Pàgines

dimarts, 28 de juliol del 2009

Les relacions de desconfiança

No fa gaire, arran de la lamentable defunció d’una malalta pel virus de la grip A, a l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid, vaig sentir en un conegut programa de ràdio de tarda que, després d’una visita al metge, un de cada quatre cerquem informació sobre el diagnòstic que ens hagi pogut fer el facultatiu. Els experts diuen que abans la proporció era un de cada sis. Per tant, concloïen, la desconfiança creix.


Però la desconfiança creix no només envers els metges. Fa anys que s’ha instal·lat en les relacions a l’escola, amb els proveïdors, amb els clients, amb les entitats financeres, i amb un llarguíssim etc. La nostra societat està basant cada cop més les seves relacions en la desconfiança. Que lluny que queden aquells dies en què un tracte es tancava amb una encaixada de mans. Tothom sabia que, per honor, no es faltaria mai a la paraula empenyorada.


Sovint em pregunto, i pregunto als meus amics, com hi hem arribat a aquesta situació. La resposta no és fàcil. És veritat que mandrosament ens hem deixat envair per formes culturals en què no hi va inclosa aquesta ancestral relació de confiança.


De malfactors i de mentiders n’hi ha hagut sempre; però hi ha una diferència: abans se’ls coneixia. Ara, lamentablement, són més coneguts els pocs honestos que els que no ho són. Aquests, la primera habilitat que desenvolupen és la de fer passar per veritat categòrica una mentida, una estafa o una falsedat monumentals. Que permanentment volen fer-nos combregar amb rodes de molí, vaja. En això, m’atreviria a dir que, molt i molt, els nostres polítics --principalment-- i algunes de les lleis que aproven --en part-- hi tenen alguna cosa a veure.


Fa molt pocs dies, fins i tot hi ha qui s’ha atrevit a desconfiar d’uns bombers que van donar la seva vida per salvar-ne d’altres. Fins a quin punt ha d’arribar aquesta desconfiança? En aquest sentit, fa poc, ja vaig fer una petita reflexió en aquest mateix bloc, al final d'un escrit titulat “Deu ser una broma, no?”.


Després, encara hi ha polítics que s’atreveixen a criticar la ciutadania dient que, entre nosaltres, s’ha instal·lat el pessimisme… No si, a sobre, en tindrà la culpa el ciutadà per ser un desconfiat!


Compte perquè els nens, que són esponges, tot això també ho aprenen. El que els fa més mal és veure que a l'escola i a casa se'ls inculca uns determinats valors, però a l'hora d'aplicar-los veuen que els propis educadors sovint també practiquem el tot s'hi val. El perill està en que acabi convertint-se en la manera natural de fer. I, tanmateix, a mi em fa por. Una societat basada en la mentida i, per tant, en la desconfiança, patirà molt. Patirem molt...

dilluns, 27 de juliol del 2009

Un article sobre la memòria

Us recomano una lectura pausada d'un escrit publicat al bloc "Vent de cara" amb unes encertades reflexions d'en Carles Armengol sobre el treball de la memòria a les nostres escoles. L'article porta per títol Memòria, coneixement i aprenentatge.

dijous, 23 de juliol del 2009

El "bocamoll" de TV3 i l'anglès

A TV3, els dimecres al vespre, estan fent una edició especial del concurs bocamoll adreçada a nens i nenes (el bocamoll és un concurs que, en l’edició normal, per a adults, conjuga el joc amb els coneixements i competències en llengua i cultura, bàsicament catalanes).


No pretenc fer una crítica al programa, ni al que s’hi fa ni com es fa, perquè no és el meu camp ni la meva intenció. Em pot agradar o no, i poca cosa més. Vaig a l’edició especial infantil que esmentava.


Pel que he vist fins ara, calculo que són nens i nenes d’edats compreses entre els 8 i els 11 anys. Una de les proves consisteix en triar un tema d’entre quatre que proposa el presentador. Els temes tenen títols com ara “maries” o “amb pal”, per exemple. El presentador fa preguntes relacionades amb el tema triat que s’han d’endevinar (a “maries” pot preguntar, suposem, com en diem d'un determinat tipus de galeta, o d'una assignatura poc important, o bé “amb pal” pregunta sobre tot allò que en pugui tenir, de pal, –un vaixell de vela, ­– o que s’hi pugui fer esment –lletra de pal­–).


Doncs bé, ja va per dos programes que un dels temes proposats és “in english”, que se suposa que farà preguntes referents a l’entorn de l’anglès. En tots dos programes, els nens l’han deixada de banda aquesta prova! No s’hi han atrevit! Això demostra que ells mateixos reconeixen que no se’n senten de competents, en anglès. Ens ho hauríem de fer mirar.


No veig gens clar que la directriu d’impartir alguna matèria en anglès és el camí a seguir. Vist que no s’hi atreveixen ni en un joc, que passarà quan a l’aula hi entri un professor més d’un cop per setmana a “donar-hi” o a “reforçar” matèria?


Sé que per part d’institucions solvents, com ara la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, s’hi està treballant seriosament, en aquesta línia. De totes maneres, caldrà fer-ho molt bé perquè no és escoltant que s’aprèn una llengua sinó que és parlant-la. I parlant-la de temes propers, no de temes allunyats de la realitat de l’alumne.


