Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mestres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mestres. Mostrar tots els missatges

dissabte, 15 de novembre del 2014

Kerschensteiner i l'ànima del pedagog


Potser perquè de petit a casa meva sempre hi havia hagut molts llibres, he acabat per ser-ne un autèntic acaparador ─gairebé síndrome de Diògenes─, sobretot si es tracta llibres antics, i encara més si són referits al món de l'educació.

Gràcies a internet, un dels meus grans descobriments han estat els webs dedicats a la venda de llibres de segona mà i antics: he trobat autèntiques obres mestres. Sense anar més lluny, encara no fa un any, vaig comprar una autèntica joia per molts pocs diners. Es tracta de "El alma del educador y el problema de la formación del maestro", de Georg Kerschensteiner, publicat en castellà el 1928 per l'editorial Labor. Un fantàstic descobriment que m'ha servit per fonamentar la meva idea que en el pedagog el tret diferencial és la seva ànima pedagògica.

Un bon col·lega em va explicar que una religiosa ja gran, avesada a tasques de titularitat de centres educatius en l'entorn del seu orde, parlant d'una possible candidata a tutora d'educació primària d'un col·legi, va preguntar-li al director que feia la selecció "─Pero ¿tiene alma?". Em va quedar gravat i em va fer pensar, fins al punt de convertir-ho en matèria de recerca. D'aquí que el llibre de Kerschensteiner va esdevenir una troballa meravellosa, que em venia com anell al dit.

El recomano: tot ell és un cant a la formació interior del mestre que fa més falta que mai: parla d'ètica, de rigor, d'honestedat, de creences... D'ÀNIMA (en majúscules).




divendres, 18 de gener del 2013

L'autoritat del mestre


Amb data d'avui (18/01/2013), el diari La Vanguardia ha tingut a bé publicar un petit article que vaig escriure sobre l'autoritat del mestre, a la página 17 de l'edició en paper. Per si és del vostre interès i el voleu comentar, el transcric textualment:

"A mitjans de maig, aquest mateix diari* va publicar el monogràfic “Maestros, en busca de la autoridad perdida”, amb unes interessants reflexions de Pep Alsina i d’Enric Roca, que recomano rellegir.

En el mestre s’hi poden reconèixer dos tipus d’autoritat: la moral (auctoritas) i la que li atorguen les lleis o les normes, la formal (potestas). Una reflexió: si hom parla d’una autoritat “perduda”, és que es dóna per descomptat que aquesta s’havia tingut. Llavors, em pregunto: tots els mestres han tingut sempre autoritat? I si n’han perdut alguna, quina autoritat és la que han perdut? No deu ser que alguns només exercien l’autoritat formal?

A Catalunya, l’escola s’ha democratitzat des dels anys vuitanta. Ara al mestre se li demanen explicacions raonades sobre la seva acció. Des dels mitjans s’han creat estats d’opinió sobre el mestre i l’escola (a vegades estèrils). És patent que hi ha una crisi de valors general, que a l’escola es manifesta en aquesta percepció de pèrdua d’autoritat, com també s’evidencia una sensació creixent de falta de respecte al mestre.

Amb aquests factors, l’autoritat formal del mestre ha quedat diluïda, i aquells que només es valien d’aquesta s’han trobat perduts, desorientats i, fins i tot, molestos i espantats. Llavors es queixen que a l’escola s’ha perdut tot tipus d’autoritat. Centrantme en el mestre, vull recordar unes paraules de Maria Montessori: “Si el nen arriba a manifestar una defensa, difícilment serà una resposta directa i intencional a la acció de l’adult. Serà més aviat una defensa vital de la seva integritat psíquica o una reacció inconscient del seu esperit oprimit”.
Estic convençut que el mestre que sempre s’ha valgut de la seva autoritat moral no ha tingut, ni té ni tindrà, “problemes” d’autoritat. I l’autoritat moral, el mestre ni l’adquireix ni l’aprèn: se la guanya. I com? Aplicant dues regles bàsiques de la pedagogia: la primera, estimant: si no hi ha afecte, no hi ha autoritat. La segona –seguint amb Montessori–, amb netedat de cor: dit en termes moderns, amb rectitud d’intenció. Ella deia que el nen és el seu propi mestre: també ho és en això que entenem per “disciplina”, i que jo en dic sentit ètic i moral. El mestre n’ha de ser el model. No hi cap altra manera. L’autoritat de la qual s’ha de valer el mestre és l’autoritat moral. El mestre que té autoritat moral no necessita de l’autoritat formal".

* La Vanguardia, 13 de maig de 2012.

dimecres, 12 de desembre del 2012

Dotze del dotze del dotze



Avui és l'últim dia de les nostres vides (si no canvia la manera de comptar els anys) en què podem escriure el mateix nombre per indicar el dia, el mes i l'any: 12/12/12, tant si fem servir la norma catalana com l'anglosaxona. No tornarà a passar fins l'1 de gener del 3001. Jo no hi seré. Potser només hi quedarà el Sr. Eduard Punset...

Bé; en qualsevol cas, no volia deixar passar aquest dia sense fer un petit apunt al meu bloc. No m'estendré en repassar la interessant simbologia del número 12, perquè ho podeu trobar a la viquipèdia, per exemple.

Ara bé, pensant en clau pedagògica, al pas que anem potser serà el nombre de lleis educatives que podem arribar a tenir en menys de quaranta anys (Déu mos en guard! -que dirien al Pallars-).

Per a un mestre, només que siguin dotze els infants als que hem ajudat a tirar endavant les seves vides, ja seria un bon nombre... Si ho multipliquem per 12, encara més. Tenim una gran responsabilitat i de cada dotze alumnes, ens interessen tots dotze! I així, cada curs.

