Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris valors. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris valors. Mostrar tots els missatges

diumenge, 22 de maig del 2011

Acampades i educació

He anat seguint, des de la distancia, a través dels diversos mitjans, el fenomen de les acampades. També, a través del twitter, al qual m’hi he afegit des de fa unes setmanes.

De d’una òptica política, de la cosa pública, com bé em va ensenyar el meu estimat Dr. Josep Olives Puig, és veritat que hi ha un munt de factors que em fa l’efecte que s’hi barregen, però tot és fruit del mateix mal: els polítics s’han anat apartant de la seva principal missió, és a saber, que els confiem l’administració d’allò que és el bé comú.

En un principi la cosa anava d’aquesta manera: a través de les eleccions, escollim aquells en qui confiem i que pensem que millor ens representen. Però en la nostra democràcia, això ara ja no és així. Amb el temps, per diversos motius –més que analitzats per uns i per altres, a tort i a dret–, hi ha la percepció de que cal restablir el sistema, cal un reset. Per què? Perquè el sistema s’ha tornat pervers, ja no pensa en el ciutadà. Els ho sentit explicar molt bé al Sr. Xavier Sala i Martín, al Sr. Gregorio Luri, o a d’altres: els partits polítics s’han convertit en empreses privades, que ens imposen el seu líder  –que hauria de ser el nostre, però que cada cop ho és menys, el nostre líder–. S’han convertit, doncs, en empreses privades  que fan d’allò que és públic també el seu regne de taifes privat, i administren els béns de tots com si només fossin seus. I cada cop ho fan amb menys responsabilitat i amb més desvergonyiment.

Però, deixant de banda tot això, també he intentat fer-ne una reflexió des de l’òptica de l’educació.

Des de fa molts anys, una de les proves del cotó que feia al meu alumnat, bàsicament als de 15 i 16 anys, consistia en preguntar-los quants d’ells participaven en algun moviment de tipus polític, com a seguidors joves. La reacció era sempre la mateixa: de 35 alumnes, amb sort, aixecaven la mà un o dos. Els motius? Que si la política és una m..., que si “tots” els polítics són corruptes, que si això no serveix per a res, etc. Jo els animava a implicar-s’hi i els donava un argument: si us en desenteneu, us acabaran portant per on voldran, i després, quan us vulgueu queixar, serà massa tard, potser. Ni cas: la play station, la moto i la festa eren més llamineres...

I ara, molts d’ells, els tenim acampats!

Potser amb raó, però no tenen els recursos i –com sempre– algú, més preparat, o més espavilat, o més convincent, o algun xarlatà de pa sucat amb oli (demagog) els acabarà portant a vendre.

Es preguntava el Sr. Sala i Martín al twitter què és el que hem fet malament els educadors. No cal dir que va rebre patacades per totes bandes. Però jo opino com ell, els educadors (pares, mestres, societat) ens hem de preguntar què hem fet malament. I penso que és haver estat massa pendents de les nostres lluites “politiqueres” en el present, i no haver tingut en compte que ells són el futur. No els hem educat per a la democràcia perquè potser ens feia vergonya que veiessin quina democràcia estàvem construint. Ara, allò que era el futur, per a ells ja és el present; un present que, amb raó –agreujat, a més,  per les circumstàncies–, no veuen clar perquè no veuen clar qui ha de liderar l’empenta que intueixen.

De totes maneres, ja m’està bé que, encara que tard i sense recursos, es facin sentir i colpegin les nostres laxes consciències. Però, sobretot, que no es deixin tornar a engalipar!

Demagogs i oportunistes: ara, deixeu-los en pau! Que pensin, que es moguin, que s’impliquin, que hi perdin hores –gratis et amore, com hem fet d’altres–, que es comprometin. Tant de bo que aquest moviment –un cop se n’apartin els que el contaminen– serveixi per això.

