La famíla que més m'estimo m'ha empès a anar a veure un partit de futbol. El feien per la tele i -pel que m'han dit- era un partit transcendental. Bé, com que m'hi empenyia la família que més m'estimo, he cregut... (vaja, que he fet cas). Hem anat a un bar de Vilafranca farcit de televisors, molt net i, dins de tot, força respectuós i neutral.
Tot mirant l'esdeveniment esportiu, m'ha fet gràcia veure que cap dels jugadors m'era desconegut: tots eren el que en diríem la flor i nata de la lliga espanyola de futbol. L'espectacle que anava veient reconec que m'ha agradat: bon joc i molta emoció esportiva. A més, amb la família que més m'estimo, hem fet comptes: dels onze jugadors inicials, set eren del meu actual equip favorit: que bé! La família més estimada també m'ha fet notar que, fent un altre recompte, també eren set els jugadors selecccionats nascuts a Catalunya, com jo! (nascut a Catalunya, no pas seleccionat). Hem demanat un gintònic. Després, un sopar a base d'entrepants enginyosos i alternatius.
Acaba el partit. Sento petards. Al meu voltant, eufòria! I una frase: ¡España gana el mundial! de futbol, s'entén. Jo també estic contagiat d'eufòria, ho confesso (simple adrenalina?). Coses així sempre m'han dit que ajuden a "desfogar-te". I això és el que sentia: m'estava desfogant...?
Acabada l'ebullició, i lliurat (a la pantalla) el trofeu als justos guanyadors, hem sortit del bar de concentració (en altres èpoques, aquest terme tindria connotacions per oblidar) i, com és habitual, m'ha tocat d'anar a buscar el cotxe.
En el bell mig dels envolvents sons d'eufòria -en estat pur-, mentre em dirigia a buscar el cotxe, he vist un home, més o menys de la meva edat que, aliè a tot -o potser m'ho ha semblat- estava remenant un contenidor de la brossa. Com un llamp i com una pedregada alhora, m'han vingut al cap una tirallonga de pensaments contradictoris: aquesta és la nostra realitat! Aquests són els invisibles que, malgrat efímeres victòries esportives, potser demà no tindran res per dur a casa per menjar...
[Etcètera].
Però també he sentit una alenada optimista. I he tingut un rampell molt, molt intern: he agafat el meu portamonedes i l'he buidat, sense mirar, a la mà del captaire. Des de la meva profunda educació cristiana-castellano-franquista m'ha sortit, casi sense voler, un "Que Dios le acompañe" molt sincer (rodó -com deia aquell [i mai més ben dit]-, com una pilota de futbol). Com que crec que Déu acompanya als que més ho necessiten, tinc la seguretat que se'n sortirà.
I nosaltres?
PS: La seva cara de gratitud m'ha valgut més de mil vegades mil victòries del que sigui! La seva felicitat s'ha tornat en la meva (i era xavalla!!!)
Pàgines
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris món. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris món. Mostrar tots els missatges
dilluns, 12 de juliol del 2010
dimarts, 25 d’agost del 2009
Un desig: cultura "Cola-Cao"
M'agradaria que el nostre jovent digués allò de l'anunci "Cola-Cao", però referit a la nostra cultura occidental:
"--A mi, que no me la canviïn!"
"--A mi, que no me la canviïn!"
Etiquetes de comentaris:
cultura,
món,
multiculturalitat,
tradicions
divendres, 17 de juliol del 2009
Trobar la pau...
M'han passat aquesta historieta; potser ja la coneixeu; però, per si de cas, us encoratjo a llegir-la amb calma... Potser fa massa anys que hem perdut l'autèntic sentit de les coses bones de la vida, i no les valorem quan les tenim a tocar.
A vegades penso que si aquells que ens dediquem a educar no hi estem col·laborant, en això de fomentar un sentit consumista i poc transcendent de la vida. Aquest món no ajuda els alumnes o fills a trobar-se com a persones.
La historieta diu així:
A vegades penso que si aquells que ens dediquem a educar no hi estem col·laborant, en això de fomentar un sentit consumista i poc transcendent de la vida. Aquest món no ajuda els alumnes o fills a trobar-se com a persones.
