Pàgines

dimarts, 23 de desembre del 2008

La tradició del Nadal i els nostres infants

En aquestes festes, el debat de fa uns anys era si Pare Noel o Reis, si pessebre o arbre de Nadal, si nit de Nadal o dia de Nadal, si festa cristiana o festa del comerç, etc. Per mi que el debat ha quedat obsolet perquè, últimament, observo una cosa potser més alarmant: la desaparició del sentit de la pròpia festa. Així, se’ns col·loquen arbres de ferro, de plàstic o de paper, es fan versions dels pastorets que ja no van a adorar ningú, i les nostres cançons de Nadal són substituïdes (sense desmerèixer-ne la qualitat artística) sistemàticament per les dels grups més de moda que parlen de sentiments, contra la fam i a favor de la pau i la solidaritat... (I molts d'altres canvis que deixo perquè la descobreixi a la sensibilitat i l’observació de qui ho llegeixi...).

En aquest entorn, quins models estem donant als nostres infants? Per a ells és un autèntic aiguabarreig d’informacions –cada cop més accentuades per la globalització–: pessebres (vivents i inanimats), pares Noel, tions, felicitacions i arbres de Nadal; regals la nit de Nadal i la de Reis; cançons del nord, de l’est, de l’oest i del sud, versionades en tots els estils i mestissatges; campanyes solidàries i no tan solidàries (les dels comerciants); amor, pau i alegria perquè sí –perquè toca–; menjars més sofisticats, més cars (i no tan bons com un bon plat de macarrons).

(–I, què celebrem per Nadal?
–No ho sé, senyora...)

Com en tot, reivindico un missatge clar, per als nostres infants. Un missatge sense el tamís d’allò que hom considera políticament correcte. En la nostra cultura, per Nadal s'ha celebrat i se celebra el naixement de Jesús. Segons un llibre, que en la nostra cultura sempre n’hem dit Bíblia, va néixer, d'una noia que es deia Maria, a Betlem, molt pobre i, tot i amb això, era Fill de Déu. Que la mateixa paraula Nadal vol dir naixement. Per això, a casa nostra, de sempre, s’ha fet el pessebre, s’han cantat nadales i, també, en un pla més festiu, hem fet cagar el tió. En el mateix llibre es narra que tres mags d’orient li van portar regals. Són aquests mateixos mags els que vénen també cada any a portar regals als nens i nenes que es porten bé.

L’ateu o el no creient no té perquè renunciar als seus principis per explicar els seus fills o als seus alumnes una història, que es conté en un llibre que, malgrat tot, pot inspirar –com els ha passat a molts poetes– tendresa, pau, humilitat, alegria i amor. I d'aquesta història se’n deriva tota una tradició cultural mil·lenària, basada o no en conveniències o errors històrics. Les impressionants obres d'art religiós de tots els temps en són testimoni exemplar –oi que no els ho obviarem, quan les estudiïn més a fons?–. Només d’aquesta manera, les nenes i els nens poden arribar a entendre que, en d’altres països, la mateixa tradició se celebra de diferent manera: bé sigui amb un arbre –regals i mitjons inclosos–; o amb un grosset i bondadós pare Noel (santa Klaus, o sant Nicolau), conduint els seus rens i ajudat pels seus follets; o amb d’altres cançons, amb matisos més anglosaxons i comercials.

Si el nostre missatge és clar i diàfan, a partir del coneixement senzill –i profund, alhora– de la seva pròpia tradició, els nostres fills i alumnes sabran posar cada cosa al seu lloc.

I no només ho entendran, sinó que culturalment ho reproduiran amb sà orgull i necessària seguretat. Un país que va renunciant a la seva pròpia cultura, i que en va bastint una altra d'artificial, construïda a base de "una mica d’aquí i una mica d’allà" indiscriminadament, és un país que es despersonalitza i que es dilueix. Un nen, una nena, en un país despersonalitzat i diluït culturalment, són carn de canó.

Jo ja he fet el pessebre, cantaré nadales i faré cagar al tió amb als menuts de la família que, per cert, els distraiem cantant-li cançons de Nadal al nen Jesús del pessebre. I potser aniré a Missa del Gall i tot, aquest any! (Per què no?).

Bon Nadal a tothom!

Feliç entrada d’any 2009!

