Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sistema educatiu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sistema educatiu. Mostrar tots els missatges

dilluns, 31 de desembre del 2012

Educació: 2012, un trist balanç? o 2013, una nova oportunitat?

No vull deixar acabar l'any sense fer un molt personal balanç del 2012, pel que fa a l'educació i a la pedagogia.

En primer lloc, les retallades. Necessàries o no, hi han estat presents i han afectat al funcionament dels nostres centres, encara que només sigui per l'estat d'ànim que s'ha creat en molts dels docents.

Seguidament, l'entrada en escena del ministre Wert. En comptes d'encarar la més que necessària i reclamada reforma sistèmica, proposa una llei amb la vella matriu de l'ineficaç LOGSE, però afegint-hi elements que es remunten a la Llei Moyano, del 1857.

Tanmateix, i seguint amb el tema anterior, la seva LOMCE és una clara invasió de competències estatutàries en matèria d'Ensenyament (anul·lant la singladura de la consensuada LEC), i a la pràctica és una flagrant centralització dels continguts, de les metodologies. És, en definitiva, un camí que ens porta al pensament únic.

Més greu encara, el tracte matusser, desvergonyit i maleducat que dóna a la nostra llengua i a la nostra cultura. És a dir, que genera un conflicte polític on no n'hi ha, sense ocupar-se d'allò és important: la millora del sistema educatiu en base a un consens majoritari, no dels polítics, sinó en especial dels professionals de l'educació.

Mentre, el fracàs i l'abandonament escolars no paren d'incrementar-se. Els indicadors dels diversos informes (PISA, McKinsey, PIRLS-TIMSS, etc.), presenten uns resultats decebedors pel que fa a la competència del nostre alumnat. I això fa mal. L'alumnat no va bé i la culpa no és seva; la pregunta és: és que estan en mans d'irresponsables? (la resposta encara fa més mal). Prou fan els nostres mestres a les aules, enginyant-se-les com poden perquè el desastre no sigui tan gran, com seria d'esperar, atès el marc en el que s'han de moure, i que els hauria de servir de referència.

Espero i desitjo que tots els que hi estem implicats: pares, mestres, pedagogs, i altres professionals del camp de l'educació comencem a plantar cara davant de qui sigui per fer valer la nostra veu. Dir que ja n'hi ha prou, que no es poden fer les lleis educatives en clau política (a quatre anys vista) sinó en clau pedagògica,  aprofitant tota la saviesa i tot el bagatge pedagògic que té el país, i les pistes que ens dóna tota la literatura dels informes esmentats. I, sobretot, la que reclama i mereix el propi alumnat.

Faig, doncs, una crida a unir esforços aquest 2013, que demà comença, a la recerca de noves oportunitats de millora, en bé dels nostres infants i joves.


dijous, 6 de desembre del 2012

Xavier Melgarejo a "Singulars" de TV3

No hi penso afegir res. En Xavier ho diu tot. Val la pena escoltar-lo atentament, perquè hi ha detalls molt importants que poden passar desapercebuts. En Xavier Melgarejo sol mesurar molt bé les paraules i en totes hi sol haver pistes per a la reflexió, missatges.


dijous, 9 de juny del 2011

dimarts, 16 de desembre del 2008

VII tribuna Edu21

Ahir, 15 de desembre, vaig tenir l’ocasió d’anar a un acte organitzat per Edu21, que depèn del Centre d’Estudis Jordi Pujol, i que organitza unes taules rodones sobre diversos aspectes de l’educació. La d’ahir tenia un títol suggerent: Com conèixer i potenciar el talent en educació?Aprofitem el talent; millorem en excel·lència. Va ser interessant: tant per la solvència professional dels ponents (podeu trobar la referència a http://www.edu21.cat/ca/activitats/tribunes/32), com per la manera en què es va tractar el tema.

En general, es va estar d’acord en que la LOGSE va propiciar la cultura del poc esforç: el fet de destacar, o la competitivitat, van esdevenir valors políticament incorrectes. Ja el disseny del propi sistema, que pren com a criteri d’agrupament de l alumnat l’any de naixement, per exemple, no ajuda al educadors en la tasca d’identificar-lo, el talent.

Que es va proposar? Una reflexió per animar als educadors a redissenyar els temps d’atenció a l’alumnat per dedicar-ne més als que “van bé”. També es va posar de manifest que no hi ha un únic talent, sinó que es pot manifestar en cada alumne d’una manera diferent i es tracta d’identificar-lo. D’alguna manera seria fer bo aquell postulat de “potenciar al màxim les capacitats de tots i cadascun dels alumnes”. També s’anima als docents a cercar activitats com “de regal”, voluntàries, adreçades a despertar la motivació i l’interès de l’alumnat.
En una de les intervencions es va posar de manifest que es troben a faltar estratègies de treball en grup, encaminades a potenciar les aportacions individuals amb diferents punts de vista sobre el tema.

Segur que en la nostra pràctica docent, els que ens hi em dedicat, hem observat alumnes que, tot i anar malament en resultats acadèmics, hi hem reconegut talent. Són els alumnes que fan patir. Doncs bé, es tractava d’això, d’aquest alumnat. Els ponents ens van animar a dedicar-hi més esforços sense complexos, perquè al final la recompensa és molt gratificant.

