Pàgines
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ensenyament. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ensenyament. Mostrar tots els missatges
dijous, 27 de gener del 2011
Departament d'Educació? Departament d'Ensenyament?
Deixo de banda les connotacions econòmiques i polítiques immediates del canvi de nom del Departament que ha aprovat el nou govern de Catalunya. He intentat de posar-me a la pell d'aquest per proposar un canvi, que ha estat força qüestionat i criticat (que és l'esport que se sol practicar quan hi ha un canvi de govern).
Hi he donat voltes, i he intentat buscar alguna raó profunda que justifiqui el canvi de denominació. Finalment, penso que està bé tornar a l'anterior: Departament d'Ensenyament. El motiu de la meva presa de posició sobre el tema es fonamenta bàsicament, d'entrada, amb el baix to que trobo en els plantejaments d'alguns polítics, quan utilitzen l'educació com un mitjà electoral i -sempre més d'amagat- ideològic.
M'explico: la paraula "educació" en mans de segons quina ideologia política -amb tendències totalitàries i intrusistes demostrades al llarg de la història- és altament susceptible d'adoctrinament ideològic, i serveix d'excusa per "colar" a l'escola tasques -pretesament educatives- que no són les seves. La idea del papa-Estat, que vetlla per la "correcta" educació dels seus "individus" -o ciutadans- ja s'ha demostrat, fins fa ben poc, que és molt llaminera.
És per això que em quedo amb un -potser- més asèptic "ensenyament", que com a mínim, però, garanteix que a l'escola hi entra allò que el projecte educatiu de cada centre en particular és capaç d'assumir, segons diu la Constitució (ai, Senyor!)... i el sentit comú.
Etiquetes de comentaris:
educació,
ensenyament,
ideologies,
política,
polítics,
sentit comú
divendres, 17 d’abril del 2009
Ensenyar a ensenyar
Fa temps, un familiar em va fer arribar un article publicat al diari "El País" el dia 8 de desembre de l'any passat, que duia per títol «la estafa de enseñar a enseñar», i escrit pel senyor Andrés de la Oliva, catedràtic de Dret de la Universitat Complutense de Madrid.
Avui, m’he atorgat un petit descans després d’uns dies de feina “extra”, i l’he recuperat de la memòria... del meu portàtil!
L'escrit cal entendre'l en el marc dels necessaris canvis que s'han de produir en les nostres universitats. En aquest cas, concretament, del postgrau ( o màster) que substituirà el rònec i caspós CAP.
D'entrada, em vaig sentir corporativament molest pel tracte despectiu que es dóna als pedagogs. Després, vaig comprendre que ens carrega morts que no són nostres, sinó del sistema i d’alguns companys de professió, amb reconegudes pífies al llarg de l’efervescència de l’escola “progressista” dels anys 70 i 80.
Hi diu moltes coses per rumiar. Posa el dit a la nafra en concepcions de l'educació i metodologies que, mal enteses, i pitjor posades en pràctica, han fet tan de mal a la nostra escola, i als ànims dels nostres mestres. De totes maneres, m’apunto al carro d’en Gregori Luri: l’optimisme és possible. I jo hi afegiria: si ens ho creiem!
En fi, no vull predisposar ningú. Deixo l’enllaç per si s’hi vol fer una lectura, i que cadascú en tregui les conseqüències... que estiguin més al seu abast!
Article "Enseñar a enseñar"
Avui, m’he atorgat un petit descans després d’uns dies de feina “extra”, i l’he recuperat de la memòria... del meu portàtil!
L'escrit cal entendre'l en el marc dels necessaris canvis que s'han de produir en les nostres universitats. En aquest cas, concretament, del postgrau ( o màster) que substituirà el rònec i caspós CAP.
D'entrada, em vaig sentir corporativament molest pel tracte despectiu que es dóna als pedagogs. Després, vaig comprendre que ens carrega morts que no són nostres, sinó del sistema i d’alguns companys de professió, amb reconegudes pífies al llarg de l’efervescència de l’escola “progressista” dels anys 70 i 80.
Hi diu moltes coses per rumiar. Posa el dit a la nafra en concepcions de l'educació i metodologies que, mal enteses, i pitjor posades en pràctica, han fet tan de mal a la nostra escola, i als ànims dels nostres mestres. De totes maneres, m’apunto al carro d’en Gregori Luri: l’optimisme és possible. I jo hi afegiria: si ens ho creiem!
