Ara que el conec més de prop, tinc la impressió que el món universitari és més erràtic del que aparenta. La manera en què la universitat espanyola va encarar el repte que plantejava el famós pla nascut a Bolònia no ha servit per estabilitzar-la ni fer-la més competitiva, sinó que als mals endèmics s'hi ha afegit una manera de fer postissa, que no satisfà ningú.
Reconec que haig d'estudiar més a fons el problema, sempre des de l'òptica de la pedagogia, que és el meu camp.
De totes maneres, he trobat unes paraules de Marcelino Menéndez y Pelayo (deixeble, a Barcelona, de Milà i Fontanals, de 1871 a 1873) que m'han fet rumiar. Ara bé, si les subscric totalment o parcial, no és aquesta la qüestió.
Tot i que aquest pensador no va escriure "una obra sistemàtica sobre matèria educativa, sí que incidentalment tracta el tema educatiu al llarg de la seva producció bibliogràfica"(1), en un dels seus escrits hi trobem aquest pensament, per reflexionar i debatre, perquè se m'antulla plenament vigent:
(1) Galino, A. (1968). Textos pedagógicos hispanoamericanos. Madrid: Iter Ediciones. Pàg. 1.311.De totes maneres, he trobat unes paraules de Marcelino Menéndez y Pelayo (deixeble, a Barcelona, de Milà i Fontanals, de 1871 a 1873) que m'han fet rumiar. Ara bé, si les subscric totalment o parcial, no és aquesta la qüestió.
Tot i que aquest pensador no va escriure "una obra sistemàtica sobre matèria educativa, sí que incidentalment tracta el tema educatiu al llarg de la seva producció bibliogràfica"(1), en un dels seus escrits hi trobem aquest pensament, per reflexionar i debatre, perquè se m'antulla plenament vigent:
«Nadie más amigo que yo de la independencia orgánica de las universidades. Nadie más partidario tampoco de la intervención contínua y vigilante de la Iglesia en ellas [cal tenir en compte el context històric de l'època de Menéndez y Pelayo], no de la inspección laica incompetente de ministros y directores más o menos doctrinarios [...]. Más, Excmo. Sr., que fundar enseñanzas nuevas, para las cuales quizá no hay recursos, importa emancipar de la excesiva tutela oficial las que hoy existen; devolver al cuerpo universitario una prudente y racional autonomía, escuchar su voz cuando de enseñanza se trate, pues es proverbio bien confirmado por la experiencia que hasta el insapiente suele saber de las cosas de su casa más que el sabio, y dejar que, lenta y orgánicamente, vaya desenvolviéndose en nuestros centros de enseñanza, una cultura propia que remedie la anarquía intelectual en que hoy vivimos».(2)
(2) Dictamen sobre el proyecto de reforma universitaria. A Obras completas, vol. 64, pàg. 273.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixeu el vostre comentari aquí