Pàgines

dijous, 4 de desembre del 2014

Lluís Busquets i Dalmau (in memoriam)

Se m'ha mort el meu amic Lluís Busquets. Va ser ahir, tot just començar el dia del meu sant.

Com que era un apassionat de la narrativa i de l'educació, faré del meu record, relat.

Quan ens vam conèixer, a principis dels anys 70 del segle passat, ell era el director del col·legi on jo treballava de becari i després de professor. Ja en aquella època, de caràcter inquiet i innovador, va introduir el Team Teaching, a través d'un projecte nord-americà anomenat Individually Guided Education, tan revolucionari que va merèixer un article a la revista Bordón i un reconeixement en els premis Baldiri Reixac. Vaig aprendre el que no està escrit. I més encara quan em va voler al seu costat per fer una formació per terres de Ponent, sota el paraigües de l'estimada Maria Rúbies. Gràcies al Lluís, vaig poder conèixer-la i col·laborar amb ella: quin gran sentit pedagògic, el de la Maria!

Uns pocs anys després, més o menys l’any 1976 o 77 (no ho recordo gaire bé), va deixar de ser el director del col·legi, però va seguir la seva recerca de metodologies per a la millora de l’ensenyament. Va ser llavors que es va dedicar de ple a l’estudi del projecte SCIS, embrió del futur Projecte 6-12 que ell mateix va impulsar des del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

Un dia se'm presenta a classe, m'ho explica i, sabent del meu interès per a la renovació de les metodologies, em pregunta si estaria interessat en col·laborar amb ell. Tot i que les ciències no són el meu fort, empès per la meva curiositat en aprendre i experimentar noves coses, vaig dir-li que sí. El col·legi, a més, posava a la nostra disposició un grup d'alumnes per poder dur a terme l'experiència. Va resultar un èxit: a banda de ser com un regal educatiu per a ells, els nens aprenien els conceptes científics en base a experimentar-los amb un programa molt pensat però, alhora atractiu i motivador. Van aprendre i comprendre amb facilitat conceptes bàsics com ara la calor, els estats de la matèria, les mesures, les relacions entre variables, la velocitat, la massa, l'energia, etc. El més important era, doncs, l'adquisició dels conceptes. Els “experiments” es duien a terme amb materials gens sofisticats, gairebé de rebuig: taps de suro, coixinets de ferro, ampolles, globus, fustes, etc.

Més endavant, a mitjans dels anys vuitanta, em va convidar diverses vegades al seu "laboratori" de l'institut la Mercè, a la Zona Franca de Barcelona. Allí vaig poder veure per primera vegada un CD-ROM, que llavors tenia la mida d'un elapé. Era l'avantguarda de les ara ja consolidades Noves Tecnologies. Per bé que ha estat home de poques paraules, sempre parlava amb passió de com tota aquella recerca podia canviar les formes d'ensenyar i aprendre.

Les nostres feines respectives ens van distanciar però, a partir d'una entrada d'aquest blog, va fer l'esforç de localitzar-me! Era a finals de 2008. Em va dir que no estava massa d’acord amb algun dels meus plantejaments i em va explicar que estava estudiant les idees de Jerome Bruner a fons. Em va deixar descol·locat! Em llegia! Vam concertar una trobada després de tants anys!

Em va parlar de Kieran Egan y les seves propostes de millora del currículum a través de la narrativa. Després d’explicar-me que havia estat president de la Societat Catalana de Pedagogia (SCP) –societat filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC)– i que havia organitzat unes jornades sobre narrativa en què hi va participar el propi Dr. Egan. Una vegada més, vaig quedar fascinat amb tot el que m'explicava, perquè novament aquell home m'obria altres visions d'aquest món de l'educació, engrescador, polifacètic, que no té límits.