En fi, no vull predisposar ningú. Deixo l’enllaç per si s’hi vol fer una lectura, i que cadascú en tregui les conseqüències... que estiguin més al seu abast!
Article "Enseñar a enseñar"
Etiquetes de comentaris:
aprenentatges,
ensenyament,
escola,
metodologies,
pedagogia,
universitat
dimecres, 17 de desembre del 2008
El currículum (?) d'Educació Infantil
Aquest comentari fa dies que el tinc desat a la cartutxera. Amb data 16 de setembre de 2008, el Diari oficial de la Generalitat publicava el Decret 181/2008, de 9 de setembre, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments del segon cicle de l’educació infantil. La veritat, em fa riure: d'uns ensenyaments tan bàsics se n’ha fet categoria i tot un senyor decret! A més, pel que he llegit, com en tot decret, es posen límits “per baix” però també “per dalt”.
Si precisament alguna cosa no s’ha de fer en aquestes edats és posar límits a allò que els alumnes són capaços d’aprendre! El treball del mestre ha de ser molt creatiu, sense les limitacions d’un programa. No sé perquè els polítics s’omplen la boca de l’autonomia dels centres i dels docents i, en contrapartida, en uns ensenyaments no obligatoris, s’ordenen els ensenyaments. Què passa, que no se’n fien dels professionals d’aquestes edats? O potser es pretén suplir, o fomentar una mica més, la mediocritat d’alguns?
¿Què diu la pràctica pedagògica sobre el que cal treballar quan els nens i nenes tenen de 3 a 6 anys? En primer lloc, el sentit comú que ens diu dues coses: la primera, que no hi ha cap nen que, en condicions normals, no tingui ganes d’aprendre coses; la segona, que amb l’estímul adequat el cervell del nen té un capacitat inimaginable d’assumir coneixements. ¿Com s’ha fet fins ara? (¿o és que volen donar a entendre que fins ara els mestres feien ben poc o mal organitzat?) La tradició pedagògica en el nostre país, precisament, és molt rica en aquest camp. Per citar un exemple, ja a principis del segle XX, Maria Montessori va deixar un ampli llegat que encara perdura actualment en molts dels nostres centres educatius, i en la pràctica de molts educadors. No he estat capaç d’endevinar l’esperit d’aquest magnífic llegat en tot el decret.
Altrament, tota la investigació que es duu en el camp de la neuropedagògia, ens porta a pràctiques diàries molt allunyades del que ens proposa el decret. Hi ha molts centres que ja estan treballant en aquest sentit, i el seu treball anual està perfectament programat, amb uns resultats extraordinaris. Generalment, doncs, en els centres educatius, es programa en funció de les fiables directrius que les diverses plataformes o associacions de recerca pedagògica de tot tipus han anat suggerint.
En general, sóc molt crític amb l’excessiva normativització que pateix el nostre sistema. Però aquest decret em sembla, simplement, un insult a la intel·ligència dels professionals que es dediquen a aquesta etapa, i una pressió normativa sense justificació a aquest col·lectiu.
Potser m'hagués agradat més, com han fet en d'altres ocasions, que ho haguessin publicat com a "orientacions", però no un decret, que és d'obligat compliment.
Si precisament alguna cosa no s’ha de fer en aquestes edats és posar límits a allò que els alumnes són capaços d’aprendre! El treball del mestre ha de ser molt creatiu, sense les limitacions d’un programa. No sé perquè els polítics s’omplen la boca de l’autonomia dels centres i dels docents i, en contrapartida, en uns ensenyaments no obligatoris, s’ordenen els ensenyaments. Què passa, que no se’n fien dels professionals d’aquestes edats? O potser es pretén suplir, o fomentar una mica més, la mediocritat d’alguns?