      

diumenge, 1 de maig del 2011

Una més de valors

Pateixo. Pateixo molt quan sé que molts infants "viuen" amb molta intensitat les circumstàncies dels esports dits de "massa". I pateixo perquè els models dels qui haurien de ser exemple d'honestedat, esportivitat, fair play, són models de tot el contrari: mentida, crispació, manipulació i, el que és pijtor: confrontació, rancúnia, odi... I, a sobre, ja s'hi barregen, amb tota impunitat, cultura, país, signes d'identitat, llengua...

Fins ara, m'havia fet el propòsit de distanciar-me una mica de la política... ara també ho hauré de fer del món de l'esport de masses. Més m'estimo una bona partida de botifarra amb els meus amics de Sant Salvador de Toló, a fe de Déu!

dijous, 18 de març del 2010

Dimarts vaig anar al Raval de Barcelona...

Quan sento parlar els nostres polítics sobre immigració (¿per què sempre ho fan amb aquell regust de correcció política, de modernitat "multiculti"?) em fa l'efecte que els passa allò d'aquell suggerent títol de pel·lícula: "todo aquello que usted quiso saber sobre "ellos" (els immigrants) y nunca se atrevió a preguntar". A la profusió de Fòrums i de Taules de debat sobre el "tema" s'hi destinen quantitats escandaloses, que molts no s'atreveixen a confessar. Com inconfessables -i segurament, ineficients- són les energies que s'hi destinen per tal que el "problema" -si és que ho és- resti invisible (disfressat amb bells discursos), en el seu vessant més real. En aquest sentit, us remeto novament a l'article d'en Xavier Roig, al diari Avui, que us recomanava en l'entrada d'aquest bloc el passat 10 de març.

El mateix dia 10, en l'espai Respira de BTV s'emetia un interessant treball sobre l'autoritat a l'escola. Si teniu una estona, mireu-lo: hi ha les experiències de tres professionals de l'educació, i les reflexions de dos experts. Us deixo l'enllaç aquí.

Si bé tot l'espai és interessant i enriquidor (i sense afany de desmerèixer ningú), voldria destacar les intervencions d'en Josep Masabeu (el meu amic Pep Masabeu) i del -com sempre- profund Gregorio Luri. Si els destaco és perquè allò del que ells dos parlen en aquesta edició del Respira té molt a veure amb el tema de la immigració (tema amb el que començava aquesta entrada), i amb això que explicaré tot seguit.

Vaig al gra perquè vull fer-me altaveu de la interessant tasca que en Pep Masabeu -que, a més, és doctor en Pedagogia- i els seus col·laboradors voluntaris -i ressalto això de "voluntaris" perquè avui dia és una espècie en vies d'extinció- al barri del Raval de Barcelona, a través de la iniciativa socioeducativa B-Raval.

El dimarts hi vaig anar per segona vegada. La primera va ser abans de Nadal, per saludar una estona el Pep, després de més de 30 anys de no veure'ns. Aquest dimarts, però, vaig acabar de copsar amb profunditat (sóc una mica lent, ho reconec...) els mèrits i els fruits del seu treball, gens amanit de falsos discursos "multiculti" políticament correctes: treballen i prou. Amb constància, amb fermesa, amb intel·ligència, cada dia. Com diu en Pep, fent-ne del "problema" (de la immigració), una oportunitat. Ah! I amb l'esport com a esquer! Genial.

Com que no cal repetir el que està dit, us adreço a les paraules d'una persona que en sap més que jo de la feina d'escriure i de l'educació: l'esmentat Gregorio Luri. A la revista Metropolis (revista d'informació i de pensament urbà, de Barcelona), en va bastir un detallat article que va titular simplement El Braval. Llegiu-lo. A banda d'aportar dades molt significatives, són paraules més imparcials del que ho podrien ser les meves (per l'admiració que professo per al Pep pedagog, des de fa anys).

Les xifres són tossudes: al barri hi ha el que hi ha. I ells, els de Braval, hi aporten aquell plus necessari i suficient perquè les pessimistes teories de la reproducció social no s'hi instal·lin.

