Ja sé que s'ha dit fins a dir prou que un sistema educatiu que, des de 1970, ha patit nou lleis orgàniques (LGE, LOECE, LODE, LOGSE, LOPEG, LOCFP —molt sovint oblidada—, LOCE, LOE, i ara la LOMCE) és un sistema que està exhaurit (això, deixant de banda la LEC).
També s'ha dit des d'aquest mateix bloc, i ho he sentit a dir a una infinitud de mestres i pedagogs, que una llei educativa l'han de fer els professionals de l'educació, no els polítics i quatre gurús.
Amb tot, encara hi ha alguna cosa més: els que ens dediquem a això d'educar caiem en els paranys que ens para la política i discutim entre nosaltres sense (voler) arribar a acords, sempre adduint motius ideològics. Posaré un exemple ben clar: les institucions educatives del País ens van vendre la LEC com la llei amb major consens que s'havia aconseguit mai. Així ens ho van vendre docents, sindicats, AMPA,s, patronals del sector i govern. Ara resulta que ja no val! No ho entenc, de veritat, algú que m'ho expliqui. Penso que primer va la pedagogia i després que cadascú li posi la ideologia (la música) que vulgui.
Cal tornar a les essències del consens abans d'entrar en baralles que no beneficien ningú. Tanmateix, els grandíssims perjudicats són els de sempre: els infants i els adolescents.
Encara diria més: cal tornar a les essències de la pedagogia perenne, d'aquella que encara n'estem bevent, però que sovint actuem que si inventéssim ara allò que ja és un patrimoni pedagògic arrelat, que es basa en el rigor de la recerca i el valor de la praxis a l'aula.
Com diu Max van Manen, "Els infants no són aquí per a nosaltres. Som nosaltres que estem aquí principalment per a ells".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixeu el vostre comentari aquí