En Carles Armengol, al seu blog "VENT DE CARA", en una entrada titulada "el fracàs d'una política d'escoles bressol" ens fa reflexionar sobre el tracte escandalós que estan rebent, per part de les poders públics, les llars d'infants d'iniciativa social. A la seva entrada, a més, hi ha tot el referent històric i legal d'aquesta situació. De fet, va enllaçada a un escrit seu al diari PuntAvui, del passat dijous, dia 9 de febrer, de lectura molt recomanable.
És a través d'aquest article que m'assabento del tancament del de Llar d'Infants Joan XXII, al barri de la Verneda de Barcelona. La notícia m'ha colpit perquè vaig tenir el goig de ser-ne titular, d'aquest centre, arran de la meva tasca professional a la Fundació d'Escoles Parroquials (FEP).
És una notícia trista, i que massa sovint passa desapercebuda, com si l'educació infantil fos una educació de segon ordre. O, pitjor, com si les úniques escoles bressol legitimades fossin les d'iniciativa pública. Potser no estaria de més recordar a molts polítics que, al llarg de la història de l'educació, fins fa ben poc, la majoria d'escoles bressol han estat d'iniciativa social: sindicats, cooperatives, ordes religiosos, o iniciatives diocesanes.
Aplaudeixo, doncs, valent comentari d'en Carles al PuntAvui, que subscric totalment, i del qual en faré la màxima difusió, cosa que també intento fer a través d'aquesta entrada.
El centre Joan XXIII en concret, primer va ser un orde de religioses que el va fundar (amb el suport de persones benestants amb inquietuds socials), i se'n van fer càrrec durant els anys més durs de la postguerra, en què la Verneda era un dels barris més pobres de Barcelona (qui vulgui més informació que llegeixi un interessant i recent "post" al blog del Centre de Barri Verneda). Posteriorment, a finals dels anys 80, se'n va fer càrrec la FEP.
Sempre s'hi havia fet una tasca social, educativa i pastoral de primer ordre, al centre Joan XXII. Recordo, encara vivament, la il·lusió amb què les educadores, a final dels anys 90, malgrat els salaris de misèria, hi van promoure un canvi pedagògic radical, per estar al dia, a fi de proporcionar el millor entorn pedagògic possible al seu menut alumnat.
Però, una vegada més, els poders públics estan més pendents dels seus somnis megalòmans que de l'obligat esperit de servei, sobretot en els entorns més desafavorits. Em vénen, amb certa ràbia, al cap aquelles dures (en el transfons) paraules del prevere italià Lorenzo Milani: "hay que tener el celo de elevar al pobre a un nivel superior; no a un nivel igual al de la clase dirigente sino superior: más humano, más espiritual, más cristiano, más todo...".
Són moltes les històries que dels inicis d'aquell centre m'explicava Sor Amparo, i que caldria recuperar per passar-les-hi per la cara -per a la seva vergonya, si en tenen- a aquelles persones que diuen estar al costat dels ciutadans, però que obliden les petites-grans històries d'aquests, i de tot allò que han aconseguit a base de sacrificis i d'esforços de molts, mentre ells segueixen essent "autistes" socials, malbaratant recursos en projectes allunyats dels entorns concrets.
Com també són moltes les persones de la Verneda que van poder ser alguna cosa a la vida gràcies al primer impuls educatiu, humà i espiritual, que els va proporcionar el centre Joan XXIII... I així a la majoria de barris en què la iniciativa social i de l'Església, quan ningú no hi pensava, s'hi van posar sense escarafalls.
En fi, potser caldrà passar de la impotència a l'acció, perquè no torni a passar. Jo em poso a disposició...
Pàgines
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris educació infantil. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris educació infantil. Mostrar tots els missatges
dissabte, 11 de febrer del 2012
El problema de les escoles bressol d'iniciativa social
Etiquetes de comentaris:
educació,
educació infantil,
escoles bressol,
iniciativa social,
injustícia,
polítics
dimecres, 17 de desembre del 2008
El currículum (?) d'Educació Infantil
Aquest comentari fa dies que el tinc desat a la cartutxera. Amb data 16 de setembre de 2008, el Diari oficial de la Generalitat publicava el Decret 181/2008, de 9 de setembre, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments del segon cicle de l’educació infantil. La veritat, em fa riure: d'uns ensenyaments tan bàsics se n’ha fet categoria i tot un senyor decret! A més, pel que he llegit, com en tot decret, es posen límits “per baix” però també “per dalt”.
