No vull deixar acabar l'any sense fer un molt personal balanç del 2012, pel que fa a l'educació i a la pedagogia.
En primer lloc, les retallades. Necessàries o no, hi han estat presents i han afectat al funcionament dels nostres centres, encara que només sigui per l'estat d'ànim que s'ha creat en molts dels docents.
Seguidament, l'entrada en escena del ministre Wert. En comptes d'encarar la més que necessària i reclamada reforma sistèmica, proposa una llei amb la vella matriu de l'ineficaç LOGSE, però afegint-hi elements que es remunten a la Llei Moyano, del 1857.
Tanmateix, i seguint amb el tema anterior, la seva LOMCE és una clara invasió de competències estatutàries en matèria d'Ensenyament (anul·lant la singladura de la consensuada LEC), i a la pràctica és una flagrant centralització dels continguts, de les metodologies. És, en definitiva, un camí que ens porta al pensament únic.
Més greu encara, el tracte matusser, desvergonyit i maleducat que dóna a la nostra llengua i a la nostra cultura. És a dir, que genera un conflicte polític on no n'hi ha, sense ocupar-se d'allò és important: la millora del sistema educatiu en base a un consens majoritari, no dels polítics, sinó en especial dels professionals de l'educació.
Mentre, el fracàs i l'abandonament escolars no paren d'incrementar-se. Els indicadors dels diversos informes (PISA, McKinsey, PIRLS-TIMSS, etc.), presenten uns resultats decebedors pel que fa a la competència del nostre alumnat. I això fa mal. L'alumnat no va bé i la culpa no és seva; la pregunta és: és que estan en mans d'irresponsables? (la resposta encara fa més mal). Prou fan els nostres mestres a les aules, enginyant-se-les com poden perquè el desastre no sigui tan gran, com seria d'esperar, atès el marc en el que s'han de moure, i que els hauria de servir de referència.
Espero i desitjo que tots els que hi estem implicats: pares, mestres, pedagogs, i altres professionals del camp de l'educació comencem a plantar cara davant de qui sigui per fer valer la nostra veu. Dir que ja n'hi ha prou, que no es poden fer les lleis educatives en clau política (a quatre anys vista) sinó en clau pedagògica, aprofitant tota la saviesa i tot el bagatge pedagògic que té el país, i les pistes que ens dóna tota la literatura dels informes esmentats. I, sobretot, la que reclama i mereix el propi alumnat.
Faig, doncs, una crida a unir esforços aquest 2013, que demà comença, a la recerca de noves oportunitats de millora, en bé dels nostres infants i joves.