Fa dos dies, la nit de Sant Pere, a la Vila on visc –com a tot Catalunya– també hi feia molta calor. Eren quarts d'una de la matinada. No tenia son. La setmana laboral entrava en tràmit de ser tatxada definitivament del calendari de la meva vida [dit així, sona fatal; però tanmateix és vàlid per a tot ésser mortal, i no hauria de fer més infeliç a qui ho accepta].
Deia que feia calor. Vaig sortir a la balconada amb l'esperança que s'hi estigués més fresc que a dins de casa. Així va ser: a Vilafranca, generalment, en aquelles hores, sempre hi bufa aquella mica de marinada, que prové del sud-est, que dóna una sensació d'alleujament a la xafogor envoltant. Vaig col·locar-me els auriculars del meu mp4, i vaig posar música celta suau (Chiefatains i Gwendal, en concret). Em vaig sumir en pensaments sobre el que ara és la meva prioritat professional: la meva tesi sobre el paper de la pedagogia i del pedagog a l'escola.
De sobte, un paisatge celeste em va cridar l'atenció. Era la lluna que, en el seu reeixit aspecte creixent, s'amagava entre uns núvols, a clapes opaques i translúcides, que prenien formes com ara les taques del llom d'una zebra. Mentre la lluna s'amagava, ara sí ara no, també s'hi distingia clarament una mena d'halo de raigs tènues, assemblat amb el que els pintors del Renaixement ornaven els caps de Jesús, de la Mare de Déu o dels Sants.
El primer instint va ser anar a buscar la meva Canon Eos 550D, que em van regalar ara fa un any. [–Però, amb el bé que estàs ara, et tornaràs a estressar per anar-la a buscar i fer una simple foto?]. La lluita va durar poc. A les fosques, ja era a l'armari on la deso. Cau una capsa a traïció [Ai, la família!]... i una altra... [Déu meu! ara, la bronca!]. Vaig sortir-ne il·lès.
Frisós, trec la càmera de la funda, miro pel visor l'objecte del meu desig fotogràfic i –com un nen dolent– penso: ja et tinc! Engego la càmera... Ai las! No hi ha bateria! Opcions, dues: emprenyar-me, la primera. El pla B, la segona. El pla B consistia en tornar on era: assegut al seient de la terrassa, amb la música celta, cercant la sensació de la marinada refrescant-me el cos i l'ànima... i deixar volar els pensaments...
Com que no puc deixar de pensar en clau pedagògica (és la meva vida), vaig entendre-ho com una lliçó. Hi ha coses boniques que donen pau que s'han de gaudir tal com vénen, sense voler-les acaparar (en aquests cas, fotografiant-les). Moments que potser només passen una vegada a la vida i que s'han de gaudir plenament sense distraccions materialistes i estúpides, sense destruir la seva bellesa per l'ambició de la vana possessió. Les coses efímeres ho són per naturalesa; voler-les fer perennes és antinatural.
A tot això, van marxar els núvols. La mitja lluna lluïa llustrosa. Com a rerefons, la silueta del les muntanyes de la serralada prelitoral penedesenca, la il·luminació d'alguns poblets, i les llunyanes llums d'un tractor que llaurava en mig de la foscor...
Vaig agafar el meu bloc de notes i en va sortir aquest escrit, mentre pensava: –com t'has complicat la nit i la pau interior per no fer una cosa tan senzilla com com mirar i gaudir... i pensar amb els ulls de l'esperit..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixeu el vostre comentari aquí