Que els reis Mags us portin força coses, si us heu portat bé!

dimecres, 17 de desembre del 2008

El currículum (?) d'Educació Infantil

Aquest comentari fa dies que el tinc desat a la cartutxera. Amb data 16 de setembre de 2008, el Diari oficial de la Generalitat publicava el Decret 181/2008, de 9 de setembre, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments del segon cicle de l’educació infantil. La veritat, em fa riure: d'uns ensenyaments tan bàsics se n’ha fet categoria i tot un senyor decret! A més, pel que he llegit, com en tot decret, es posen límits “per baix” però també “per dalt”.

Si precisament alguna cosa no s’ha de fer en aquestes edats és posar límits a allò que els alumnes són capaços d’aprendre! El treball del mestre ha de ser molt creatiu, sense les limitacions d’un programa. No sé perquè els polítics s’omplen la boca de l’autonomia dels centres i dels docents i, en contrapartida, en uns ensenyaments no obligatoris, s’ordenen els ensenyaments. Què passa, que no se’n fien dels professionals d’aquestes edats? O potser es pretén suplir, o fomentar una mica més, la mediocritat d’alguns?

¿Què diu la pràctica pedagògica sobre el que cal treballar quan els nens i nenes tenen de 3 a 6 anys? En primer lloc, el sentit comú que ens diu dues coses: la primera, que no hi ha cap nen que, en condicions normals, no tingui ganes d’aprendre coses; la segona, que amb l’estímul adequat el cervell del nen té un capacitat inimaginable d’assumir coneixements. ¿Com s’ha fet fins ara? (¿o és que volen donar a entendre que fins ara els mestres feien ben poc o mal organitzat?) La tradició pedagògica en el nostre país, precisament, és molt rica en aquest camp. Per citar un exemple, ja a principis del segle XX, Maria Montessori va deixar un ampli llegat que encara perdura actualment en molts dels nostres centres educatius, i en la pràctica de molts educadors. No he estat capaç d’endevinar l’esperit d’aquest magnífic llegat en tot el decret.

Altrament, tota la investigació que es duu en el camp de la neuropedagògia, ens porta a pràctiques diàries molt allunyades del que ens proposa el decret. Hi ha molts centres que ja estan treballant en aquest sentit, i el seu treball anual està perfectament programat, amb uns resultats extraordinaris. Generalment, doncs, en els centres educatius, es programa en funció de les fiables directrius que les diverses plataformes o associacions de recerca pedagògica de tot tipus han anat suggerint.

En general, sóc molt crític amb l’excessiva normativització que pateix el nostre sistema. Però aquest decret em sembla, simplement, un insult a la intel·ligència dels professionals que es dediquen a aquesta etapa, i una pressió normativa sense justificació a aquest col·lectiu.

Potser m'hagués agradat més, com han fet en d'altres ocasions, que ho haguessin publicat com a "orientacions", però no un decret, que és d'obligat compliment.

dimarts, 16 de desembre del 2008

VII tribuna Edu21

Ahir, 15 de desembre, vaig tenir l’ocasió d’anar a un acte organitzat per Edu21, que depèn del Centre d’Estudis Jordi Pujol, i que organitza unes taules rodones sobre diversos aspectes de l’educació. La d’ahir tenia un títol suggerent: Com conèixer i potenciar el talent en educació?Aprofitem el talent; millorem en excel·lència. Va ser interessant: tant per la solvència professional dels ponents (podeu trobar la referència a http://www.edu21.cat/ca/activitats/tribunes/32), com per la manera en què es va tractar el tema.

En general, es va estar d’acord en que la LOGSE va propiciar la cultura del poc esforç: el fet de destacar, o la competitivitat, van esdevenir valors políticament incorrectes. Ja el disseny del propi sistema, que pren com a criteri d’agrupament de l alumnat l’any de naixement, per exemple, no ajuda al educadors en la tasca d’identificar-lo, el talent.

Que es va proposar? Una reflexió per animar als educadors a redissenyar els temps d’atenció a l’alumnat per dedicar-ne més als que “van bé”. També es va posar de manifest que no hi ha un únic talent, sinó que es pot manifestar en cada alumne d’una manera diferent i es tracta d’identificar-lo. D’alguna manera seria fer bo aquell postulat de “potenciar al màxim les capacitats de tots i cadascun dels alumnes”. També s’anima als docents a cercar activitats com “de regal”, voluntàries, adreçades a despertar la motivació i l’interès de l’alumnat.
En una de les intervencions es va posar de manifest que es troben a faltar estratègies de treball en grup, encaminades a potenciar les aportacions individuals amb diferents punts de vista sobre el tema.

Segur que en la nostra pràctica docent, els que ens hi em dedicat, hem observat alumnes que, tot i anar malament en resultats acadèmics, hi hem reconegut talent. Són els alumnes que fan patir. Doncs bé, es tractava d’això, d’aquest alumnat. Els ponents ens van animar a dedicar-hi més esforços sense complexos, perquè al final la recompensa és molt gratificant.

