern).
Hi he donat voltes, i he intentat buscar alguna raó profunda que justifiqui el canvi de denominació. Finalment, penso que està bé tornar a l'anterior: Departament d'Ensenyament. El motiu de la meva presa de posició sobre el tema es fonamenta bàsicament, d'entrada, amb el baix to que trobo en els plantejaments d'alguns polítics, quan utilitzen l'educació com un mitjà electoral i -sempre més d'amagat- ideològic.
M'explico: la paraula "educació" en mans de segons quina ideologia política -amb tendències totalitàries i intrusistes demostrades al llarg de la història- és altament susceptible d'adoctrinament ideològic, i serveix d'excusa per "colar" a l'escola tasques -pretesament educatives- que no són les seves. La idea del papa-Estat, que vetlla per la "correcta" educació dels seus "individus" -o ciutadans- ja s'ha demostrat, fins fa ben poc, que és molt llaminera.
És per això que em quedo amb un -potser- més asèptic "ensenyament", que com a mínim, però, garanteix que a l'escola hi entra allò que el projecte educatiu de cada centre en particular és capaç d'assumir, segons diu la Constitució (ai, Senyor!)... i el sentit comú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixeu el vostre comentari aquí