Em va proposar de formar part d'un petit grup d’estudi de narracions. M'hi vaig apuntar. Tenien moltes narracions, confegides segons els criteris de Kieran Egan, sobre els més diversos temes i les volien publicar. Vaig proposar de penjar-les en un lloc web: els vaig dir que jo ho sabia fer i que em veia en cor d'anar-les penjant de mica en mica. Així va néixer el web “Narracions i currículum” on hi ha centenars de narracions, agrupades per temes, la gran majoria adaptades pel mateix Lluís. La filòloga Blanca Serra i jo mateix, ens hem cuidat de revisar-ne els textos.

Ja malalt, encara mantenia la il·lusió de fer un grup de treball fort entorn de la narrativa, la seva última gran passió. Fa uns deu o dotze dies, vaig estar amb ell i la seva esposa. Vàrem recordar moltes de les coses que hi ha en aquest relat i, de fons, les ganes de seguir treballant per l'educació. Fa una setmana encara m'enviava un correu amb un llistat de persones que suggeria que s'hi podia contactar per fer una reunió al gener, quan es trobés millor...

Avui, al comiat cristià que li hem dispensat, en paraules de la seva esposa se'ns ha recordat el que era en Lluís: un home bo, un home pacífic, un lluitador nat. Un home que sempre recordava que ell era metge, i no pedagog. Però no li calia, la pedagogia la portava de sèrie.



Breu ressenya biogràfica professional de Lluís Busquets i Dalmau


Lluís Busquets i Dalmau, era Doctor en medicina, especialitat de psiquiatria infantil. Tota la seva vida professional ha girat entorn de l’ensenyament. Després de deixar la direcció del Col·legi Viaró (Sant Cugat del Vallès), va treure les oposicions d'inspector a Barcelona. Entre el 1981 i el 2001 (any de la seva jubilació) va ser nomenat Cap dels Serveis Territorials, primer a Girona i després a Barcelona, i Sots-director General de Programes i Serveis Educatius. Autor de diversos treballs de recerca educativa, va ser impulsor i president del Fòrum Europeu d'Administradors de l'Educació, i president de la Societat Catalana de Pedagogia.

dilluns, 17 de novembre del 2014

Petita recordança del Dr. Antoni Maria Badia i Margarit

El 27 de novembre de 2009 per casualitat vaig saber que l'Associació Independentista Sobirania i Justícia (SiJ) retia un homenatge al seu president d'honor, el Dr. Antoni Maria Badia i Margarit. Jo em trobava a Barcelona assistint a unes jornades del Col·legi de Pedagogs de Catalunya. Vaig sortir-ne una mica abans per arribar a l'acte de SiJ.

Durant l'acte, després d'una conferència de Salvador Cardús, amb el títol "Tenim un país, volem futur", vam tenir el plaer d'escoltar les paraules d'un envellit però enèrgic Dr. Badia i Margarit. No m'ho vaig voler perdre perquè jo guardava d'ell un afectuós record, ja que va ser el rector de la Universitat de Barcelona mentre jo estudiava. Però també perquè era ─i és─ un referent per als que estimem i estudiem la nostra llengua.

En acabar l'acte, em va impressionar la seva força comminant-nos a reclamar i a cridar ben fort "IN-DE-PEN-DÈN-CI-A!", així, sil·labejant. I ho va repetir amb energia fins a tres vegades... "IN-DE-PEN-DÈN-CI-A!"... No me'n vaig poder estar i les vaig cridar en veu alta, les seves síl·labes: "IN-DE-PEN-DÈN-CI-A!". Al cap d'un moment, el públic va entonar el ja encunyat crit, amb cadència, més elaborat, "IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!".
 