¿Què diu la pràctica pedagògica sobre el que cal treballar quan els nens i nenes tenen de 3 a 6 anys? En primer lloc, el sentit comú que ens diu dues coses: la primera, que no hi ha cap nen que, en condicions normals, no tingui ganes d’aprendre coses; la segona, que amb l’estímul adequat el cervell del nen té un capacitat inimaginable d’assumir coneixements. ¿Com s’ha fet fins ara? (¿o és que volen donar a entendre que fins ara els mestres feien ben poc o mal organitzat?) La tradició pedagògica en el nostre país, precisament, és molt rica en aquest camp. Per citar un exemple, ja a principis del segle XX, Maria Montessori va deixar un ampli llegat que encara perdura actualment en molts dels nostres centres educatius, i en la pràctica de molts educadors. No he estat capaç d’endevinar l’esperit d’aquest magnífic llegat en tot el decret.
Altrament, tota la investigació que es duu en el camp de la neuropedagògia, ens porta a pràctiques diàries molt allunyades del que ens proposa el decret. Hi ha molts centres que ja estan treballant en aquest sentit, i el seu treball anual està perfectament programat, amb uns resultats extraordinaris. Generalment, doncs, en els centres educatius, es programa en funció de les fiables directrius que les diverses plataformes o associacions de recerca pedagògica de tot tipus han anat suggerint.
En general, sóc molt crític amb l’excessiva normativització que pateix el nostre sistema. Però aquest decret em sembla, simplement, un insult a la intel·ligència dels professionals que es dediquen a aquesta etapa, i una pressió normativa sense justificació a aquest col·lectiu.
Potser m'hagués agradat més, com han fet en d'altres ocasions, que ho haguessin publicat com a "orientacions", però no un decret, que és d'obligat compliment.
Etiquetes de comentaris:
educació infantil,
ensenyament,
neuroaprenentatge,
normativa,
pedagogia
dimarts, 16 de desembre del 2008
VII tribuna Edu21
Ahir, 15 de desembre, vaig tenir l’ocasió d’anar a un acte organitzat per Edu21, que depèn del Centre d’Estudis Jordi Pujol, i que organitza unes taules rodones sobre diversos aspectes de l’educació. La d’ahir tenia un títol suggerent: Com conèixer i potenciar el talent en educació?Aprofitem el talent; millorem en excel·lència. Va ser interessant: tant per la solvència professional dels ponents (podeu trobar la referència a http://www.edu21.cat/ca/activitats/tribunes/32), com per la manera en què es va tractar el tema.
En general, es va estar d’acord en que la LOGSE va propiciar la cultura del poc esforç: el fet de destacar, o la competitivitat, van esdevenir valors políticament incorrectes. Ja el disseny del propi sistema, que pren com a criteri d’agrupament de l alumnat l’any de naixement, per exemple, no ajuda al educadors en la tasca d’identificar-lo, el talent.
Que es va proposar? Una reflexió per animar als educadors a redissenyar els temps d’atenció a l’alumnat per dedicar-ne més als que “van bé”. També es va posar de manifest que no hi ha un únic talent, sinó que es pot manifestar en cada alumne d’una manera diferent i es tracta d’identificar-lo. D’alguna manera seria fer bo aquell postulat de “potenciar al màxim les capacitats de tots i cadascun dels alumnes”. També s’anima als docents a cercar activitats com “de regal”, voluntàries, adreçades a despertar la motivació i l’interès de l’alumnat.
En una de les intervencions es va posar de manifest que es troben a faltar estratègies de treball en grup, encaminades a potenciar les aportacions individuals amb diferents punts de vista sobre el tema.
Segur que en la nostra pràctica docent, els que ens hi em dedicat, hem observat alumnes que, tot i anar malament en resultats acadèmics, hi hem reconegut talent. Són els alumnes que fan patir. Doncs bé, es tractava d’això, d’aquest alumnat. Els ponents ens van animar a dedicar-hi més esforços sense complexos, perquè al final la recompensa és molt gratificant.
Ja és a http://www.edu21.cat/ca/continguts/272 el resum més extens de l'activitat
En general, es va estar d’acord en que la LOGSE va propiciar la cultura del poc esforç: el fet de destacar, o la competitivitat, van esdevenir valors políticament incorrectes. Ja el disseny del propi sistema, que pren com a criteri d’agrupament de l alumnat l’any de naixement, per exemple, no ajuda al educadors en la tasca d’identificar-lo, el talent.