Això és el que diuen els que han creat mètodes que han donat resultats espectaculars, com ara el Mètode Vivencial, que devem al vilanoví Antoni Pascual i Ventosa. Com ell, crec que és un problema de mètode i a les escoles, pel que jo conec, encara estem lluny de trobar-lo, un mètode eficient. Recomano un passeig per la pàgina web de Vivential Languages. (Els que em coneixen ja saben que me n'he fet molt de pesat, amb aquest mètode; però en la meva pràxis educativa encara no me n'han plantejat seriosament cap que el superi).


De tot això també en parlen els psicolingüistes com ara Jakobovits o Chomsky. D’aquí ve la meva reticència, i estic a l’expectativa amb actitud oberta (però prudent). Només quan aconseguim que els nostres alumnes perdin “la por a llançar-se” a parlar l’anglès (això és competència), episodis com el del bocamoll seran una anècdota.


Sense voler-ho, el bocamoll ha evidenciat una manca de competència dels escolars catalans en llengua anglesa. A mi no em sorprèn. I no crec que sorprengui, amb la mà al cor, a ningú dels que treballen en el món de l’educació.

divendres, 17 de juliol del 2009

Trobar la pau...


M'han passat aquesta historieta; potser ja la coneixeu; però, per si de cas, us encoratjo a llegir-la amb calma... Potser fa massa anys que hem perdut l'autèntic sentit de les coses bones de la vida, i no les valorem quan les tenim a tocar.

A vegades penso que si aquells que ens dediquem a educar no hi estem col·laborant, en això de fomentar un sentit consumista i poc transcendent de la vida. Aquest món no ajuda els alumnes o fills a trobar-se com a persones.


La historieta diu així:
Un hombre de negocios norteamericano estaba en el embarcadero de un pueblecito costero de México cuando llegó una barca con un solo tripulante y varios atunes muy grandes.

El norteamericano felicitó al mexicano por la calidad del pescado y le preguntó cuánto tiempo había tardado en pescarlo.

El mexicano replicó: –¡Oh! Sólo un ratito.

Entonces el norteamericano le preguntó por qué no se había quedado más tiempo para coger más peces.
El mexicano dijo que ya tenía suficiente para las necesidades de su familia.
El norteamericano volvió a preguntar: –¿Y qué hace usted entonces con el resto de su tiempo?
El mexicano contestó: –Duermo hasta tarde, pesco un poco, juego con mis hijos, duermo la siesta con mi mujer, voy cada tarde al pueblo a tomar unas copas y a tocar la guitarra con los amigos. Tengo una vida plena y ocupada, señor.
El norteamericano dijo en tono burlón: –Soy un graduado de Harvard y le podría echar una mano. Debería dedicar más tiempo a la pesca y con las ganancias comprarse una barca más grande. Con los beneficios que le reportaría una barca más grande, podría comprar varias barcas. Con el tiempo, podría hacerse con una flotilla de barcas de pesca. En vez de vender su captura a un intermediado, se la podría vender al mayorista; incluso podría llegar a tener su propia fábrica de conservas. Controlaría el producto, el proceso industrial y la comercialización. Tendría que irse de esta aldea y mudarse a Ciudad de México, luego a Los Ángeles y finalmente a Nueva York, donde dirigiría su propia empresa en expansión.
–Pero señor, ¿cuánto tiempo tardaría todo eso?
–De quince a veinte años.
–Y luego ¿qué?
El norteamericano soltó una carcajada y dijo que eso era la mejor parte:
–Cuando llegue el momento oportuno, puede vender la empresa en bolsa y hacerse muy rico. Ganaría millones.
–¿Millones, señor? Y luego ¿qué?
–Luego se podría retirar. Irse a un pequeño pueblo costero donde podría dormir hasta tarde, pescar un poco, jugar con sus nietos, hacer la siesta con su mujer e irse de paseo al pueblo por las tardes a tomar unas copas y tocar la guitarra con sus amigos.
–Bueno, pero eso es lo que hago ahora señor ¿Por qué tengo que esperar veinte años?

dilluns, 13 de juliol del 2009

Deu ser una broma, no?

"La comunitat de Madrid demana una aportació extra de finançament per motius lingüístics, segons ha dit la presidenta Esperanza Aguirre. La comunitat de Madrid, ha dit, "també és bilingüe": Espanyol-Anglès i ens costa molts diners enviar als professors dels 246 col·legis públics a Irlanda, Canadà, els Estats Units i el Regne Unit".

Aguirre ha denunciat que l'acord es basa en la població del 2007 i, per tant, deixa fora el sistema 300.000 ciutadans de Madrid, i ha rebutjat també que es creï el fons del bilingüisme" (sic).

(Notícia publicada a les notícies "on-line" del 3cat24.cat)

(N'hi d'altres, de declaracions, també com per sucar-hi pa...)

Em nego a fer cap comentari...

(Ja veieu que fa dies que seguiexo aquesta política. No sé vosaltres, però veig moltes coses que no m'encaixen. Un cop més, reitero que em preocupa el món que estem deixant als nostres infants: estem fent categoria de la falsedat, de la mentida, de la demagògia, d'"el poder pel poder", del malbaratament de recursos, de la desqualificació gratuïta, del "tot s'hi val", etc.)