Pàgines

dimarts, 6 de desembre del 2016

Una renovació pedagògica per al segle XXI: molt breu repàs als antecedents, a Catalunya

La Pedagogia es va consolidar com a ciència a finals del segle XIX i principis del segle XX. En aquest fet hi va contribuir de forma decisiva l’impuls que donà a l’educació la denominada Escola Nova, o Escola Activa, o Escola Moderna. Les aportacions de Dewey, Montessori, Tolstoi, Robin, Decroly o Freinet, com a més destacats, van ser decisives per la consolidació d’aquest moviment, model de la majoria dels sistemes educatius actuals.

Potser és poc reconegut que Catalunya va ser bressol i model d’aquest moviment a l’estat espanyol, pel que fa a l’aplicació a la pràctica escolar en les aules. En aquest sentit, recordar que la pròpia Maria Montessori, prohibida a la Itàlia de Mussolini, va venir a treballar a Barcelona, on s’hi va estar fins que va esclatar la guerra civil del 1936.

Com arreu del món, també a Catalunya va germinar la llavor del nou moviment, la finalitat del qual era eradicar el sistema autoritari, acadèmic i poc equitatiu de l’escola de l’època, és a dir, fer una escola moderna, democràtica i activa. Però, com sempre, els poders fàctics, en especial els provinents del centralisme espanyol, van fer tot el possible per combatre’l, silenciar-lo i ofegar-lo.

Malgrat tot, la tasca feta pels pedagogs-lluitadors, i fins i tot màrtirs ‒com ara Ferrer i Guàrdia‒, no va ser en va ja que, en ple franquisme, a mitjans dels anys 60 del passat segle XX, amb la fundació de l’«Escola de mestres Rosa Sensat», es va recuperar amb força el seu llegat. Aquesta vegada, sense possibilitat de fer marxa enrere.

Tornant als inicis del moviment de l’Escola Nova a Catalunya, per bé que van ser molts els mestres que s’hi van implicar, sintèticament, faré esment dels que pocs acadèmics dubten com a més representatius:

Font: http://museunacional.cat
Francesc Flos i Calcat, que va fundar el col·legi Sant Jordi, a Barcelona, la primera escola catalana. Va ser el fundador de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. A ell es deu l’encàrrec del cartell en defensa de l’escola en català, recuperat recentment a causa de la pressió actual dels governs de Madrid sobre la llengua.

Francesc Ferrer i Guàrdia és potser el més internacional d’aquests il·lustres pedagogs per la seva ideologia llibertària. La seva “Escola Moderna” va ser ‒i és‒ model d’escola racional, científica i cooperativa. Va servir d’inspiració a tot el moviment educatiu llibertari de principis del segle XX. A Brussel·les hi té un monument on cada any se li ret homenatge el 13 d’octubre, dia en que va ser afusellat a causa de les seves idees. El judici sumaríssim, sense proves ni garanties legals, va ser propiciat pel govern espanyol, per pressions dels poders fàctics (exèrcit, burgesia i eclesiàstics).

Joan Bardina, fundador de l’Escola de Mestres”, la seva obra capital. Volia, com Ferrer i Guàrdia, una escola per al poble, i catalana. A causa de les seves idees també va ser perseguit i represaliat. Va haver d’exiliar-se, primer a Bolívia i després a Xile, on va morir.

Pau Vila, treballador incansable, va fundar la Fundació Horaciana d’Ensenyament, basada en els principis de l’Escola Nova. Va destacar especialment en el camp de la geografia. A ell es deuen les bases en què es va inspirar la divisió comarcal actual de Catalunya. Va haver d’exiliar-se a Venezuela, a causa de la repressió franquista. El 1978 torna a Catalunya i mor el 1980.

Rosa Sensat que, a principis del segle XX, tot i ser dona, té el mèrit de dur a terme una gran activitat de formació i divulgació en els principis de l’Escola Activa (o Nova). Va defensar la necessitat de la formació de la dona. Li van confiar la direcció de l’Escola del Bosc, la primera escola municipal pública i catalana que funcionava amb criteris de la nova pedagogia. Va crear altres escoles d’inspiració montessoriana. El franquisme la va desanimar, desistí de la seva tasca i es retirà. En reconeixement a la seva obra, hi ha l’important col·lectiu dedicat a la formació de mestres que porta el seu nom, com s’ha dit.

