Una troballa: "La Llumanera de Nova York"... i l'anglès

En la típica tertúlia estiuenca a la fresca, un senyor d'una certa edat, viatjat i lletrat (a les persones grans, viatjades i lletrades, se les ha d'escoltar perquè, si les deixes parlar, sempre aprens coses noves interessants), avui mateix m'ha parlat de la revista La Llumanera de Nova York, una revista en català que es va publicar en aquella ciutat, per part d'un grup d'il·lustres catalans, de novembre de 1874 a maig de 1881. Si en voleu saber més podeu consultar el que, sobre La Llumanera de Nova York, en diu la Viquipèdia.

No n'havia sentit a parlar mai. Després de la xerrada, m'ha faltat temps per tafanejar per internet. Navegant, he arribat, fins i tot, a un web amb els facsímils dels primers vuit números. Tota una troballa! Me l'aniré mirant amb deteniment perquè, pel que he vist, en cada número i en cada article, n'hi ha per sucar-hi pa!

Com que fa pocs dies vaig publicar un escrit sobre l'anglès, m'ha fet especial gràcia un enginyós escrit suposadament atribuït a un pagès que acaba d'arribar a Nova York, en aquella època, en què explica a un company seu com és la llengua anglesa. L'article va ser publicat en el núm. 3 de la revista, el gener de 1875. Tal com insinuava en el meu escrit que esmentava, no sembla que els coses hagin canviat gaire, si ens fixem en el conjunt de la població.

Em ve de gust reproduir-lo sencer.

La llengua inglesa.

(Carta de un pagés arribat á Nova York á un company seu en Catalunya.)

	Estimat company y amich,
	á Nova York he arribat,
	y apenas he descansat
	aquesta carta te escrich.
	Al fí de la llibertat
	estich en lo clássich sol:
	aqui tothom fa l'que vol...
	Si ho permet la autoritat.
	Nova York tel's carrers grans,
	las casas tocan al cel,
	las donas tenen bon pel
	y los homes son gegants.
	Los diaris son com llensols,
	los carrers sont llarchs y drets,
	y solen ser bastans nets
	quant no hi ha neu, fanch ó pols.
	Pero, hoy, los yankis tenen
	un modo tal de parlar,
	que jo nom puch esplicar
	com ells mateixos se entenen.
	Es molt pitjor quel gabatxo,
	se sembla molt al lladrar,
	y l'home quel va inventar
	jo crech que estaba borratxo.
	Quant se parla inglés se tanca
	la boca y s'obren las dents,
	y si cuidado no hi téns,
	la llengua se t'entrabanca.
	Explicarme jo no puch
	(y saps que no só cap plepa)
	que de una "caynera", cuch.
	Corn se diu lo "blat de moro,"
	sombret es un "trós de pá,"
	y en compte de dir "demá"
	se diu en inglés tu, moro.
	Dihuen bota a la "mantega"
	y per dir "jo" se diu ¡ay!,
	Lo qual m'omple l'cor d'esglay
	puix embla que lagú jemega.
	Escúral vol dir "esquirol,"
	p r d r "mitja" s'diu que s'toquin,
	"no fumin" se diu no s'moquin,
	y del carbó en dihuen col.
	La "mare" dihuen que es moda,
	pero la gran moda, es la "ahia,"
	y la familia es tan sabia
	que "l'germá" dihuen que broda.
	Si á una noya malalteta
	teli acostas molt numil
	preguntant ¿que duya fil?
	Ella t'contestará: beta.
	Com més disbarats els digas
	més t'entendrán, de segú.
	Per dir "dos" has de dir tú,
	y per dir "números", figas.
	Y tot pel mateix estil.
	Sink es "l'aygüera", ja ho sens;
	per dir "quartos" digas cents,
	y per dir un "molí", mil.
	Sols una cosa, Geroni,
	trobo jo en aquet llenguage
	ben dita y es ¡mal vinatge!,
	quel "diner" se diu dimoni.
Nova York, 28 Decembre 1874.

Senzillament, genial!