Si precisament alguna cosa no s’ha de fer en aquestes edats és posar límits a allò que els alumnes són capaços d’aprendre! El treball del mestre ha de ser molt creatiu, sense les limitacions d’un programa. No sé perquè els polítics s’omplen la boca de l’autonomia dels centres i dels docents i, en contrapartida, en uns ensenyaments no obligatoris, s’ordenen els ensenyaments. Què passa, que no se’n fien dels professionals d’aquestes edats? O potser es pretén suplir, o fomentar una mica més, la mediocritat d’alguns?
¿Què diu la pràctica pedagògica sobre el que cal treballar quan els nens i nenes tenen de 3 a 6 anys? En primer lloc, el sentit comú que ens diu dues coses: la primera, que no hi ha cap nen que, en condicions normals, no tingui ganes d’aprendre coses; la segona, que amb l’estímul adequat el cervell del nen té un capacitat inimaginable d’assumir coneixements. ¿Com s’ha fet fins ara? (¿o és que volen donar a entendre que fins ara els mestres feien ben poc o mal organitzat?) La tradició pedagògica en el nostre país, precisament, és molt rica en aquest camp. Per citar un exemple, ja a principis del segle XX, Maria Montessori va deixar un ampli llegat que encara perdura actualment en molts dels nostres centres educatius, i en la pràctica de molts educadors. No he estat capaç d’endevinar l’esperit d’aquest magnífic llegat en tot el decret.
Altrament, tota la investigació que es duu en el camp de la neuropedagògia, ens porta a pràctiques diàries molt allunyades del que ens proposa el decret. Hi ha molts centres que ja estan treballant en aquest sentit, i el seu treball anual està perfectament programat, amb uns resultats extraordinaris. Generalment, doncs, en els centres educatius, es programa en funció de les fiables directrius que les diverses plataformes o associacions de recerca pedagògica de tot tipus han anat suggerint.
En general, sóc molt crític amb l’excessiva normativització que pateix el nostre sistema. Però aquest decret em sembla, simplement, un insult a la intel·ligència dels professionals que es dediquen a aquesta etapa, i una pressió normativa sense justificació a aquest col·lectiu.
Potser m'hagués agradat més, com han fet en d'altres ocasions, que ho haguessin publicat com a "orientacions", però no un decret, que és d'obligat compliment.
Si precisament alguna cosa no s’ha de fer en aquestes edats és posar límits a allò que els alumnes són capaços d’aprendre! El treball del mestre ha de ser molt creatiu, sense les limitacions d’un programa. No sé perquè els polítics s’omplen la boca de l’autonomia dels centres i dels docents i, en contrapartida, en uns ensenyaments no obligatoris, s’ordenen els ensenyaments. Què passa, que no se’n fien dels professionals d’aquestes edats? O potser es pretén suplir, o fomentar una mica més, la mediocritat d’alguns?
¿Què diu la pràctica pedagògica sobre el que cal treballar quan els nens i nenes tenen de 3 a 6 anys? En primer lloc, el sentit comú que ens diu dues coses: la primera, que no hi ha cap nen que, en condicions normals, no tingui ganes d’aprendre coses; la segona, que amb l’estímul adequat el cervell del nen té un capacitat inimaginable d’assumir coneixements. ¿Com s’ha fet fins ara? (¿o és que volen donar a entendre que fins ara els mestres feien ben poc o mal organitzat?) La tradició pedagògica en el nostre país, precisament, és molt rica en aquest camp. Per citar un exemple, ja a principis del segle XX, Maria Montessori va deixar un ampli llegat que encara perdura actualment en molts dels nostres centres educatius, i en la pràctica de molts educadors. No he estat capaç d’endevinar l’esperit d’aquest magnífic llegat en tot el decret.
Altrament, tota la investigació que es duu en el camp de la neuropedagògia, ens porta a pràctiques diàries molt allunyades del que ens proposa el decret. Hi ha molts centres que ja estan treballant en aquest sentit, i el seu treball anual està perfectament programat, amb uns resultats extraordinaris. Generalment, doncs, en els centres educatius, es programa en funció de les fiables directrius que les diverses plataformes o associacions de recerca pedagògica de tot tipus han anat suggerint.
En general, sóc molt crític amb l’excessiva normativització que pateix el nostre sistema. Però aquest decret em sembla, simplement, un insult a la intel·ligència dels professionals que es dediquen a aquesta etapa, i una pressió normativa sense justificació a aquest col·lectiu.
Potser m'hagués agradat més, com han fet en d'altres ocasions, que ho haguessin publicat com a "orientacions", però no un decret, que és d'obligat compliment.
Etiquetes de comentaris:
educació infantil,
ensenyament,
neuroaprenentatge,
normativa,
pedagogia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)