Voldria fer un prec, si em llegeix algú que té responsabilitats en matèria d'organització de fòrums sobre la immigració: convideu-hi al doctor Josep Masabeu! Que pugui explicar no només com treballen en el seu espai socioeducatiu, sinó com són els immigrants (conciutadans nostres): què és el que realment necessiten, i com se'ls ha d'ajudar. Ell i els seus voluntaris ens poden explicar molt bé com fer-ho de veritat, de forma eficaç. Sense tanta correcció, ni falsa protecció. Des del cristianisme sense complexos!

I, el més interessant, a sobre ho fan amb pocs recursos: en un 80% són els que poden aconseguir d'aquelles persones que practiquen allò tan oblidat de «compartir».


divendres, 4 de setembre del 2009

La correcció, la bona educació i el comerç telefònic

Fa molts anys tinc integrat el servei de telefonía, internet i televisó per cable. Estic satisfet del servei.


A quarts d’onze del matí, casualment era a casa. Sona el telèfon. “Trucada restringida” posa el meu terminal. Una veu femenina em parla amb un seductor espanyol amb accent llatinoamericà. S’identifica com a agent comercial d’una coneguda compayia de telefonia espanyola (la que en el seu moment vam pagar entre tots).


–Es usted Don Franchesc Ureta? (sic) [El meu nou complert és Francesc Xavier]


Com que feia pocs dies que una trucada semblant la vaig despatxar de manera molt expeditiva (i poc educada, la veritat), i em va costar una bronca de la meva família, he optat per escoltar-la.


–Yo mismo, dígame. –Li contesto tan amablement com puc.


–Segun nos consta, Vd. estuvo abonado con nuestra compañía. ¿Podría indicarme el motivo de su baja? [Em vénen ganes de dir-li que no n’ha de fotre res]


Fent un esforç li explico que vaig fer l’opció del cable ja fa més de deu anys. Ella m’explica àmpliament (2 minuts) la seva gamma de serveis, i després em pregunta si jo ja tinc integrat el servei d’internet, televisió i telefonia. Com que havia superat la prova d’aguantar el seu discurs (sense tallar-la amb l’excusa de que tenia feina), he optat per dir-li que sí, esperant que em deixés tranquil… Doncs, no.


–¿Con qué compañía está trabajando usted? [Em tornen a venir ganes de dir-li que no n’ha de fotre res].


–Con ONO–li acabo dient.


–Además de telefonía e internet, ¿tiene contratado el sevicio de televisión completo? [Mmm…]


–Ya le he dicho que sí. –li dic.


Ella em diu:


–Por este servicio Vd. debe estar pagando X. Nosotros le ofrecemos por el mismo servicio X-10 (en què X és el que pago, en euros).


Pregunto si el servei també és per cable. Diu que no, però que “es lo mismo”. Arribat aquest punt jo ja n’estava fart i he decidit de no entrar en un debat sobre la diferència entre les dues tecnologies i les virtuts de la fibra òptica. Amb un cert grau d’estrès, dic que no, que no m’interessa, definitivament.


Ella em pregunta per què [un altre cop, ganes d’engegar-la a dida], que si només és perquè no és cable.

Dic novament que “ya le he dicho que de momento, no”, que no és només pel cable sinó que no vull destinar temps al canvi de cablejat, de mòdem, d’IP, de repintar el pis per esborrar les ferides d'un cable arrencat, etc., etc., etc.


Insisteix [em comença a tremolar la mà. Em mossego la llengua]: –No tiene que preocuparse de nada: nosotros nos ocupamos de todo. Tan solo dedicar una horita en el momento del cambio…


Amb un to ja una mica més contundent dic que no per tercera vegada, i que no insisteixi, que no vull invertir-hi ni un minut ni en el canvi ni en la conversa, perquè ja estic bé com estic.


És llavors quan em diu la frase que m’acaba la paciència:


–¡Es una pena que no quiera ahorrarse un dinero, Don Franchesc (sic)!


Exploto:


–Oiga, señorita:, ¡es mi dinero, no el suyo! Buenos días. I penjo.