Artur Martorell, deixeble de Joan Bardina i impulsor de l’«Escola de Mestres Rosa Sensat». Formador de mestres, especialment en l’àmbit de la llengua. Justament, a causa de la defensa de la llengua catalana, discrepant obertament amb el franquisme imperant, va ser empresonat i represaliat, apartant-lo de la docència un temps.

Josep Estalella i Graells, per bé que era físic de formació, dirigí l’Institut-escola de la Generalitat de Catalunya republicana on implantà, per primera vegada a l’educació secundària, les idees pedagògiques de l’Escola Nova.

Eladi Homs, a la Universitat de Chicago va entrar en contacte amb les idees de Dewey. A Barcelona, col·laborà amb el “butlletí dels mestres” (publicació pedagògica de la Generalitat de Catalunya). Va ser inspirador i director de les primeres “Escoles d’Estiu” de formació de mestres, on va ser introductor i divulgador del mètode Montessori.

Alexandre Galí, treballà tota la seva vida per a la difusió dels principis de l’Escola Nova. Deixeble de Pompeu Fabra, col·laborà amb Bardina i amb Homs en diversos projectes, especialment en la creació de l’esmentat “Butlletí dels mestres”. Dirigí l’escola Vallparadís de Terrassa amb els nous enfocaments, i fundà la “Mútua Escolar Blanquerna”.

Pere Vergés, sempre vinculat a les escoles de l’esquerra catalanista, deixeble de l’Escola Moderna, va ser director de l’«Escola del Mar», a Barcelona, centre de referència de la nova pedagogia. Va impulsar les primeres colònies d’estiu per a nens i nenes.

Així doncs, Catalunya va ser, amb diferència, la zona de l’estat espanyol en què més seguiment va tenir la renovació pedagògica. A banda d’aquests pedagogs ─potser merescudament més destacats─, milers de mestres anònims, i centenars d’escoles, arreu de Catalunya (de nord a sud, de llevant a les terres de Ponent), van veure en la pedagogia renovada la possibilitat de millorar com a poble, i preservar els costums i la llengua. Malauradament, la Guerra civil (1936-1939) i la dictadura franquista posterior van acabar, de forma radical i bel·ligerant, amb la tasca feta. Molts mestres es van haver d’exiliar; d’altres, però, no van tenir tanta sort i van patir presó o van ser afusellats, per defensar un model d’escola lliure, democràtica i catalana.

Encara, a les darreries del segle XX, hauríem de parlar de noves generacions de pedagogs, entre els que, entre moltes i molts, podríem destacar Maria Rúbies (impulsora de la renovació a les terres de Lleida), Marta Mata (cofundadora de l’Escola de “Mestres Rosa Sensat”), Joan Triadú (mestre, defensor de la llengua i impulsor de diverses escoles), o Ramon Fuster (mestre i pedagog, fundador de l'escola Tagore, a Bellaterra).

Endavant, pedagogues i pedagogs del segle XXI!
_______________________
Bibliografia
Aisa, F. (2007). Mestres, renovació i avanguarda pedagògica a Catalunya. Barcelona: Edicions de 1984.
Colom, Antoni J. et altri. (2005). Teorías e instituciones contemporáneas de la educación. Barcelona: Ariel.
Fundació Jaume I. (1999). Pedagogia a Catalunya (Nadala 1999). Barcelona: Fundació Jaume I.
Trilla, J. et altri. (2007). El legado pedagógico del siglo XX para la escuela del siglo XXI. Barcelona: Graó.



dimecres, 16 de novembre del 2016

Escolars estressats? (A propòsit dels deures)

© Quino (1984)

No calia que l’OCDE o l’OMS vinguessin a donar-nos un toc d’atenció sobre la pertorbació que suposen en l’educació dels nostres infants els clàssics deures escolars. N’hi havia prou amb mirar-los als ulls cada vegada que algú els recordava l’obligació d’aquells deures repetitius i descontextualitzats ─i que sovint han de fer al final d’una jornada que probablement acaba després d’unes extraescolars─. No entenc com en un entorn pretesament sa, en què tant cuidem els bons hàbits, encara hi hagi qui defensi aquesta pràctica que s’ha evidenciat com a estressant, potser amb l’excusa de que no hi ha aprenentatge sense esforç. En això hi estaria d’acord si no fos perquè els clàssics deures també comporten angoixa i dolor al nostre alumnat, com s’ha evidenciat amb estudis rigorosos. Qualsevol altra activitat que tingués aquests efectes la denunciaríem i l’abandonaríem, com va passar en el seu moment amb el càstig físic.

