Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris anglès. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris anglès. Mostrar tots els missatges

dimecres, 29 de juliol del 2009

Una troballa: "La Llumanera de Nova York"... i l'anglès

En la típica tertúlia estiuenca a la fresca, un senyor d'una certa edat, viatjat i lletrat (a les persones grans, viatjades i lletrades, se les ha d'escoltar perquè, si les deixes parlar, sempre aprens coses noves interessants), avui mateix m'ha parlat de la revista La Llumanera de Nova York, una revista en català que es va publicar en aquella ciutat, per part d'un grup d'il·lustres catalans, de novembre de 1874 a maig de 1881. Si en voleu saber més podeu consultar el que, sobre La Llumanera de Nova York, en diu la Viquipèdia.

No n'havia sentit a parlar mai. Després de la xerrada, m'ha faltat temps per tafanejar per internet. Navegant, he arribat, fins i tot, a un web amb els facsímils dels primers vuit números. Tota una troballa! Me l'aniré mirant amb deteniment perquè, pel que he vist, en cada número i en cada article, n'hi ha per sucar-hi pa!

Com que fa pocs dies vaig publicar un escrit sobre l'anglès, m'ha fet especial gràcia un enginyós escrit suposadament atribuït a un pagès que acaba d'arribar a Nova York, en aquella època, en què explica a un company seu com és la llengua anglesa. L'article va ser publicat en el núm. 3 de la revista, el gener de 1875. Tal com insinuava en el meu escrit que esmentava, no sembla que els coses hagin canviat gaire, si ens fixem en el conjunt de la població.

Em ve de gust reproduir-lo sencer.

La llengua inglesa.

(Carta de un pagés arribat á Nova York á un company seu en Catalunya.)


Estimat company y amich,


á Nova York he arribat,


y apenas he descansat


aquesta carta te escrich.


Al fí de la llibertat


estich en lo clássich sol:


aqui tothom fa l'que vol...


Si ho permet la autoritat.


Nova York tel's carrers grans,


las casas tocan al cel,


las donas tenen bon pel


y los homes son gegants.


Los diaris son com llensols,


los carrers sont llarchs y drets,


y solen ser bastans nets


quant no hi ha neu, fanch ó pols.


Pero, hoy, los yankis tenen


un modo tal de parlar,


que jo nom puch esplicar


com ells mateixos se entenen.


Es molt pitjor quel gabatxo,


se sembla molt al lladrar,


y l'home quel va inventar


jo crech que estaba borratxo.


Quant se parla inglés se tanca


la boca y s'obren las dents,


y si cuidado no hi téns,


la llengua se t'entrabanca.


Explicarme jo no puch


(y saps que no só cap plepa)


que de una "caynera", cuch.


Corn se diu lo "blat de moro,"


sombret es un "trós de pá,"


y en compte de dir "demá"


se diu en inglés tu, moro.


Dihuen bota a la "mantega"


y per dir "jo" se diu ¡ay!,


Lo qual m'omple l'cor d'esglay


puix embla que lagú jemega.


Escúral vol dir "esquirol,"


p r d r "mitja" s'diu que s'toquin,


"no fumin" se diu no s'moquin,


y del carbó en dihuen col.


La "mare" dihuen que es moda,


pero la gran moda, es la "ahia,"


y la familia es tan sabia


que "l'germá" dihuen que broda.


Si á una noya malalteta


teli acostas molt numil


preguntant ¿que duya fil?


Ella t'contestará: beta.


Com més disbarats els digas


més t'entendrán, de segú.


Per dir "dos" has de dir tú,


y per dir "números", figas.


Y tot pel mateix estil.


Sink es "l'aygüera", ja ho sens;


per dir "quartos" digas cents,


y per dir un "molí", mil.


Sols una cosa, Geroni,


trobo jo en aquet llenguage


ben dita y es ¡mal vinatge!,


quel "diner" se diu dimoni.





Nova York, 28 Decembre 1874.

Senzillament, genial!

dijous, 23 de juliol del 2009

El "bocamoll" de TV3 i l'anglès

A TV3, els dimecres al vespre, estan fent una edició especial del concurs bocamoll adreçada a nens i nenes (el bocamoll és un concurs que, en l’edició normal, per a adults, conjuga el joc amb els coneixements i competències en llengua i cultura, bàsicament catalanes).


