La correcció, la bona educació i el comerç telefònic

Fa molts anys tinc integrat el servei de telefonía, internet i televisó per cable. Estic satisfet del servei.

A quarts d’onze del matí, casualment era a casa. Sona el telèfon. “Trucada restringida” posa el meu terminal. Una veu femenina em parla amb un seductor espanyol amb accent llatinoamericà. S’identifica com a agent comercial d’una coneguda compayia de telefonia espanyola (la que en el seu moment vam pagar entre tots).

–Es usted Don Franchesc Ureta? (sic) [El meu nou complert és Francesc Xavier]

Com que feia pocs dies que una trucada semblant la vaig despatxar de manera molt expeditiva (i poc educada, la veritat), i em va costar una bronca de la meva família, he optat per escoltar-la.

–Yo mismo, dígame. –Li contesto tan amablement com puc.

–Segun nos consta, Vd. estuvo abonado con nuestra compañía. ¿Podría indicarme el motivo de su baja? [Em vénen ganes de dir-li que no n’ha de fotre res]

Fent un esforç li explico que vaig fer l’opció del cable ja fa més de deu anys. Ella m’explica àmpliament (2 minuts) la seva gamma de serveis, i després em pregunta si jo ja tinc integrat el servei d’internet, televisió i telefonia. Com que havia superat la prova d’aguantar el seu discurs (sense tallar-la amb l’excusa de que tenia feina), he optat per dir-li que sí, esperant que em deixés tranquil… Doncs, no.

–¿Con qué compañía está trabajando usted? [Em tornen a venir ganes de dir-li que no n’ha de fotre res].

–Con ONO–li acabo dient.

–Además de telefonía e internet, ¿tiene contratado el sevicio de televisión completo? [Mmm…]

–Ya le he dicho que sí. –li dic.

Ella em diu:

–Por este servicio Vd. debe estar pagando X. Nosotros le ofrecemos por el mismo servicio X-10 (en què X és el que pago, en euros).

Pregunto si el servei també és per cable. Diu que no, però que “es lo mismo”. Arribat aquest punt jo ja n’estava fart i he decidit de no entrar en un debat sobre la diferència entre les dues tecnologies i les virtuts de la fibra òptica. Amb un cert grau d’estrès, dic que no, que no m’interessa, definitivament.

Ella em pregunta per què [un altre cop, ganes d’engegar-la a dida], que si només és perquè no és cable.

Dic novament que “ya le he dicho que de momento, no”, que no és només pel cable sinó que no vull destinar temps al canvi de cablejat, de mòdem, d’IP, de repintar el pis per esborrar les ferides d'un cable arrencat, etc., etc., etc.

Insisteix [em comença a tremolar la mà. Em mossego la llengua]: –No tiene que preocuparse de nada: nosotros nos ocupamos de todo. Tan solo dedicar una horita en el momento del cambio…

Amb un to ja una mica més contundent dic que no per tercera vegada, i que no insisteixi, que no vull invertir-hi ni un minut ni en el canvi ni en la conversa, perquè ja estic bé com estic.

És llavors quan em diu la frase que m’acaba la paciència:

–¡Es una pena que no quiera ahorrarse un dinero, Don Franchesc (sic)!

Exploto:

–Oiga, señorita:, ¡es mi dinero, no el suyo! Buenos días. I penjo.

Jo entenc que és la seva feina. Però algú els hauria d’explicar que, ja que això seu és un acte d'intromissió i pertorbador de la pau dels altres –a casa seva!– algú els ha d'explicar, deia, que ho han de fer amb la cura i la correcció que, per exemple, des de sempre han caracteritzat els nostres comercials, els del nostre tarannà. No poden demanar dades que no tenen (és inadmissible) ni decidir per tu el que està bé i el que no ho està; ni renyar-te explicant què et convé i què no...

Aquesta descortesia, aquesta insistència, i un cert to desafiant, és el que provoca que cada cop més la consigna sigui: si et truquen, penja; sense més explicacions! Jo, de fet, dic que en una societat com la nostra encara hem de dir ben alt que NO tot s'hi val.

Avui, jo ja m’he endut la meva dosi per una bona temporada! A cada trucada restringida, restringiré la meva resposta.

Per acabar, no m’agradaria haver de recórrer a una estratègia que em va suggerir un familiar. Segons m’explicava, un dia a la tercera d’aquestes trucades, quan van preguntar per ell va deixar anar:

–Soy su hermano, él ha muerto esta mañana…

–Perdone... lo siento mucho...