Pàgines

dilluns, 31 de desembre del 2012

Educació: 2012, un trist balanç? o 2013, una nova oportunitat?

No vull deixar acabar l'any sense fer un molt personal balanç del 2012, pel que fa a l'educació i a la pedagogia.

En primer lloc, les retallades. Necessàries o no, hi han estat presents i han afectat al funcionament dels nostres centres, encara que només sigui per l'estat d'ànim que s'ha creat en molts dels docents.

Seguidament, l'entrada en escena del ministre Wert. En comptes d'encarar la més que necessària i reclamada reforma sistèmica, proposa una llei amb la vella matriu de l'ineficaç LOGSE, però afegint-hi elements que es remunten a la Llei Moyano, del 1857.

Tanmateix, i seguint amb el tema anterior, la seva LOMCE és una clara invasió de competències estatutàries en matèria d'Ensenyament (anul·lant la singladura de la consensuada LEC), i a la pràctica és una flagrant centralització dels continguts, de les metodologies. És, en definitiva, un camí que ens porta al pensament únic.

Més greu encara, el tracte matusser, desvergonyit i maleducat que dóna a la nostra llengua i a la nostra cultura. És a dir, que genera un conflicte polític on no n'hi ha, sense ocupar-se d'allò és important: la millora del sistema educatiu en base a un consens majoritari, no dels polítics, sinó en especial dels professionals de l'educació.

Mentre, el fracàs i l'abandonament escolars no paren d'incrementar-se. Els indicadors dels diversos informes (PISA, McKinsey, PIRLS-TIMSS, etc.), presenten uns resultats decebedors pel que fa a la competència del nostre alumnat. I això fa mal. L'alumnat no va bé i la culpa no és seva; la pregunta és: és que estan en mans d'irresponsables? (la resposta encara fa més mal). Prou fan els nostres mestres a les aules, enginyant-se-les com poden perquè el desastre no sigui tan gran, com seria d'esperar, atès el marc en el que s'han de moure, i que els hauria de servir de referència.

Espero i desitjo que tots els que hi estem implicats: pares, mestres, pedagogs, i altres professionals del camp de l'educació comencem a plantar cara davant de qui sigui per fer valer la nostra veu. Dir que ja n'hi ha prou, que no es poden fer les lleis educatives en clau política (a quatre anys vista) sinó en clau pedagògica,  aprofitant tota la saviesa i tot el bagatge pedagògic que té el país, i les pistes que ens dóna tota la literatura dels informes esmentats. I, sobretot, la que reclama i mereix el propi alumnat.

Faig, doncs, una crida a unir esforços aquest 2013, que demà comença, a la recerca de noves oportunitats de millora, en bé dels nostres infants i joves.


dissabte, 15 de desembre del 2012

L'art i la cal·ligrafia



Avui, sense voler (o volent, perquè buscava notícies sobre pedagogia pels diaris digitals -cosa que faig sovint-*), m'he topat amb un interessant article de Mayte Rius, a lavanguardia.com, amb el suggerent títol en castellà "Con buena letra", que parlava de la cal·ligrafia.

M'ha fet rumiar perquè, justament aquestes setmanes, hem estat parlant amb el meus alumnes de la competència d'escriure, el el marc de la didàctica de les llengües. Recordàvem que la finalitat de l'escriptura és la comunicativa, que és pel que els humans la vam inventar. Simplificant, hi reconeixíem dos processos, en l'escriure: psicomotriu (o manual) i el cognitiu (o creatiu i comunicatiu).

Si bé el segon, com deia, és l'important, després de llegir l'article esmentat, m'adono que potser no vaig insistir prou en la necessitat de fer bona lletra, tot i que vam parlar de la necessitat d'una bona organització neurològica dels infants perquè el procés se'ls faci planer.

L'article de Mayte Rius em descobreix un altre vessant oblidat: l'artístic. Fer bona lletra és també, en part, un art. Fer-lo practicar als infants, ha de ser font de sensibilitat i dels bons hàbits de pulcritud, mesura, ordre, etc. A més, que sigui així facilita també la comunicació.


Benvinguda doncs la redescoberta de la cal·ligrafia! Ho tindré present.


* També sovint sense massa èxit, perquè de pedagogia se'n parla poc; i el poc que es parla és per fer-ho, cada dos per tres, barrejada amb la política.

                                   

dimecres, 12 de desembre del 2012

Dotze del dotze del dotze



Avui és l'últim dia de les nostres vides (si no canvia la manera de comptar els anys) en què podem escriure el mateix nombre per indicar el dia, el mes i l'any: 12/12/12, tant si fem servir la norma catalana com l'anglosaxona. No tornarà a passar fins l'1 de gener del 3001. Jo no hi seré. Potser només hi quedarà el Sr. Eduard Punset...

Bé; en qualsevol cas, no volia deixar passar aquest dia sense fer un petit apunt al meu bloc. No m'estendré en repassar la interessant simbologia del número 12, perquè ho podeu trobar a la viquipèdia, per exemple.

Ara bé, pensant en clau pedagògica, al pas que anem potser serà el nombre de lleis educatives que podem arribar a tenir en menys de quaranta anys (Déu mos en guard! -que dirien al Pallars-).

Per a un mestre, només que siguin dotze els infants als que hem ajudat a tirar endavant les seves vides, ja seria un bon nombre... Si ho multipliquem per 12, encara més. Tenim una gran responsabilitat i de cada dotze alumnes, ens interessen tots dotze! I així, cada curs.

I així, sempre.


dijous, 6 de desembre del 2012

Xavier Melgarejo a "Singulars" de TV3

No hi penso afegir res. En Xavier ho diu tot. Val la pena escoltar-lo atentament, perquè hi ha detalls molt importants que poden passar desapercebuts. En Xavier Melgarejo sol mesurar molt bé les paraules i en totes hi sol haver pistes per a la reflexió, missatges.