La historieta diu així:
Un hombre de negocios norteamericano estaba en el embarcadero de un pueblecito costero de México cuando llegó una barca con un solo tripulante y varios atunes muy grandes.
El norteamericano felicitó al mexicano por la calidad del pescado y le preguntó cuánto tiempo había tardado en pescarlo.
El mexicano replicó: –¡Oh! Sólo un ratito.
Entonces el norteamericano le preguntó por qué no se había quedado más tiempo para coger más peces.
El mexicano dijo que ya tenía suficiente para las necesidades de su familia.
El norteamericano volvió a preguntar: –¿Y qué hace usted entonces con el resto de su tiempo?
El mexicano contestó: –Duermo hasta tarde, pesco un poco, juego con mis hijos, duermo la siesta con mi mujer, voy cada tarde al pueblo a tomar unas copas y a tocar la guitarra con los amigos. Tengo una vida plena y ocupada, señor.
El norteamericano dijo en tono burlón: –Soy un graduado de Harvard y le podría echar una mano. Debería dedicar más tiempo a la pesca y con las ganancias comprarse una barca más grande. Con los beneficios que le reportaría una barca más grande, podría comprar varias barcas. Con el tiempo, podría hacerse con una flotilla de barcas de pesca. En vez de vender su captura a un intermediado, se la podría vender al mayorista; incluso podría llegar a tener su propia fábrica de conservas. Controlaría el producto, el proceso industrial y la comercialización. Tendría que irse de esta aldea y mudarse a Ciudad de México, luego a Los Ángeles y finalmente a Nueva York, donde dirigiría su propia empresa en expansión.
–Pero señor, ¿cuánto tiempo tardaría todo eso?
–De quince a veinte años.
–Y luego ¿qué?
El norteamericano soltó una carcajada y dijo que eso era la mejor parte:
–Cuando llegue el momento oportuno, puede vender la empresa en bolsa y hacerse muy rico. Ganaría millones.
–¿Millones, señor? Y luego ¿qué?
–Luego se podría retirar. Irse a un pequeño pueblo costero donde podría dormir hasta tarde, pescar un poco, jugar con sus nietos, hacer la siesta con su mujer e irse de paseo al pueblo por las tardes a tomar unas copas y tocar la guitarra con sus amigos.
–Bueno, pero eso es lo que hago ahora señor ¿Por qué tengo que esperar veinte años?
Etiquetes de comentaris:
cultura,
món,
pedagogia,
societat de consum,
valors
dimecres, 5 de novembre del 2008
La gran esperança negra
Avui ha estat elegit Barak Obama com a president dels Estats Units. Al nostre país se n'ha fet desplegament mediàtic important. No n'hi ha per a menys: es pot dir que serà el president del món, i tot el món n'està a l'espectativa.
Sembla com si aquest senyor hagi d'acabar amb els problemes que té el món. Si és capaç, amb el seu lideratge, de convèncer els polítics d'arreu que cal canviar l'orientació dels valors en general, benvingut sigui.
Els nostres infants necessiten altres miralls. Hi ha molta gent que hi treballa, per canviar les coses; però potser sí que cal que algú s'hi posi al capdavant.
No sé si algú li farà veure que té una gran responsabilitat. I no sé si la voldrà assumir. Decebria molta gent si, al final, acaba com tots: sucumbint a les pressions, i deixant-se endur pels cants de sirena de la fama.
No, no ho té gens fàcil. Però tots estem una mica esperançats amb aquest personatge. El seguirem de prop.
Sembla com si aquest senyor hagi d'acabar amb els problemes que té el món. Si és capaç, amb el seu lideratge, de convèncer els polítics d'arreu que cal canviar l'orientació dels valors en general, benvingut sigui.
Els nostres infants necessiten altres miralls. Hi ha molta gent que hi treballa, per canviar les coses; però potser sí que cal que algú s'hi posi al capdavant.
No sé si algú li farà veure que té una gran responsabilitat. I no sé si la voldrà assumir. Decebria molta gent si, al final, acaba com tots: sucumbint a les pressions, i deixant-se endur pels cants de sirena de la fama.
No, no ho té gens fàcil. Però tots estem una mica esperançats amb aquest personatge. El seguirem de prop.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)