Ja és a http://www.edu21.cat/ca/continguts/272 el resum més extens de l'activitat

dijous, 11 de desembre del 2008

Un article de Sergi Pàmies

Un familiar em va fer parar atenció en un article de Sergi Pàmies, aparegut a La Vanguardia el passat 28 de novembre, amb el títol “La lupa de Luri”. En l’article feia una recensió del llibre “L’escola contra el món” de Gregorio Luri, publicat recentment per l’editorial La Campana. Sembla que tot el llibre és un al·legat al sentit comú en educació i, de passada, a l’optimisme educatiu, en aquests moment en què tothom ho veu tan negre.

Tinc ganes de llegir-me el llibre, i ho faré aviat. Que una persona tan crítica com Sergi Pàmies el deixi tan bé, ja és positiu.

Potser sí que potser ja és hora de deixar de llepar-nos les ferides i, els que ens hi dediquem, a això de l'educació, posar-nos a la feina sense complexos. No sé quines estratègies o remeis proposa en Luri; més o menys es poden deduir de l’article d’en Pàmies, i d’entrada hi estic d’acord. I jo segueixo apostant pel sentit comú: exigir i estimar.

Podeu trobar reproduït l’article de Sergi Pàmies a http://www.radical.es/informacion.php?iinfo=9346

dilluns, 1 de desembre del 2008

La riquesa, la pobresa i la cultura

Suposo que a més d’un, alguna vegada, se’ns han posat els pèls de punta en veure el nivell cultural al que cada cop ens tenen més acostumats els nostres (pobres?) adolescents. Està clar que, cada cop en més quantitat, tenen clar que el que aprenen a l’escola els serveix per no suspendre o –en algun cas— per treure bona nota. Difícilment pensen que els serveix per aplicar-ho a la vida real.

Un exemple. És evident que a l’escola se’ls ensenya vocabulari, les normes ortogràfiques, els conceptes matemàtics, la visió de la història i, fins i tot, el sentit de la vida, en la connotació més àmplia del terme. Malgrat això, a l’hora de parlar entre ells es denota que cada cop saben menys de molts temes de certa profunditat perquè, senzillament, no els interessen i, per tant, no en parlen i acaben ignorant-los.

En canvi, si la conversa va de sentiments, o d’opinions superficials sobre temes ètics, polítics, etc., llavors sí que s’interessen i utilitzen tot un seguit de vocables tòpics, apresos d’algun film nord-americà, o d’algun programa de tele-escombraria. I tot això amanit amb un seguit de gesticulacions histriòniques i amb el consum d’alguna substància poc aconsellable (i que acostuma a contribuir en l’escalfament del debat). Tot plegat pot durar uns minuts: crits –potser un mastegot–, quatre insults, amenaces, i un lèxic d’una dotzena de vocables obscens.

Ja fa molts anys, una persona sàvia em va dir que els grans mals del món vénen a causa dels sentiments. I a mi em sembla que és veritat. I, heus ací que els nostres joves, majoritàriament, se senten interessats per tot allò que fa referència a l’àmbit de les passions i dels sentiments i, en canvi, ignoren i s’avorreixen amb allò que té a veure amb la raó, la ciència o el coneixement. Fa poc, es va dedicar un dia a la conscienciació sobre la violència de gènere, em fa pensar que si, en públic hi ha aquestes manifestacions de violència gratuïta, què no deu passar en privat!

Qui n’és el responsable? Una mica tots. Com s’adreça? Potser parlant més amb els adolescents (fills o alumnes). Deixar que expressin els seus sentiments, amb els seus recursos i, de mica en mica, anar-los conduint vers un discurs més asserenat que, al final, els acabarà semblant més plaent. És com en tot: necessiten un model. Si els adults ens limitem a criticar-los i a esfereir-nos de com parlen o de com vesteixen, ells no tindran el model que necessiten.

Jo ho he fet i m’ha anat bé... amb ells! (algun adult s’ha estranyat i algun m’ho ha criticat: així els va!).

Com a cloenda, diré que fa dies que dono voltes a una idea: en l’àmbit cultural dels nostres adolescents passa com en el poder adquisitiu dels països amb una economia neoliberal: els pobres són cada cop més pobres, i els rics són cada cop més rics i s’aprofiten dels pobres. Els incultes són cada cop més incultes, i els cultes ho són cada cop més, i s’aprofiten dels incultes.