Potser algú més s'hi va fixar. Després del partit, a la transmissió televisiva, les càmeres el van anar seguint. Va ser llavors que vaig veure el gran esportista, la gran persona. En Carles es va dedicar a saludar, un per un –amb senzillesa–, els jugadors de l'altre equip, encara consternats per la derrota. Segur que ell ha patit en la seva pell el trist i impotent que hom se sent després de patir una desfeta important. Em va fer tota la impressió que era això el que li passava pel cap, mentre els donava la mà o un copet a l'espatlla. Res d'estridències, res de celebracions forasenyades, res de declaracions: la esportivitat, la humanitat per davant de tot! Una humanitat de la que n'hem de prendre bona nota. Jo com a pedagog, l'admiro i en prenc nota. Tota una lliçó de pedagogia esportiva! Tota una lliçó per a tants nens i nenes que practiquen esport i que, segurament, admiren en Puyol. Sí senyor!
A més, és nascut a la comarca que considero la meva segona casa! Si algun dia el torno a veure per La Pobla de Segur, no sé si me'n podré estar de dir-li personalment, tot això.
(Perdoneu la meva petita immodèstia de mostrar una foto amb ell... de fa uns anyets)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixeu el vostre comentari aquí