Va ser un vespre vibrant, històric, per a mi. No l'oblidaré mai i per això l'he volgut recordar avui, que l'acomiadem. Descanseu en pau, admirat Antoni Maria Badia i Margarit, que nosaltres continuarem vetllant per la vostra estimada llengua i pel vostre estimat País...


diumenge, 16 de novembre del 2014

Llengua, correctors ortogràfics i traductors automàtics

Els processadors de text i els navegadors d'internet actuals t'ofereixen la possibilitat del corrector ortogràfic. No penso que això signifiqui un retrocés en la millora de l'ortografia del nostre alumnat. Si a l'escola els acostumem a cercar al diccionari (ara ja, sovint, en línia), el corrector ortogràfic també pot ser una eina eficaç perquè aprenguin dels seus propis errors i ajudin a conservar la nostra ja força malmesa ─i menystinguda─ llengua. Qualsevol llengua és un patrimoni cultural i, com a tal, s'ha de conservar. Sobretot mentre hi hagi persones que la parlen i mentre sigui llengua de referència, com ho és el català a casa nostra. Si en aquesta conservació hi ajuden les noves tecnologies, doncs benvingudes siguin!

Ara bé, compte amb l'excés de confiança en els correctors! Els accents diacrítics no els pot posar i, sovint, paraules correctes les considera incorrectes, en especial els apòstrofs. Però encara més precaució mereix aquesta altra eina com ara són els traductors automàtics: ens poden jugar males passades.

Recordo que fa pocs anys, un company de treball a la universitat em va preguntar si s'havia creat algun òrgan de govern nou les escoles. Jo feia poc que havia deixat el món escolar i, per tant ─va pensar─, potser jo estava més al dia de les noves disposicions legals. Li vaig preguntar per què m'ho preguntava, això d'un nou òrgan de govern escolar. Ell em va respondre que força alumnes li parlaven d'un Consell d'Adreça (sic). De seguida ho vaig veure clar i vaig esclafir a riure. Ell em mirà desconcertat. Quan vaig poder parlar, encara enriolat, vaig fer-li notar que era el traductor automàtic del castellà al català que traduí Consejo de Dirección per Consell d'Adreça. Encara ara, quan ho recordem, no podem deixar de riure novament.

Per últim, encara una mala jugada del traductor automàtic, i que aquesta sí que em va fer tornar boig. En un treball, un alumne em parlava de segons l'amatent en la LOE (sic). Després d'una bona estona de barrinar, quan hi vaig caure, no m'ho podia creure: era la traducció literal de según lo dispuesto en la LOE. I es va quedar tan ample!

dissabte, 15 de novembre del 2014

Kerschensteiner i l'ànima del pedagog


Potser perquè de petit a casa meva sempre hi havia hagut molts llibres, he acabat per ser-ne un autèntic acaparador ─gairebé síndrome de Diògenes─, sobretot si es tracta llibres antics, i encara més si són referits al món de l'educació.

Gràcies a internet, un dels meus grans descobriments han estat els webs dedicats a la venda de llibres de segona mà i antics: he trobat autèntiques obres mestres. Sense anar més lluny, encara no fa un any, vaig comprar una autèntica joia per molts pocs diners. Es tracta de "El alma del educador y el problema de la formación del maestro", de Georg Kerschensteiner, publicat en castellà el 1928 per l'editorial Labor. Un fantàstic descobriment que m'ha servit per fonamentar la meva idea que en el pedagog el tret diferencial és la seva ànima pedagògica.

Un bon col·lega em va explicar que una religiosa ja gran, avesada a tasques de titularitat de centres educatius en l'entorn del seu orde, parlant d'una possible candidata a tutora d'educació primària d'un col·legi, va preguntar-li al director que feia la selecció "─Pero ¿tiene alma?". Em va quedar gravat i em va fer pensar, fins al punt de convertir-ho en matèria de recerca. D'aquí que el llibre de Kerschensteiner va esdevenir una troballa meravellosa, que em venia com anell al dit.