Que es va proposar? Una reflexió per animar als educadors a redissenyar els temps d’atenció a l’alumnat per dedicar-ne més als que “van bé”. També es va posar de manifest que no hi ha un únic talent, sinó que es pot manifestar en cada alumne d’una manera diferent i es tracta d’identificar-lo. D’alguna manera seria fer bo aquell postulat de “potenciar al màxim les capacitats de tots i cadascun dels alumnes”. També s’anima als docents a cercar activitats com “de regal”, voluntàries, adreçades a despertar la motivació i l’interès de l’alumnat.
En una de les intervencions es va posar de manifest que es troben a faltar estratègies de treball en grup, encaminades a potenciar les aportacions individuals amb diferents punts de vista sobre el tema.
Segur que en la nostra pràctica docent, els que ens hi em dedicat, hem observat alumnes que, tot i anar malament en resultats acadèmics, hi hem reconegut talent. Són els alumnes que fan patir. Doncs bé, es tractava d’això, d’aquest alumnat. Els ponents ens van animar a dedicar-hi més esforços sense complexos, perquè al final la recompensa és molt gratificant.
Ja és a http://www.edu21.cat/ca/continguts/272 el resum més extens de l'activitat
Etiquetes de comentaris:
capacitats,
ensenyament,
esforç,
sistema educatiu,
talent,
treball
dilluns, 17 de novembre del 2008
El blog del Pedagog
Navegant pels blocs del "google" vaig trobar un blog que es diu "El blog del Pedagog" i hi vaig trobar una llarga reflexió molt interessant. Tant, que no me'n vaig poder estar de posar-hi un petit comentari, que transcric. Tanmateix, però, us recomano vivament de visitar l'escrit del bloc esmentat; el trobareu a http://elblogdelpedagog.blogspot.com/2008/11/s-hora-de-dir-prou.html
El meu comentari ha estat:
"Mira que si estic d'acord amb tu que, sense conèixer el teu bloc, ja fa dies que, en el meu entorn, proposo un discurs igual. D'altra banda, tot navegant, he trobat el vostre bloc i el visitaré sovint, perquè jo tembé sóc un pedagog, que li agrada ser-ho, però no li agrada el que veu: on ens porten els polítics, on ens porten els sindicats i on ens porten un grapat de docents que no senten el que fan.
També, doncs, prou d'amargar i tapar les mancances d'alguns companys, que són mancances per culpa del propi sistema, que no els ha donat les eines apropiades per sentir, de veritat, el que fan."
El meu comentari ha estat:
"Mira que si estic d'acord amb tu que, sense conèixer el teu bloc, ja fa dies que, en el meu entorn, proposo un discurs igual. D'altra banda, tot navegant, he trobat el vostre bloc i el visitaré sovint, perquè jo tembé sóc un pedagog, que li agrada ser-ho, però no li agrada el que veu: on ens porten els polítics, on ens porten els sindicats i on ens porten un grapat de docents que no senten el que fan.
També, doncs, prou d'amargar i tapar les mancances d'alguns companys, que són mancances per culpa del propi sistema, que no els ha donat les eines apropiades per sentir, de veritat, el que fan."
Etiquetes de comentaris:
ensenyament,
pedagogia,
professió docent,
sindicats,
sistema educatiu
divendres, 14 de novembre del 2008
Els mestres, la vaga i l'educació
He estat una setmana com de vacances de bloc. I no serà perquè no hi hagi temes sobre els que opinar, sempre des del punt de vista de pedagog, però a vegades ve més de gust de posar-s’hi que d’altres.
Dijous, dia 13, hi va haver mestres i professorat que van fer vaga. Segons el Departament d’Educació, la incidència no va arribar ni al 20% dels docents. Segons els convocants (un sol sindicat) va tenir un seguiment massiu. No sé què en diu la guàrdia urbana (perquè en això, de manifestacions i vagues, en qüestió de números, sempre hi trobem a faltar els de la guàrdia urbana).
No entraré a valorar ni el seguiment, ni qui convoca, ni per què es convoca una vaga de professorat. Però sí que vull fer un clam en nom de tot aquest alumnat nostre, que està a la cua d’Europa en competències bàsiques. Estar a la cua en això vol dir, en termes absoluts, que si agaféssim un infant de cada país, el del nostre seria l’últim en resoldre una situació quotidiana, amb els recursos apresos a l’escola. Això vol dir competències bàsiques. I això vol dir estar a la cua d’Europa. Que trist!