No pretenc fer una crítica al programa, ni al que s’hi fa ni com es fa, perquè no és el meu camp ni la meva intenció. Em pot agradar o no, i poca cosa més. Vaig a l’edició especial infantil que esmentava.


Pel que he vist fins ara, calculo que són nens i nenes d’edats compreses entre els 8 i els 11 anys. Una de les proves consisteix en triar un tema d’entre quatre que proposa el presentador. Els temes tenen títols com ara “maries” o “amb pal”, per exemple. El presentador fa preguntes relacionades amb el tema triat que s’han d’endevinar (a “maries” pot preguntar, suposem, com en diem d'un determinat tipus de galeta, o d'una assignatura poc important, o bé “amb pal” pregunta sobre tot allò que en pugui tenir, de pal, –un vaixell de vela, ­– o que s’hi pugui fer esment –lletra de pal­–).


Doncs bé, ja va per dos programes que un dels temes proposats és “in english”, que se suposa que farà preguntes referents a l’entorn de l’anglès. En tots dos programes, els nens l’han deixada de banda aquesta prova! No s’hi han atrevit! Això demostra que ells mateixos reconeixen que no se’n senten de competents, en anglès. Ens ho hauríem de fer mirar.


No veig gens clar que la directriu d’impartir alguna matèria en anglès és el camí a seguir. Vist que no s’hi atreveixen ni en un joc, que passarà quan a l’aula hi entri un professor més d’un cop per setmana a “donar-hi” o a “reforçar” matèria?


Sé que per part d’institucions solvents, com ara la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, s’hi està treballant seriosament, en aquesta línia. De totes maneres, caldrà fer-ho molt bé perquè no és escoltant que s’aprèn una llengua sinó que és parlant-la. I parlant-la de temes propers, no de temes allunyats de la realitat de l’alumne.


Això és el que diuen els que han creat mètodes que han donat resultats espectaculars, com ara el Mètode Vivencial, que devem al vilanoví Antoni Pascual i Ventosa. Com ell, crec que és un problema de mètode i a les escoles, pel que jo conec, encara estem lluny de trobar-lo, un mètode eficient. Recomano un passeig per la pàgina web de Vivential Languages. (Els que em coneixen ja saben que me n'he fet molt de pesat, amb aquest mètode; però en la meva pràxis educativa encara no me n'han plantejat seriosament cap que el superi).


De tot això també en parlen els psicolingüistes com ara Jakobovits o Chomsky. D’aquí ve la meva reticència, i estic a l’expectativa amb actitud oberta (però prudent). Només quan aconseguim que els nostres alumnes perdin “la por a llançar-se” a parlar l’anglès (això és competència), episodis com el del bocamoll seran una anècdota.


Sense voler-ho, el bocamoll ha evidenciat una manca de competència dels escolars catalans en llengua anglesa. A mi no em sorprèn. I no crec que sorprengui, amb la mà al cor, a ningú dels que treballen en el món de l’educació.

dilluns, 13 de juliol del 2009

Deu ser una broma, no?

"La comunitat de Madrid demana una aportació extra de finançament per motius lingüístics, segons ha dit la presidenta Esperanza Aguirre. La comunitat de Madrid, ha dit, "també és bilingüe": Espanyol-Anglès i ens costa molts diners enviar als professors dels 246 col·legis públics a Irlanda, Canadà, els Estats Units i el Regne Unit".

Aguirre ha denunciat que l'acord es basa en la població del 2007 i, per tant, deixa fora el sistema 300.000 ciutadans de Madrid, i ha rebutjat també que es creï el fons del bilingüisme" (sic).

(Notícia publicada a les notícies "on-line" del 3cat24.cat)

(N'hi d'altres, de declaracions, també com per sucar-hi pa...)

Em nego a fer cap comentari...

(Ja veieu que fa dies que seguiexo aquesta política. No sé vosaltres, però veig moltes coses que no m'encaixen. Un cop més, reitero que em preocupa el món que estem deixant als nostres infants: estem fent categoria de la falsedat, de la mentida, de la demagògia, d'"el poder pel poder", del malbaratament de recursos, de la desqualificació gratuïta, del "tot s'hi val", etc.)