No em dedicaré a analitzar què és el que porta encara, a moltes escoles i a molts mestres, a seguir amb aquesta pràctica en ple segle XXI, però sí que proposo unes breus reflexions sobre altres alternatives pedagògicament més vàlides posades en pràctica per escoles amb un sentit de l’educació més avançat.

BUSCAR LA MOTIVACIÓ

Qualsevol tasca d’aprenentatge ha de ser, per principi, motivant. Qualsevol aprenentatge suposa, també, la interiorització d’una informació ben processada, que és la que porta al coneixement. Queda clar que els clàssics deures no compleixen cap de les dues condicions. Cal substituir-los pel plaer d’investigar a la llar o a les biblioteques. El paper del mestre ha de ser el d’incentivar aquest esperit de recerca. I després, a l’escola, a compartir experiències i informació per construir coneixement.

La tasca escolar, en definitiva, s’ha de fer a l’escola, amb els educadors i els companys. Dewey, que just ara fa cent anys que va escriure el seu famós document Democràcia i Escola, afirmava que l’escola ha de ser un taller; més concretament taller de democràcia. Per a ell, la democràcia ja és un sistema educatiu en ella mateixa. Els deures que ens posa la democràcia són ben diferents dels que estressen els nostres infants.

(Article publicat al suplement Criatures del diari ARA, el 9 de juliol de 2016 - pàg. 10)




dilluns, 7 de març del 2016

Cent anys de "Democracia i Educació" de John Dewey

(Imatge obtinguda de www.edmorata.es)
Quan el 1916 John Dewey va escriure "Democracy and Education. An Introduction to the Philosophy of Education", ja feia anys que reflexionava i investigava sobre el fet pedagògic, lligat al context sociopolític de principis del segle XX del seu país, els EUA. Li preocupaven, i molt, les desigualtats que hi veia.

Sens dubte, la seva preocupació no era l'escola en si, sinó la democràcia, entesa des del punt de vista filosòfic més profund, no només el polític. "Democràcia i Educació" no és un tractat de política ni d'educació: és un tractat de filosofia del fet educatiu en tota la seva extensió.

Per això, respecte de la democràcia a través de l'educació, el seu pensament és clar i es podria resumir amb les següents sentències:
  • La filosofia influeix sobre la democràcia a través de l'educació.
  • La democràcia educa i la educació democratitza.
  • La democràcia és un mètode i una estructura educativa en ella mateixa.
  • L'escola és laboratori de democràcia, és un vehicle per fer desaparèixer la distinció de classes.
  •  A l'escola primària ha de predominar el treball manual, perquè el treball és l'ànima de la vida social.
  • Perquè és taller de democràcia, a l'escola hi ha d'haver un cert desordre, com a qualsevol altre taller.
  • La disciplina que val és la que sorgeix de la vida mateixa: la disciplina del treball, no la de l'aparença.
Ja sé que se'n poden inferir moltes més, però només que els nostres polítics, que es posen la paraula democràcia a la boca sense copsar-ne el seu significat més genuí, llegissin una mica més en clau filosòfica, probablement aprendrien a respectar-la més i a utilitzar-la amb propietat. La cultura si se'n pot dir així política actual està ben allunyada de la concepció de Dewey, mostrant-se massa sovint com una galdosa caricatura d'una democràcia inútil i buida de contingut.

Faig una crida als que estem en això de l'educació: seguint el camí que ens suggereix Dewey, ens correspon a nosaltres la responsabilitat de començar a "treballar" a les escoles concepte de l'autèntic sentit de la democràcia, perquè de les escoles en sortiran els futurs polítics, els mediàtics, els pensadors... Mirant el que hi ha, alguna cosa devem haver fet malament com a societat i és hora d'arromangar-nos per rectificar.