Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris escola. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris escola. Mostrar tots els missatges

dilluns, 7 de març del 2016

Cent anys de "Democracia i Educació" de John Dewey

(Imatge obtinguda de www.edmorata.es)
Quan el 1916 John Dewey va escriure "Democracy and Education. An Introduction to the Philosophy of Education", ja feia anys que reflexionava i investigava sobre el fet pedagògic, lligat al context sociopolític de principis del segle XX del seu país, els EUA. Li preocupaven, i molt, les desigualtats que hi veia.

Sens dubte, la seva preocupació no era l'escola en si, sinó la democràcia, entesa des del punt de vista filosòfic més profund, no només el polític. "Democràcia i Educació" no és un tractat de política ni d'educació: és un tractat de filosofia del fet educatiu en tota la seva extensió.

Per això, respecte de la democràcia a través de l'educació, el seu pensament és clar i es podria resumir amb les següents sentències:
  • La filosofia influeix sobre la democràcia a través de l'educació.
  • La democràcia educa i la educació democratitza.
  • La democràcia és un mètode i una estructura educativa en ella mateixa.
  • L'escola és laboratori de democràcia, és un vehicle per fer desaparèixer la distinció de classes.
  •  A l'escola primària ha de predominar el treball manual, perquè el treball és l'ànima de la vida social.
  • Perquè és taller de democràcia, a l'escola hi ha d'haver un cert desordre, com a qualsevol altre taller.
  • La disciplina que val és la que sorgeix de la vida mateixa: la disciplina del treball, no la de l'aparença.
Ja sé que se'n poden inferir moltes més, però només que els nostres polítics, que es posen la paraula democràcia a la boca sense copsar-ne el seu significat més genuí, llegissin una mica més en clau filosòfica, probablement aprendrien a respectar-la més i a utilitzar-la amb propietat. La cultura ─si se'n pot dir així─ política actual està ben allunyada de la concepció de Dewey, mostrant-se massa sovint com una galdosa caricatura d'una democràcia inútil i buida de contingut.

Faig una crida als que estem en això de l'educació: seguint el camí que ens suggereix Dewey, ens correspon a nosaltres la responsabilitat de començar a "treballar" a les escoles concepte de l'autèntic sentit de la democràcia, perquè de les escoles en sortiran els futurs polítics, els mediàtics, els pensadors... Mirant el que hi ha, alguna cosa devem haver fet malament com a societat i és hora d'arromangar-nos per rectificar.
 

dijous, 30 de desembre del 2010

A Catalunya, l'escola en català: n'és l'element de cohesió!

Per que ens volen imposar un conflicte allà on no existeix?
Quin mal han fet els nens i nenes d'aquest país perquè ara ens els emboliquin en un problema que per a ells no ho és?
Que ens deixin treballar en pau, si us plau!!!

dilluns, 27 de juliol del 2009

Un article sobre la memòria

Us recomano una lectura pausada d'un escrit publicat al bloc "Vent de cara" amb unes encertades reflexions d'en Carles Armengol sobre el treball de la memòria a les nostres escoles. L'article porta per títol Memòria, coneixement i aprenentatge.

divendres, 17 d’abril del 2009

Ensenyar a ensenyar

Fa temps, un familiar em va fer arribar un article publicat al diari "El País" el dia 8 de desembre de l'any passat, que duia per títol «la estafa de enseñar a enseñar», i escrit pel senyor Andrés de la Oliva, catedràtic de Dret de la Universitat Complutense de Madrid.

Avui, m’he atorgat un petit descans després d’uns dies de feina “extra”, i l’he recuperat de la memòria... del meu portàtil!

L'escrit cal entendre'l en el marc dels necessaris canvis que s'han de produir en les nostres universitats. En aquest cas, concretament, del postgrau ( o màster) que substituirà el rònec i caspós CAP.

D'entrada, em vaig sentir corporativament molest pel tracte despectiu que es dóna als pedagogs. Després, vaig comprendre que ens carrega morts que no són nostres, sinó del sistema i d’alguns companys de professió, amb reconegudes pífies al llarg de l’efervescència de l’escola “progressista” dels anys 70 i 80.

Hi diu moltes coses per rumiar. Posa el dit a la nafra en concepcions de l'educació i metodologies que, mal enteses, i pitjor posades en pràctica, han fet tan de mal a la nostra escola, i als ànims dels nostres mestres. De totes maneres, m’apunto al carro d’en Gregori Luri: l’optimisme és possible. I jo hi afegiria: si ens ho creiem!