El recomano: tot ell és un cant a la formació interior del mestre que fa més falta que mai: parla d'ètica, de rigor, d'honestedat, de creences... D'ÀNIMA (en majúscules).




divendres, 14 de novembre del 2014

Mirades i pedagogia



He escrit més d'una vegada que no hi ha res més revelador en educació que la mirada d'un infant. Ara he descobert  ─encara─ una nova mirada esperançadora per a la pedagogia: la del mestre que aprèn...

dijous, 13 de novembre del 2014

La insatisfacció del pedagog


La insatisfacció del pedagog és vital ─de l'experiència de la vida─. Neix de la consciència que en educació hi ha moltes coses a millorar. No és vanaglòria, és la constatació que les realitats canvien més de pressa que la pròpia educació i que cal ser més diligent. La recerca, la innovació en pedagogia no es pot aturar: el futur de la pròpia societat en depèn, i el pedagog insatisfet n’és conscient. Una insatisfacció que és, doncs, conseqüència de l’afany de millora constant, de la preocupació per les persones i pel seu benestar pedagògic.

Seguint les traces del meu tracte amb alumnat, famílies o professorat, o bé el meu pas per les diferents institucions, hi detecto clarament unes constants: una, primera, que sempre se m’han anat generant dubtes i interrogants sobre tot allò que fa referència a l'educació; la segona, que he fugit de les rutines; i, la tercera, no he estat gens amant de emetre falsos afalagaments als meus superiors quan, al meu judici, les seves directrius atemptaven contra el benestar pedagògic de tot l'entorn escolar.

(I així m'ha anat...)

dimecres, 12 de novembre del 2014

Models, exemple i civisme

Cada cop em posa més nerviós la manca de civisme. Ho deu fer l'edat perquè cada cop en veig més, d'actes incívics. Ara no sé sí és perquè objectivament cada cop n'hi ha més, o és perquè potser abans no m'hi fixava tant. No ho sé.

Avui em ve de gust recordar que una molt bona mestra, ja retirada ─llàstima!─, l'Amèlia, una vegada em va fer donar tota la volta a una illa de cases de Barcelona per anar a fer un cafè al bar que estava ─just davant per davant─ a la l'altra banda de carrer de la seva escola. Una mica perplex, em vaig interessar pel motiu de tanta volta. Va mirar les finestres de l'escola i em va dir "─És que ens poden veure". En vaig tenir prou; vaig aprendre de seguida la lliçó que m'acabava de donar: els bons models i els bons hàbits s'han de practicar sempre, perquè no saps mai a qui pots estar donant un mal exemple.

Des d'aquell fet, si hi ha nens davant, mai més he passat un semàfor de vianants en vermell. Si no hi ha nens i ho faig, em sento una mica culpable. I des d'aquell dia, cada vegada que veig un pare o una mare que travessa el pas de vianants en vermell amb els seus fills petits, em vénen ganes de cridar "─Quin exemple els estàs donant!".

La prova de que s'hi fixen me la va donar dijous passat una criatura, que no crec que tingués més de tres anys, i que estava aturat en un semàfor en vermell amb la seva mare. No venia cap vehicle, però una noia va travessar el carrer. Ràpidament, la criatura, escandalitzada, va mirar la seva mare, posant-se la seva petita mà a una boca que havia obert de bat a bat, exclamà "─Uaaaala!!!".
(foto de Jordi Colom, extreta de http://www.sentirelmon.blogspot.com.es/)

Res, que els nens ens observen! (N'he pres nota)




dimarts, 11 de novembre del 2014

Fa més d'un any

Avui fa un any i dos dies des que vaig fer l'última entrada en aquest blog.

Mentre, han passat moltes coses, tant positives com negatives. Després d'una càrrega inusual de feina professional, reprenc el fil dels meus pensaments amb la intenció de seguir parlat de pedagogia i de tot el que la condiciona: societat, política, economia, creences, etc. I ho faré, com sempre, intentant ser honest i integre.

El propòsit: una entrada cada dia... per petita que sigui.

Gràcies a totes aquelles persones que m'heu llegit en el passat i fins ara. Amb tota la modèstia, espero ser generador de reflexions en torn al món de l'educació. Fer aquest exercici d'escriure, a mi mateix em va bé per reflexionar.

Ens veurem per aquí, si voleu.