Ja és a http://www.edu21.cat/ca/continguts/272 el resum més extens de l'activitat

dijous, 11 de desembre del 2008

Un article de Sergi Pàmies

Un familiar em va fer parar atenció en un article de Sergi Pàmies, aparegut a La Vanguardia el passat 28 de novembre, amb el títol “La lupa de Luri”. En l’article feia una recensió del llibre “L’escola contra el món” de Gregorio Luri, publicat recentment per l’editorial La Campana. Sembla que tot el llibre és un al·legat al sentit comú en educació i, de passada, a l’optimisme educatiu, en aquests moment en què tothom ho veu tan negre.

Tinc ganes de llegir-me el llibre, i ho faré aviat. Que una persona tan crítica com Sergi Pàmies el deixi tan bé, ja és positiu.

Potser sí que potser ja és hora de deixar de llepar-nos les ferides i, els que ens hi dediquem, a això de l'educació, posar-nos a la feina sense complexos. No sé quines estratègies o remeis proposa en Luri; més o menys es poden deduir de l’article d’en Pàmies, i d’entrada hi estic d’acord. I jo segueixo apostant pel sentit comú: exigir i estimar.

Podeu trobar reproduït l’article de Sergi Pàmies a http://www.radical.es/informacion.php?iinfo=9346

dilluns, 17 de novembre del 2008

El blog del Pedagog

Navegant pels blocs del "google" vaig trobar un blog que es diu "El blog del Pedagog" i hi vaig trobar una llarga reflexió molt interessant. Tant, que no me'n vaig poder estar de posar-hi un petit comentari, que transcric. Tanmateix, però, us recomano vivament de visitar l'escrit del bloc esmentat; el trobareu a http://elblogdelpedagog.blogspot.com/2008/11/s-hora-de-dir-prou.html


El meu comentari ha estat:


"Mira que si estic d'acord amb tu que, sense conèixer el teu bloc, ja fa dies que, en el meu entorn, proposo un discurs igual. D'altra banda, tot navegant, he trobat el vostre bloc i el visitaré sovint, perquè jo tembé sóc un pedagog, que li agrada ser-ho, però no li agrada el que veu: on ens porten els polítics, on ens porten els sindicats i on ens porten un grapat de docents que no senten el que fan.



També, doncs, prou d'amargar i tapar les mancances d'alguns companys, que són mancances per culpa del propi sistema, que no els ha donat les eines apropiades per sentir, de veritat, el que fan."

divendres, 14 de novembre del 2008

Els mestres, la vaga i l'educació

He estat una setmana com de vacances de bloc. I no serà perquè no hi hagi temes sobre els que opinar, sempre des del punt de vista de pedagog, però a vegades ve més de gust de posar-s’hi que d’altres.

Dijous, dia 13, hi va haver mestres i professorat que van fer vaga. Segons el Departament d’Educació, la incidència no va arribar ni al 20% dels docents. Segons els convocants (un sol sindicat) va tenir un seguiment massiu. No sé què en diu la guàrdia urbana (perquè en això, de manifestacions i vagues, en qüestió de números, sempre hi trobem a faltar els de la guàrdia urbana).

No entraré a valorar ni el seguiment, ni qui convoca, ni per què es convoca una vaga de professorat. Però sí que vull fer un clam en nom de tot aquest alumnat nostre, que està a la cua d’Europa en competències bàsiques. Estar a la cua en això vol dir, en termes absoluts, que si agaféssim un infant de cada país, el del nostre seria l’últim en resoldre una situació quotidiana, amb els recursos apresos a l’escola. Això vol dir competències bàsiques. I això vol dir estar a la cua d’Europa. Que trist!

I aquí, barallant-nos i tirant de tòpics rancis com ara que la culpa és de la concertada, o dels mestres que treballen poc, o del govern que fa les lleis amb els peus. Els responsables en som una mica tots i és molt urgent que ens posem d’acord per fer-hi front. Des de l’objectivitat. Deixant-nos de partidismes, de gremialismes o de corporativismes. Pensem d’una vegada en els nostres infants! Quin espectacle donem, Déu meu!

En el famós debat televisiu sobre l’educació que va tenir lloc fa uns dies a TV3 es va posar de manifest la vergonyant falta de sentit comú de totes les parts implicades. Tampoc hi va ajudar la postura pretesament imparcial de la direcció del programa.

Bé, demà (o un altre dia, o d’aquí a una estona), més.

divendres, 7 de novembre del 2008

A voltes, amb l'avaluació

Vaig sentir, no fa gaire —primer, amb sorpresa i, després, amb dolor—, que les autoritats educatives s'estan plantejant molt seriosament de reintroduir una mena de revàlida a 6è de Educació Primària. No ens enganyem, serà això: un examen de revàlida. És a dir, totes les alarmes del sistema educatiu estan enceses... i tornarem a exercir la pressió sobre els pobres alumnes!

¿No seria més lògic avaluar l’avaluador que fins ara no ha fet la feina? Sóc pedagog però ara em queixo amb els nens i nenes de Catalunya: “No! Si us plau! No em poseu un altre cop entre les cordes; no deixeu que molts dels meus profes ho aprofitin per pressionar-me amb qualsevol mena d'estrés i de xantatge!!! Avalueu-los a ells!!!”

I és que en aquest país no hi ha cultura d'avaluació. Més ben dit: sempre s'avalua als altres, però mai a un mateix...