I així, sempre.


dilluns, 23 de juliol del 2012

Una petició que fa justícia

El 15 de juny vaig publicar un post en memòria de la Judit, que va ser mestra i companya de feina.

Una col·laboradora de l'ARA Criatures, Trinitat Gilbert, que la va conèixer bé, li va dedicar un article en l'esmentada publicació amb el títol Judit Sendra, mestra, filla, esposa, germana i gran amiga, que recomano la seva lectura si voleu conèixer millor la Judit i, pel jove que era, la gran empremta que va deixar.

Ara, les seves amistats estan impulsant que la sala de lectura infantil de biblioteca "Joan Oliva", de Vilanova i la Geltrú porti el nom de la Judit. Estan recollint signatures per tal d'aconseguir les 3.000 necessàries per demanar-ho formalment a l'ajuntament de la ciutat. També es pot fer on line. Des d'aquestes línies convido, a qui s'hi vulgui sumar, a emplenar el breu formulari clicant AQUÍ.


                

divendres, 15 de juny del 2012

A reveure, Judit

No hi ha res tan dur com la mort d'un familiar proper i -sobretot- estimat: tots hi hem hagut de passar, i hi haurem de passar: és llei de vida. Però hi ha d'altres persones que, per les sinergies compartides, quan t'assebentes que se'n van, no deixes de sentir com una mena de record agredolç que et colpeix suaument però continuadament, que no et pots treure del cap.

Això és el que m'ha passat avui quan he sabut que la Judit ja no hi és. Mestra jove, de mirada neta i pregona, i somriure franc, encomanadís. Ha estat una gran mestra, amb un profund sentit pedagògic i de la responsabilitat, aquell que adorna els bons educadors. Discreta, treballadora, ordenada... Només trenta-quatre anys... i tenia tot un recorregut professional d'allò més prometedor. Però això no ho decidim nosaltres. Hem d'apredre a "viure" les persones cada dia, intensament, com si fos l'últim.

De fet, ni tan sols sabia que estigués malalta. Probablement li hagués escrit (a vegades ens enviàvem algun correu per felicitar-nos l'aniversari) però, com que no pot ser, deixo en mans del Creador tot allò que li hagués pogut dir. Només vull expressar el goig que va suposar poder compartir amb ella uns pocs anys aquesta professió que tant estimem. I la Judit no era persona que passés desapercebuda...

Allà on siguis desitjo que t'arribi tota aquesta energia agraïda que em porta a fer-te aquest reconeixement.

A reveure, Judit...

       

diumenge, 14 d’agost del 2011

Cabòries estiuenques





Com es pot veure, és una divertida errada de senyalització en una carretera (més propera a terciària que a secundària) de la nostra xarxa de carreteres, en què s'hi fan obres de reparació de diversos ponts. Aquest estiu, he hagut de recórrer-la en diverses ocasions, i no m'he pogut estar de fer la foto.

Però donant-hi voltes (amb la possibilitat que et proporcionen les vacances de pensar pausadament) m'ha vingut al cap que podria ben bé ser la metàfora d'allò que alguns educadors fan: primer, passar (fer la seva, sense escoltar, aplicant –de bona fe, potser– el "manual") i, després, donar la preferència als educands –és a dir, "pensar" en les persones–, encara que que ja s'hagin estavellat.

[Ben mirat, potser també, anant més enllà, es podria aplicar a polítics, sindicalistes, banquers, i altres persones que tenen càrrecs de responsabilitat política (de polis) i social.]





dijous, 27 de maig del 2010

El paper del bon educador en temps de crisi del govern de la cosa pública

Ja sé que no diré res de nou ni res que no hagi estat dit abans; però tinc ganes de dir-ho: Quina vergonya que em fan els polítics que he (hem) votat i que em (ens) representen!

Quins espectacles! Als hemicicles, als salons, als mitjans... Quines mentides que diuen i com ens volen fer combregar amb rodes de molí! En quina situació tan crítica ens han col•locat! Quanta gent sense feina ni expectatives de tenir-ne! Quantes persones enganyadament vingudes de fora que, cercant un món millor, han de remenar contenidors de brossa cada dia! Al costat de casa!

Després, aquests polítics s’omplen la seva mentidera boca queixant-se de que hi ha desafecció envers d’ells i de la «seva» política! En realitat, viuen i es creuen el circ i la comèdia que ells mateixos s’han inventat. El pitjor és que s’entesten en fer-nos-ho creure a tots. Però ja no se’ls creu ningú... Quina pena, quina vergonya... quina impotència!

Està clar que hi ha d’haver una renovació integral!

El jovent, que fins fa poc eren pàrvuls, són més llestos i ja en passen. Directament.

[No serà que ja és el que interessava a algú? Intueixo que sí perquè –pensen– com menys siguin a manegar, més possibilitats tenen de perpetuar-se... en la imbecil•litat! Hem de fer, però, que els surti el tret per la culata!]

Espero i desitjo que aquest jovent desencantat, quan s’adoni del món en què els hem ficat, ho facin petar tot i sàpiguen regenerar-ho des del sentit comú. Aquí és on entra la tasca del bon mestre, del bon educador, del bon pedagog: aïllar-los el més possible d’aquesta la pèrdua generalitzada –i poc respectuosa– de la responsabilitat del bon govern de la cosa pública (dit d’una altra manera: de tanta corrupció), i no defallir en cultivar en ells el sentit comú.

Els bons mestres ja saben com fer-ho. Perquè ho han fet sempre. Afortunadament.

Encara que algun alumne no va aprendre bé la lliçó... pel que es veu.