Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris universitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris universitat. Mostrar tots els missatges

dissabte, 9 de novembre del 2013

Paraules vigents: Menéndez y Pelayo i la universitat


Ara que el conec més de prop, tinc la impressió que el món universitari és més erràtic del que aparenta. La manera en què la universitat espanyola va encarar el repte que plantejava el famós pla nascut a Bolònia no ha servit per estabilitzar-la ni fer-la més competitiva, sinó que als mals endèmics s'hi ha afegit una manera de fer postissa, que no satisfà ningú.

Reconec que haig d'estudiar més a fons el problema, sempre des de l'òptica de la pedagogia, que és el meu camp.

De totes maneres, he trobat unes paraules de Marcelino Menéndez y Pelayo (deixeble, a Barcelona, de Milà i Fontanals, de 1871 a 1873) que m'han fet rumiar. Ara bé, si les subscric totalment o parcial, no és aquesta la qüestió.

Tot i que aquest pensador no va escriure "una obra sistemàtica sobre matèria educativa, sí que incidentalment tracta el tema educatiu al llarg de la seva producció bibliogràfica"(1), en un dels seus escrits hi trobem aquest pensament, per reflexionar i debatre, perquè se m'antulla plenament vigent:

 «Nadie más amigo que yo de la independencia orgánica de las universidades. Nadie más partidario tampoco de la intervención contínua y vigilante de la Iglesia en ellas [cal tenir en compte el context històric de l'època de Menéndez y Pelayo], no de la inspección laica incompetente de ministros y directores más o menos doctrinarios [...]. Más, Excmo. Sr., que fundar enseñanzas nuevas, para las cuales quizá no hay recursos, importa emancipar de la excesiva tutela oficial las que hoy existen; devolver al cuerpo universitario una prudente y racional autonomía, escuchar su voz cuando de enseñanza se trate, pues es proverbio bien confirmado por la experiencia que hasta el insapiente suele saber de las cosas de su casa más que el sabio, y dejar que, lenta y orgánicamente, vaya desenvolviéndose en nuestros centros de enseñanza, una cultura propia que remedie la anarquía intelectual en que hoy vivimos».(2)
(1) Galino, A. (1968). Textos pedagógicos hispanoamericanos. Madrid: Iter Ediciones. Pàg. 1.311.
(2) Dictamen sobre el proyecto de reforma universitaria. A Obras completas, vol. 64, pàg. 273. 



divendres, 17 d’abril del 2009

Ensenyar a ensenyar

Fa temps, un familiar em va fer arribar un article publicat al diari "El País" el dia 8 de desembre de l'any passat, que duia per títol «la estafa de enseñar a enseñar», i escrit pel senyor Andrés de la Oliva, catedràtic de Dret de la Universitat Complutense de Madrid.

Avui, m’he atorgat un petit descans després d’uns dies de feina “extra”, i l’he recuperat de la memòria... del meu portàtil!

L'escrit cal entendre'l en el marc dels necessaris canvis que s'han de produir en les nostres universitats. En aquest cas, concretament, del postgrau ( o màster) que substituirà el rònec i caspós CAP.

D'entrada, em vaig sentir corporativament molest pel tracte despectiu que es dóna als pedagogs. Després, vaig comprendre que ens carrega morts que no són nostres, sinó del sistema i d’alguns companys de professió, amb reconegudes pífies al llarg de l’efervescència de l’escola “progressista” dels anys 70 i 80.

Hi diu moltes coses per rumiar. Posa el dit a la nafra en concepcions de l'educació i metodologies que, mal enteses, i pitjor posades en pràctica, han fet tan de mal a la nostra escola, i als ànims dels nostres mestres. De totes maneres, m’apunto al carro d’en Gregori Luri: l’optimisme és possible. I jo hi afegiria: si ens ho creiem!

En fi, no vull predisposar ningú. Deixo l’enllaç per si s’hi vol fer una lectura, i que cadascú en tregui les conseqüències... que estiguin més al seu abast!

Article "Enseñar a enseñar"