I aquí, barallant-nos i tirant de tòpics rancis com ara que la culpa és de la concertada, o dels mestres que treballen poc, o del govern que fa les lleis amb els peus. Els responsables en som una mica tots i és molt urgent que ens posem d’acord per fer-hi front. Des de l’objectivitat. Deixant-nos de partidismes, de gremialismes o de corporativismes. Pensem d’una vegada en els nostres infants! Quin espectacle donem, Déu meu!
En el famós debat televisiu sobre l’educació que va tenir lloc fa uns dies a TV3 es va posar de manifest la vergonyant falta de sentit comú de totes les parts implicades. Tampoc hi va ajudar la postura pretesament imparcial de la direcció del programa.
Bé, demà (o un altre dia, o d’aquí a una estona), més.
Dijous, dia 13, hi va haver mestres i professorat que van fer vaga. Segons el Departament d’Educació, la incidència no va arribar ni al 20% dels docents. Segons els convocants (un sol sindicat) va tenir un seguiment massiu. No sé què en diu la guàrdia urbana (perquè en això, de manifestacions i vagues, en qüestió de números, sempre hi trobem a faltar els de la guàrdia urbana).
No entraré a valorar ni el seguiment, ni qui convoca, ni per què es convoca una vaga de professorat. Però sí que vull fer un clam en nom de tot aquest alumnat nostre, que està a la cua d’Europa en competències bàsiques. Estar a la cua en això vol dir, en termes absoluts, que si agaféssim un infant de cada país, el del nostre seria l’últim en resoldre una situació quotidiana, amb els recursos apresos a l’escola. Això vol dir competències bàsiques. I això vol dir estar a la cua d’Europa. Que trist!
I aquí, barallant-nos i tirant de tòpics rancis com ara que la culpa és de la concertada, o dels mestres que treballen poc, o del govern que fa les lleis amb els peus. Els responsables en som una mica tots i és molt urgent que ens posem d’acord per fer-hi front. Des de l’objectivitat. Deixant-nos de partidismes, de gremialismes o de corporativismes. Pensem d’una vegada en els nostres infants! Quin espectacle donem, Déu meu!
En el famós debat televisiu sobre l’educació que va tenir lloc fa uns dies a TV3 es va posar de manifest la vergonyant falta de sentit comú de totes les parts implicades. Tampoc hi va ajudar la postura pretesament imparcial de la direcció del programa.
Bé, demà (o un altre dia, o d’aquí a una estona), més.
Etiquetes de comentaris:
competències bàsiques,
educació,
ensenyament,
escola,
professió docent,
sindicats,
sistema educatiu,
vaga
divendres, 7 de novembre del 2008
A voltes, amb l'avaluació
Vaig sentir, no fa gaire —primer, amb sorpresa i, després, amb dolor—, que les autoritats educatives s'estan plantejant molt seriosament de reintroduir una mena de revàlida a 6è de Educació Primària. No ens enganyem, serà això: un examen de revàlida. És a dir, totes les alarmes del sistema educatiu estan enceses... i tornarem a exercir la pressió sobre els pobres alumnes!
¿No seria més lògic avaluar l’avaluador que fins ara no ha fet la feina? Sóc pedagog però ara em queixo amb els nens i nenes de Catalunya: “No! Si us plau! No em poseu un altre cop entre les cordes; no deixeu que molts dels meus profes ho aprofitin per pressionar-me amb qualsevol mena d'estrés i de xantatge!!! Avalueu-los a ells!!!”
I és que en aquest país no hi ha cultura d'avaluació. Més ben dit: sempre s'avalua als altres, però mai a un mateix...
¿No seria més lògic avaluar l’avaluador que fins ara no ha fet la feina? Sóc pedagog però ara em queixo amb els nens i nenes de Catalunya: “No! Si us plau! No em poseu un altre cop entre les cordes; no deixeu que molts dels meus profes ho aprofitin per pressionar-me amb qualsevol mena d'estrés i de xantatge!!! Avalueu-los a ells!!!”
I és que en aquest país no hi ha cultura d'avaluació. Més ben dit: sempre s'avalua als altres, però mai a un mateix...
Etiquetes de comentaris:
avaluació,
ensenyament,
escola,
sistema educatiu
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