Jo entenc que és la seva feina. Però algú els hauria d’explicar que, ja que això seu és un acte d'intromissió i pertorbador de la pau dels altres –a casa seva!– algú els ha d'explicar, deia, que ho han de fer amb la cura i la correcció que, per exemple, des de sempre han caracteritzat els nostres comercials, els del nostre tarannà. No poden demanar dades que no tenen (és inadmissible) ni decidir per tu el que està bé i el que no ho està; ni renyar-te explicant què et convé i què no...


Aquesta descortesia, aquesta insistència, i un cert to desafiant, és el que provoca que cada cop més la consigna sigui: si et truquen, penja; sense més explicacions! Jo, de fet, dic que en una societat com la nostra encara hem de dir ben alt que NO tot s'hi val.


Avui, jo ja m’he endut la meva dosi per una bona temporada! A cada trucada restringida, restringiré la meva resposta.


Per acabar, no m’agradaria haver de recórrer a una estratègia que em va suggerir un familiar. Segons m’explicava, un dia a la tercera d’aquestes trucades, quan van preguntar per ell va deixar anar:


–Soy su hermano, él ha muerto esta mañana…


–Perdone... lo siento mucho...



dimarts, 28 de juliol del 2009

Les relacions de desconfiança

No fa gaire, arran de la lamentable defunció d’una malalta pel virus de la grip A, a l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid, vaig sentir en un conegut programa de ràdio de tarda que, després d’una visita al metge, un de cada quatre cerquem informació sobre el diagnòstic que ens hagi pogut fer el facultatiu. Els experts diuen que abans la proporció era un de cada sis. Per tant, concloïen, la desconfiança creix.


Però la desconfiança creix no només envers els metges. Fa anys que s’ha instal·lat en les relacions a l’escola, amb els proveïdors, amb els clients, amb les entitats financeres, i amb un llarguíssim etc. La nostra societat està basant cada cop més les seves relacions en la desconfiança. Que lluny que queden aquells dies en què un tracte es tancava amb una encaixada de mans. Tothom sabia que, per honor, no es faltaria mai a la paraula empenyorada.


Sovint em pregunto, i pregunto als meus amics, com hi hem arribat a aquesta situació. La resposta no és fàcil. És veritat que mandrosament ens hem deixat envair per formes culturals en què no hi va inclosa aquesta ancestral relació de confiança.


De malfactors i de mentiders n’hi ha hagut sempre; però hi ha una diferència: abans se’ls coneixia. Ara, lamentablement, són més coneguts els pocs honestos que els que no ho són. Aquests, la primera habilitat que desenvolupen és la de fer passar per veritat categòrica una mentida, una estafa o una falsedat monumentals. Que permanentment volen fer-nos combregar amb rodes de molí, vaja. En això, m’atreviria a dir que, molt i molt, els nostres polítics --principalment-- i algunes de les lleis que aproven --en part-- hi tenen alguna cosa a veure.


Fa molt pocs dies, fins i tot hi ha qui s’ha atrevit a desconfiar d’uns bombers que van donar la seva vida per salvar-ne d’altres. Fins a quin punt ha d’arribar aquesta desconfiança? En aquest sentit, fa poc, ja vaig fer una petita reflexió en aquest mateix bloc, al final d'un escrit titulat “Deu ser una broma, no?”.


Després, encara hi ha polítics que s’atreveixen a criticar la ciutadania dient que, entre nosaltres, s’ha instal·lat el pessimisme… No si, a sobre, en tindrà la culpa el ciutadà per ser un desconfiat!


Compte perquè els nens, que són esponges, tot això també ho aprenen. El que els fa més mal és veure que a l'escola i a casa se'ls inculca uns determinats valors, però a l'hora d'aplicar-los veuen que els propis educadors sovint també practiquem el tot s'hi val. El perill està en que acabi convertint-se en la manera natural de fer. I, tanmateix, a mi em fa por. Una societat basada en la mentida i, per tant, en la desconfiança, patirà molt. Patirem molt...