En fi, no vull predisposar ningú. Deixo l’enllaç per si s’hi vol fer una lectura, i que cadascú en tregui les conseqüències... que estiguin més al seu abast!

Article "Enseñar a enseñar"

dijous, 11 de desembre del 2008

Un article de Sergi Pàmies

Un familiar em va fer parar atenció en un article de Sergi Pàmies, aparegut a La Vanguardia el passat 28 de novembre, amb el títol “La lupa de Luri”. En l’article feia una recensió del llibre “L’escola contra el món” de Gregorio Luri, publicat recentment per l’editorial La Campana. Sembla que tot el llibre és un al·legat al sentit comú en educació i, de passada, a l’optimisme educatiu, en aquests moment en què tothom ho veu tan negre.

Tinc ganes de llegir-me el llibre, i ho faré aviat. Que una persona tan crítica com Sergi Pàmies el deixi tan bé, ja és positiu.

Potser sí que potser ja és hora de deixar de llepar-nos les ferides i, els que ens hi dediquem, a això de l'educació, posar-nos a la feina sense complexos. No sé quines estratègies o remeis proposa en Luri; més o menys es poden deduir de l’article d’en Pàmies, i d’entrada hi estic d’acord. I jo segueixo apostant pel sentit comú: exigir i estimar.

Podeu trobar reproduït l’article de Sergi Pàmies a http://www.radical.es/informacion.php?iinfo=9346

divendres, 14 de novembre del 2008

Els mestres, la vaga i l'educació

He estat una setmana com de vacances de bloc. I no serà perquè no hi hagi temes sobre els que opinar, sempre des del punt de vista de pedagog, però a vegades ve més de gust de posar-s’hi que d’altres.

Dijous, dia 13, hi va haver mestres i professorat que van fer vaga. Segons el Departament d’Educació, la incidència no va arribar ni al 20% dels docents. Segons els convocants (un sol sindicat) va tenir un seguiment massiu. No sé què en diu la guàrdia urbana (perquè en això, de manifestacions i vagues, en qüestió de números, sempre hi trobem a faltar els de la guàrdia urbana).

No entraré a valorar ni el seguiment, ni qui convoca, ni per què es convoca una vaga de professorat. Però sí que vull fer un clam en nom de tot aquest alumnat nostre, que està a la cua d’Europa en competències bàsiques. Estar a la cua en això vol dir, en termes absoluts, que si agaféssim un infant de cada país, el del nostre seria l’últim en resoldre una situació quotidiana, amb els recursos apresos a l’escola. Això vol dir competències bàsiques. I això vol dir estar a la cua d’Europa. Que trist!

I aquí, barallant-nos i tirant de tòpics rancis com ara que la culpa és de la concertada, o dels mestres que treballen poc, o del govern que fa les lleis amb els peus. Els responsables en som una mica tots i és molt urgent que ens posem d’acord per fer-hi front. Des de l’objectivitat. Deixant-nos de partidismes, de gremialismes o de corporativismes. Pensem d’una vegada en els nostres infants! Quin espectacle donem, Déu meu!

En el famós debat televisiu sobre l’educació que va tenir lloc fa uns dies a TV3 es va posar de manifest la vergonyant falta de sentit comú de totes les parts implicades. Tampoc hi va ajudar la postura pretesament imparcial de la direcció del programa.

Bé, demà (o un altre dia, o d’aquí a una estona), més.

divendres, 7 de novembre del 2008

A voltes, amb l'avaluació

Vaig sentir, no fa gaire —primer, amb sorpresa i, després, amb dolor—, que les autoritats educatives s'estan plantejant molt seriosament de reintroduir una mena de revàlida a 6è de Educació Primària. No ens enganyem, serà això: un examen de revàlida. És a dir, totes les alarmes del sistema educatiu estan enceses... i tornarem a exercir la pressió sobre els pobres alumnes!

¿No seria més lògic avaluar l’avaluador que fins ara no ha fet la feina? Sóc pedagog però ara em queixo amb els nens i nenes de Catalunya: “No! Si us plau! No em poseu un altre cop entre les cordes; no deixeu que molts dels meus profes ho aprofitin per pressionar-me amb qualsevol mena d'estrés i de xantatge!!! Avalueu-los a ells!!!”

I és que en aquest país no hi ha cultura d'avaluació. Més ben dit: sempre s'avalua als altres, però mai a un mateix...