Pàgines

dijous, 26 de gener del 2012

Catalunya: educació, esforç, cultura

Un vídeo per fer-lo arribar tot el món. Que sàpiguen qui som i què som capaços de fer, els catalans. Educadament, amb esforç, units i integrant, sense exclusions. Si us és possible, feu-ne difusió (està disponible al youtube). La UNESCO està amb nosaltres.

Les nostres tradicions encarnen molts valors que els educadors hauríem d'aprofitar molt més.

                   

dimecres, 18 de gener del 2012

La futura llei que s'albira

És indubtable que el nou govern, tard o d'hora endegarà un nou procés (el vuitè des de la Ley General de Educación del 1970) per canviar el marc legal de l'estat en matèria educativa.

Tots els que ens dediquem a aquest ofici, el de l'educació, sabem que una reforma no només és necessària sinó que ha de ser radical i estable. Perquè sigui radical i estable no només cal un "consens" polític: amb això no n'hi ha prou! Com jo mateix reflexionava en un comentari que vaig fer a un post del blog La Pissarra 2.0, crec que més que mai és molt necessària la intervenció i guiatge per part dels pedagogs. Des de la "Llei Moyano" de 1857 (des de llavors se n'han promulgat fins a vuit, si hi incloem la LEC), les nostres lleis n'estan molt mancades, d'aquesta intervenció i d'aquest guiatge. Sense voler polemitzar, sinó mirant el benestar pedagògic del nostre alumnat, hi ha un excés de normativització, i massa ingredients, mal entesos, de psicologisme.

Cal que els pedagogs fem sentir d'una vegada amb força la nostra veu, basada en la ciència pedagògica, d'una banda, i en l'experiència pedagògica, de l'altra: les dues.

                 

dimecres, 4 de gener del 2012

Noé, l'arca i el desodorant...


[Ja sé que són dues entrades en un dia: trenco tots rècords personals. Però per això són els rècords: per trencar-los quan pots o tens el dia].

Aquest migdia, mirant les notícies, en l’apartat “anuncis” n’hi ha hagut un que m’ha cridat l’atenció. Miraré de resumir-lo tant com pugui perquè, a banda de la nefasta posada en escena formal, m’ha sobtat el fons: es tracta d’un xicot que construeix un vaixell de fusta, emulant l’arca de Noé... es posa un desodorant i ‒mentre una veu en off diu, més o menys, “prepara’t per a la fi del món” (o semblant, perquè no hi he parat més atenció)‒ s’hi van aplegant parelles de xicotes ben maques... Després, llamps, trons, pluja... i l'arca al fons.

He recordat una entrada que sobre el Nadal ja vaig fer fa un parell d’anys. He tornat a posar-me en la pell de tots els nens (i no tan nens) que, de ben segur, no saben quin és l’origen de l’anunci: la narració bíblica sobre Noé i el diluvi universal.

No ho diré amb les meves paraules de cristià; utilitzaré les paraules d’un il·lustre filòsof i pedagog no massa sospitós de ser-ho, al menys de forma ortodoxa: em refereixo a Lev Tolstoi. En l’Estudi Segon de la seva obra L’escola Iàsnaia Poliana, entre moltes d’altres coses ‒sempre interessants‒ diu:

“Per obrir un univers nou al deixeble, i sense ciència arribar a estimar la ciència, no hi ha res més que un sol llibre: la Bíblia. Parlo tanmateix per a aquells que no consideren la Bíblia com una revelació”.

I fa moltes altres afirmacions que, en boca d’un llibertari (inspirador de Ferrer i Guàrdia), aconsello vivament que les llegeixin amb cura els pedagogs del segle XXI, necessitats de donar referents culturals i antropològics al seu alumnat.

Sense això, fins i tot un anunci banal d’un desodorant perd la seva “eficàcia”.
     
     
    

Nadius digitals o analfabets analògics?

Ja fa dies que poso en dubte el concepte de nadiu digital. Em sembla que no sóc l'únic.

Sí que és veritat que, per l'ús, els infants d'avui tenen unes destreses que no teníem nosaltres. Però això també és normal en altres àmbits: els nens de pagès, per exemple, saben portar un tractor als nou anys i els de ciutat, no. I no per això parlem de "nadius en aperos".

La conclusió que en trec és molt senzilla: per bé que del nostre alumnat en diem "nadius digitals", ens segueixen necessitant perquè són "analfabets analògics". Ja vaig escriure fa dies que nosaltres també les hem d'aprendre, les destreses. I ho hem de fer perquè, coneixent-les, podem guiar l'alumnat ignorant (en el sentit clàssic del terme, és a dir, que no sap i està aprenent) en el camí per aprofitar-les per al que són: eines per adquirir informació que, alhora, els ha de servir per construir coneixement, per acabar en allò que és important: el saber... i aquest és analògic.